El 8 d’abril van aterrar amb el seu tercer disc, Mode Avió. El passat divendres 22 el van presentar a València, la seva terra, i dilluns 25 surt el tercer videoclip del disc, que es tracta de Cendres, en col·laboració amb Pep Gimeno Botifarra, una de les veus més característiques del panorama tradicional valencià. Està clar que Cactus, el grup format per la veu de la Kamp4y, el David Elde Muro i la guitarra del Mik Kelen, amb alguns nous membres acabats d'incorporar, s’està fent un nom en l’escena musical dels països catalans. En el seu primer àlbum sense la seva anterior vocalista, la Samantha —concursant d'OT2020— presenten una proposta més alegre i ballable.

Expliqueu-me una miqueta d’aquest nou projecte que presenteu, Mode Avió.
Ja és el tercer disc del grup, portem una trajectòria i una experiència girant pel circuit, i havíem notat la mancança de certs elements que trobem que són un must. Ens movem per un montó de festivals i de verbenes i al final, els nostres bolos, que és el gros del que vivim, són pràcticament sempre a llocs festius. Des de Cactus teníem una proposta una mica més obscura, més hip-hopera i el que hem volgut ha estat fer un pas cap a alguna cosa més brillant, alegre i festiva. I un poquet el concepte també del mode avió pel tema de la voràgine de les xarxes i de l’estrés, com de ràpid va absolutament tot. Com volíem que fos més festiu i sobretot per entretenir, ens va agradar donar-li este concepte de desconnexió, de passar-ho bé, música per la música i que la gent puga tenir un espai de desconnexió quan escolta la nostra música i passar-s’ho bé.

Vau presentar al disc a principis de mes al festival universitari Paelles d’Alacant, prop d’on sou vosaltres, i el passat divendres a La Salà de València. Com està anant? Quina rebuda esteu tenint?
Sí, les paelles s’han convertit en un festival molt multitudinari i és un gran escaparat per anar a tocar. La veritat que està anant molt bé. La d’Alacant no era la presentació encara com a tal, la gran va ser la de València, a casa, i ara ja comencem el show complet.

Dieu que és el projecte més ambiciós que heu fet fins ara. A què us referiu, què voleu dir amb això? És tota una declaració d’intencions.
Trobe que anem aprenent moltes coses, anem professionalitzant-mos en tots els camps. Al final, un grup musical no es reduix a la música, és un projecte multidisciplinar i més ambiciós en l'àmbit de tot: la banda ha crescut, hem ficat una secció de vents al directe, tema il·luminació, promo, clips, l’equip… i al final es nota també en la qualitat. També el nivell d’exigència és cada vegada més alt.

Els membres del vostre grup han anat variant força. Qui és actualment Cactus i per què aquesta itinerància?
Ara mateix, Cactus som l’Ana àlies Kamp4y, la vocalista, el Mik Kelen, que és guitarra, el David Elde Muro també com a veu, Dani als teclats i trombó, l’altre Miquel a la trompeta i el Santy Mataix com a DJ. El grup ha anat trobant-se un montó de pedres, hem hagut de sortejar certs successos i hem hagut d’anar adaptant-nos. També la proposta musical ha evolucionant, el grup té unes necessitats diverses i hem hagut de cobrir-les de la millor manera possible.

És el vostre primer disc sense la Samantha a la veu. Quan es va incorporar l’Ana com a nova cantant?
Doncs va ser immediatament. Vam treure Roma, el nostre anterior disc, a finals del 2019, i ja en eixe moment, Samantha anava passant càstings i ja ho vèiem. Teníem dates de presentació del disc de gener a març, a València, Barcelona, Alacant... Com que la Sam entrava, ja no teníem més temps de reacció. De fet, vam saber que entrava a l’Acadèmia nosaltres abans que ella, perquè el Muro va ser qui li ho va comunicar. Però clar, tampoc ho podíem revelar, aleshores el càsting per a la nova vocalista va ser in extremis i una mica secret. Va haver de ser molt immediat. L’Ana va entrar al gener i en poc més d’un mes va haver d’adaptar-se a un disc nou en el que ni tan sols havia participat.

"Havíem notat la mancança de certs elements en la nostra música que són un 'must' als festivals"

Realment el perfil de l’Ana és una mica diferent del de la Samantha i ja es poden veure alguns canvis en l’estil del grup, en les noves cançons que feu ara, a part de l’evolució que comentàveu al principi. D’alguna manera esteu renunciant al pop que us aportava la Samantha?
Tot el contrari, trobe que el disc que hem fet ara és molt més pop que el que vàrem fer abans. Té moltes més melodies, tornades més pop. Ana té un perfil una mica més urbà que Sam, però el Muro també i per això encaixa guay, però no crec que haguem renunciat a la part pop. De fet, hem buscat això, un missatge més destil·lat, un disc més melòdic, més ballable, alegre, amb menys hip-hop. L’estil d’abans era molt més obscur, i trobe que el nou disc és molt més punxable i més comercial també, per què no dir-ho.

Clar, com dèieu abans, en aquest nou disc teniu un punt molt més festivaler, amb la incorporació d’instruments de vent, cançons rumberes com Cendres, que estreneu el dilluns 25 d’abril, El virolai i fins i tot El matinet, en què feu referència a Peret.
Sí, hem volgut evolucionar cap a aquests sons més festius, molt més ballables i de passar-s’ho bé i també experimentar amb coses noves. A Cendres, per exemple, hem volgut fer un homenatge a la nostra terra i per açò la cançó partix d’un cant popular valencià, però afegint-li sempre el nostre toc urbà.

