A El llarg adéu, Raymond Chandler escriu: "No siguis un heroi xaval, no en trauràs res". La cita és bona, però no encaixa amb Carles Puyol, 36 anys, a qui la vida li ha somrigut després de dir-li no moltes vegades. Li va fer res? No. Va seguir endavant. La seva història oficial és coneguda, la més íntima, no tant. Al principi va ser el Litos, somiava ser porter del Barça, es llençava com un gat i la seva panxa ho patia... Després va ser Carles, el que es trencava la cara amb els rivals, li posaven una màscara i oferia l'altra galta. Després va ser Puyi (nom d'emperador xinès, resa l'Evangeli segons San Bertolucci). Puyi el que marca territori, el que conquereix amb el seu esforç. Sempre ha sabut que la relaxació era el seu pitjor enemic.
És estrany que mai no hagin tret al mercat una versió puyoliana d'Operació, el joc del pacient al qual se li encén el nas vermell. Ell ha passat 25 vegades pel quiròfan. Com el seu pare o el seu germà, com vostè, s'ha escarrassat tota la vida. Els seus amics diuen que continuarà així fins al final dels seus dies blaugrana. A més de pencar com una bèstia, ara també dóna biberons. Sense màscara. Sense ella, els tòpics que ronden sobre ell s'esvaeixen.
El jugador al qual tothom creu (i veu) seriós, eixut, tallant, distant, fugisser, és pròxim, afectuós, samarità, molt protector. Els amics, els que l'han vist créixer i fins i tot una de les exnòvies ho certifiquen. Puyol va dir dimarts passat que la pròxima temporada deixarà deixarà el Barça. Va deixar anar el discurs i es va alliberar. Un dia d'aquesta setmana va apagar el mòbil i se'n va anar a sopar amb la companya, l'ex model Vanesa Lorenzo, que ha obert una nova etapa en la seva vida i més després del naixement de la filla, Manuela. "La primera vegada que dius, 'el Puyol donant el biberó i canviant bolquers', gairebé que no t'ho creus", riu una de les seves ombres, content per veure "l'estabilitat" emocional del seu amic. "Intenta arribar a casa abans. Diu: 'M'espera la dona, que toca banyar la nena'. Ajuda tant com pot', afegeix aquest amic que va veure al jugador dijous passat: "Està molt bé". Quan va conèixer Vanesa Lorenzo, Puyol es va quedar corprès fins al punt que, als deu minuts, ja sabia que seria el seu amor.
Puyol ha estat fidel al seu lema de "voler és poder" i a la seva gent de sempre, Ramón Sostres, el seu agent, i Javi Pérez, Javilín, amic inseparable des de pàrvuls. "És molt afectuós, però quan li falla algú en qui confia... ell ve d'un món on els homes fan una encaixada i ja hi ha acord, igual que el seu pare tancava tractes a l'hora de comprar animals o màquines".
Té algun defecte? "Sí, un", apunta Ángel Fernández, empresari, candidat a la presidència del Barça als noranta i amic del jugador. "No sap dosificar-se, dóna el 100% del que té. Em sembla que el que ha fet aquesta setmana és un acte d'honradesa, regala al club dos anys de contracte. Puyi, si el coneixes, te l'estimes. Sent una estrella, és un paio normal i això té un valor incalculable. Si d'Iniesta diuen que és el gendre que tots voldrien tenir, Carles és el germà".
L'empresari revela: "Fa dos anys vaig tenir un càncer, ningú no es pot imaginar l'afecte, el tracte que em va dispensar, per a ell l'important és que els amics estiguin bé i no defrauda". Ningú, tampoc Fernández, no sap dir si, com s'ha dit, Puyol va posar diners en el tractament mèdic del malaguanyat Miqui Roqué, jugador que va morir el 2012. "No ho sé, no m'estranyaria", diu algú proper. El que sí se sap és que està involucrat en campanyes benèfiques però en les quals demana de no figurar.
Al final, els hospitals formen part de la biografia de qualsevol: en la de Puyol més, i no només per les operacions. El 2010, un bomber, germà d'una amiga molt propera, va resultar greument ferit en el tràgic incendi d'Horta de Sant Joan on van morir cinc bombers. "Això va ser abans de la gira del 2010, sortia de l'entrenament i se n'anava al Vall d'Hebron, va deixar un pis a la família perquè s'estigués a Barcelona. I els va visitar cada dia fins que va haver de marxar de gira amb l'equip", diu un conegut.
Hi ha aspectes de Puyol -la seva distància brechtiana- que desapareixen en el cara a cara, però n'hi ha d'altres que no: sempre ha estat un ermità. "Un any estàvem de vacances a Eivissa i ja se sap -fa broma Fernández- que aniràs a dormir tard, et llevaràs tard... Ell a les onze era al llit. Molt abans que ens llevéssim, ja era a la piscina perquè dues hores abans havia estat fent fúting, repeteixo: estava de vacances".
Potser perquè a l'inici de la seva carrera va patir molt davant la falta de títols i la tensió en el club, potser pels seus gens espartans -"un treballador genètic, com el seu pare", el retraten-, potser perquè Puyol sempre ha sabut (i dit), que amb la seva tècnica no marca diferències, però amb la seva gosadia sí, el jugador ha tingut una vida social mínima, gairebé anònima. Curiós: d'allà ha saltat a les revistes del cor. "Com sempre ha estat superprofessional, la seva vida social era molt escassa. Es passava molt -li critica amb afecte un bon amic-, no hauria passat res si hagués sortit a sopar algun dia...". Amb els anys, el jugador s'ha pres el seu aïllament amb més calma.
A casa seva fa anys hi solia haver dos televisors (un per al futbol, l'altre per a la resta) i això va ser un handicap per a alguna de les seves relacions. "Agnès té molta paciència", deia el jugador de la parella de llavors, viatjant sense parar. Agnès s'anomena Comas, és consultora de comunicació i assegura que, amb ella, Puyol "també tenia paciència". Van estar junts onze anys i pel seu to hi deu haver poques persones tan orgulloses del futbolista: "Diuen que la sort és per als que la busquen amb valentia i il·lusió, i no conec ningú que hagi lluitat tant per assolir un somni com ho ha fet Carles". Comas reconeix que el jugador "va ser valent en els inicis quan rebia nos, valent pensant abans en l'equip, o davant d'obstacles insuperables per a d'altres i més valent encara en l'adéu". Chandler va deixar escrit a El llarg adéu: "Dir adéu és morir una mica". La cita és bonica, però per a Puyol potser no serveix. Amb el seu comiat en Puyi és més viu que mai.
