;
A una setmana de Sant Jordi i sense previsions de poder-lo viure en plenitud per raons òbvies –visc als Països Baixos– no he pogut evitar mirar les fotos de fa un any, celebrant, firmant i parlant de la història que duia anys al meu cap, al meu ordinador, a les notes del meu mòbil, a les meues llibretes. L’abril de l’any passat vaig viure el meu primer Sant Jordi com a autora publicada. La novel·la que vaig començar a escriure ara fa 7 anys veia la llum gràcies al jurat del premi Literari Vila d’Ascó, a tota la gent de l’editorial Cossetània i sobre tot i especialment a la Núria Grau i al Joan Simón, que van agafar-me del bracet durant l’edició i van fer que Aquest cos meu i nostre fos la millor versió d’ell mateix (visca els editors i editores, són indispensables!).
Costa de creure que el que s’ha escrit en la solitud de l’habitació pròpia durant molt i molt de temps acabi sent sostingut per unes altres mans, llegit per uns altres ulls, processat per altres cervells
Fa un any vaig agafar un avió per estar-me 10 dies saltant entre pobles de les Terres de l’Ebre i del Camp de Tarragona, firmant molt pocs exemplars en alguns llocs, sentint mal a la mà d’agafar el boli quan jugava a prop de casa. Els primers dies i les primeres presentacions sentia una espècie de distància i d’escepticisme cap a totes les crítiques i reaccions positives que rebia. De fet encara la sento de vegades. Suposo que és el que s’anomena síndrome de la impostora (la tendència psicològica, normalment més present en dones i especialment en dones joves a infravalorar les pròpies capacitats i els èxits aconseguits). Costa de creure que el que s’ha escrit en la solitud de l’habitació pròpia durant molt i molt de temps acabi sent sostingut per unes altres mans, llegit per uns altres ulls, processat per altres cervells. I costa encara més de creure que el que s’ha escrit agradi, s’entengui i es comparteixi. Que hagi traspassat a l’altra banda de la intimitat i camini pel món sola, lluny de mi, aquella història meua.
Escriure és un procés solitari. Personalment, escriure una novel·la va ser per a mi també un procés ple d’inseguretats. Venint de la biomedicina com a formació acadèmica, el món editorial em quedava lluny, llunyíssim. Les portes d’entrada a ell em semblaven inexistents. Els premis eren, per tant, una de les úniques oportunitats possibles perquè aquelles portes inexistents o invisibles es poguessin obrir, encara que fos només mil·lmètricament . Però per presentar un manuscrit a un premi literari cal una mica d’amor propi. Unes gotetes de supèrbia als ulls. Un pensament, petit però segur, que digui que sí, és clar, això val la pena ser llegit, això és diferent i especial, això mereix una portada i una tinta negra i un paper doble i una mica rugós. Per tant, per acabar ‘Aquest cos meu i nostre’ vaig haver de fer callar les inseguretats, posar-los una manta per sobre i deixar de fer-los cas. Ignorar-les i escriure, sense pensar massa amb el després.
La novel·la que creia que escriuria va acabar ser molt diferent de la novel·la que és Aquest cos meu i nostre. La història va mutar, els personatges van agafar revolts diferents dels que havia planejat per a ells, els capítols que tenia escrits i guardats van ser substituïts per nous fragments que sentia més propers. Un any després de veure-la impresa per primera vegada, de parlar en veu alta de la seua història amb coneguts i desconeguts, de firmar exemplars i contestar preguntes i haver de parpellejar un parell de vegades durant les presentacions a Tivissa i a Flix i a Ascó i a Barcelona per assegurar-me que tot allò era real, penso en el després que no volia pensar. En el Sant Jordi que ara visc, en què algú, en alguna llibreria, podrà fullejar la meua novel·la, que ja no és només meua, encara que ja no sigui novetat, i regalar-la a algú que estima. En el camí que és la literatura, que no s’acaba quan es posa el punt i final, ni quan s’envia l’última galerada, ni tan sols quan es toca la versió impresa. Penso en que potser, el després d’una novel·la, no s’acaba mai si hi ha algú a l’altra banda de la intimitat disposat a llegir-la.
Clàudia Pallisé Perelló