També hi ha aquest allunyament del hip-hop. Muro, tu mateix diu que ets raper. Com portes aquest distanciament que heu fet?
El porte molt bé. De fet, soc el principal responsable d’haver-me posat el repte d’evolucionar i com a instigador d’eixe canvi, pense que l’experiència és un grau i va donant-te certes claus per intentar millorar. Un artista sempre vol fer el que li rota, però has d’encontrar aquell equilibri entre una cosa en la qual tu estigues còmode i funciona. Trobar La fórmula, com diu una de les nostres cançons. Jo estic content, perquè com diu l’Ana mos hem fet un C. Tangana, hem intentat posar-mos a prova i tirar cap a eixes sonoritats més comercials, cantar més, eixir un poquet de la zona de confort que per a mi és el rap. Trobe que hem aconseguit un so molt únic, molt propi i amb el qual ens sentim còmodes. Ens ha costat, perquè som un grup molt eclèctic, però ho hem pogut fer.

Abans parlàveu de Cendres com a cant a la vostra terra. En la mateixa línia va T’estime igualment, que pel títol i per l’estil sembla que pugui ser molt més de desamor, com A prova de bales. Quina era la vostra intenció?
Tot i que el disc és molt popero, compta amb dues cançons que volíem que tinguéssin més càrrega… de la terra, vaja. T’estime igualment és molt més pop que Cendres, podria ser una cançó d’amor personal, però queda bastant clar que és un cant d’amor a la terra. També té eixe punt un poc contradictori, que tenim coses lletges com a tots els llocs, però “t’estime igualment”, malgrat tot lo roín que ens hem de tragar, “ací ens pariren i ací estem”.

Cactus, en la seva presentació de 'Mode Avió' a les 'Paelles' d'Alacant

Seguiu amb la producció de Mark Dasousa, com en els altres dos àlbums. Com és clau en el vostre grup?
Mark no és un productor a l’ús, on tu vas amb la teva proposta musical, et grava, et mescla i prou. És peça clau en la direcció que va prenent el grup. El Mark és molt crític, ens apreta moltíssim, mos ajude a desenvolupar-ho. Realment ha adoptat un rol molt paternalista amb Cactus i quan comptes amb una figura com ell, els anys de trajectòria i l’experiència que té, és precís que tingues en compte les seues opinions i les seues aportacions. És una part molt important de la creació i composició de la nostra música.

Tanqueu el disc amb la cançó que directament heu titulat Buggy, sens dubte un gran homenatge per a ell. Com us vau decidir per dedicar-li una cançó tan alegre i vitalista?
És l’última cançó que es va fer, perquè el Buggy va faltar a finals de gener i el disc estava pràcticament acabat, i esta cançó va eixir d’un dia per l’altre. Es va escriure, es va enregistrar i es va mesclar en una setmana, pràcticament. Teníem clar que en el hip-hop, per exemple, s’utilitza un montó un tempo lent i surten coses molt melancòliques. No volíem fer res d’això, perquè tot i que al principi el cop va ser molt fort, una vegada havíem tret el dol tot el grup vàrem coincidir en què el recordàvem d’una forma molt alegre. Sempre que parlem d’ell riem. El Buggy era comèdia pura, sempre estava fent broma, i el millor regal que podíem fer-li era tindre el seu moment a tots els escenaris, perquè estiga sempre present i d’una forma alegre. Al final, és una cançó que dona per ballar i botar i cada cop que la cantem al concert, ell estarà allà de festa amb nosaltres.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by MURO (@eldemuro)

En l’àlbum porteu també col·laboracions molt potents: l’estiuenca Independent, amb The Tyets, el pop A prova de bales amb els bascs Dupla, el reggaeton Dimoni amb Bounce Twice i Cendres, que ja n’hem parlat abans, amb Botifarra. Com us sentiu de poder col·laborar amb aquests artistes?
Trobe que totes les col·laboracions del disc han sabut llegir molt bé quina cançó era, hem enfocat cada col·laboració un poc personal amb cadascun dels artistes a qui anava dirigida i hem fet una faena espectacular, encaixant perfectament en el tema a cadascú. Pep Gimeno Botifarra és una figura, una eminència musical al País Valencià. Per a nosaltres és tot un plaer col·laborar amb ell. Volíem fer una mescla entre algo més tradicional i donar-li la pinzellada Cactus, fer-ho més urbà i més macarreta. Vam pensar en La malaguenya de Barxeta i vam construir el tema de Cendres. Després el Muro tenia claríssim que volia posar-li autotune a sac al Botifarra, per fer eixe atreviment de lligar el cant popular amb una ferramenta molt actual. Quant a The Tyets, ens encaixaven moltíssim perquè la seva proposta és molt semblant al que nosaltres portem, són urbans, alegres i la cançó d’Independent ens encaixa superbé a tots.

L’heu anomenat Mode Avió. Quin missatge hi voleu transmetre?
Mode Avió es lliga un poc en això d’abarcar una proposta més festiva, que la nostra música ajudara un poc a la gent a fer festa i a divertir-se. El concepte va néixer gairebé del propi estrès de veure cap on anava la proposta. La voràgine de les xarxes, de fer-ne difusió, ens fa esclaus, i volia dir “tot i que us venem aquesta proposta justament per xarxes, una mica contradicció, volem que quan escolteu este disc o vingueu a un concert nostre, desconnecteu i gaudiu de nosaltres”. Va molt bé amb el tema de desconnectar tu i també de desconnectar d’internet, d’aquesta vida virtual.