Pier Paolo Pasolini: profeta, poeta, germà de l'ànima

FESTA PER AL DICCIONARI ALCOVER MOLL

Estic intentant posar un poc d’ordre a la meva biblioteca. I les primeres que cauen són les revistes. Umpl sacs de diaris i de revistòrum a voler perquè sempre he estat un amics dels quioscs. Pas una penada perquè veig que a l’estimada Palma esborren els quioscs que per a mi són una de les festes i els perfums d’una ciutat. Res. A tirar s’ha dit! Però salv. Sí, faig parts i quarts. I avui he trobat la revista Núvol número 1 de 2017 que m’oferia un panorama d’articles desitjables. I l’he salvada de la paperera. He trobat un reportatge en què l’any 2012 per commemorar el 50è aniversari de la publicació del Diccionari Alcover Moll demanaren a diferents escriptors que espigolassin alguna paraula d’aquesta gran calaixera de la llengua i en fessin la celebració particular. He decidit transcriure algunes de les paraules triades. Maria Antònia Font Gelabert, activista cultural, tria Suquinetes. I escriu: “Hi ha moltes paraules que m’agraden a l’Alcover Moll. La primera que m’ha vengut al cap és suquinetes. “Vine, seu-te aquí suquinetes, devora jo...” Aquesta paraula l’he sentida a dir moltes de vegades a Palma a gent gran. Encara és viva a Mallorca, a la part forana. Crec que la incorporaré al meu vocabulari: suquinetes vol dir a la vora de. L’espai que defineix el suquinetes és un espai d’afecte. En temps d’agressions i amenaces, tant de bo tots poguessim estar suquinetes, un devora l’altre i no haver de defensar el territori com ho hem de fer. Guard la vostra companyia, aquí suquinetes!” L’escriptor amic Jordi Puntí, que acaba de treure la novel·la Confeti sobre la vida de Xavier Cugat que va guanyar el premi sant Jordi i que recoman efusivament, tria el mot Pissiganya. I diu: La paraula que jo trio és pissiganya -i és concretament de l’expressió “salta Judes pissiganya”. La trio per dues raons, una de lingüística i una altra de personal. La lingüística és perquè exemplifica l’abast imponent, a tocar de la follia, que té aquest diccionari sense fons. La personal és perquè em recorda les sessions del joc del diccionari que durant uns anys fèiem amb uns amics. Aquest joc consisteix en triar una paraula del diccionari i que els altres contrincants tractin de definir-la (tant si la coneixen com si no). Després es llegeixen totes les definicions -la real i les inventades, totes barrejades- i cadascú vota la més versemblant. El que l’endevina guanya un punt; el que rep un vot per la seva versió inventada, també guanya un punt. En lloc de jugar-hi amb el diccionari de Fabra, nosaltres fèiem servir cadascú un volum de l’Alcover Moll, i les sorpreses eren constants i divertidíssimes. Si he triat pissiganya, és perquè un dia va sortir en una de les nostres jugades i em va fer guanyar molts de punts.”

I ara recordaré la meva tria personal: Llefre. “El meu mot és llefre perquè m’ha donat la força d’un títol, m’ha mostrat una manera nova de dir amb un mot moltes de coses que deia separades, la golafreria i la llemicositat, m’ha descobert un paisatge novíssim ple de possibilitats expressives, m’ha ajudat a tibar la llengua catalana i fer-la més viva i més sàvia, m’ha donat saba de llengua, m’ha donat llengua. Què més vull? M’ha donat el gust de la llengua. L’Alcover Moll és un reservori de gust de la llengua catalana!!!”

I no estalviaré de recomanar-vos, lectors dels mil i un sexe de l’esperit, el meu llibre estimat, Llefre de tu (Club Editor), que des que va sortir no s’atura de donar-me satisfaccions de lectors fervorosos.

PERE PAU PASOLINI: FAR DINS LA NIT CONVULSA I ASSASSINA!

Tenc la taula tota plena de lletra que m’alimenta una cosa de no dir, que em fa companyia en aquests dies rúfols i un molt malencònics de Pasqua, que em dona energia. Feia setmanes que no escrivia sobre llibres. Per mor d’això faré una cosa. Recomanaré quasi sense donar explicacions el llibre que tenc més a prop, més dedins, més en marxa de lectura i de relectura. Un llibre de capçalera!

Jaume C. Pons Alorda m’ha envestit amb una llit rodó de llenguatges, un assaig ben híbrid, ben complex, ben apassionat, ben viu com una camaroja, com el gerret que bota a l’arribada der les barques a Ca n’Eduardo, com una nafra amarada de sal, com un crit de socors: Les cendres de Pasolini (Debiaix, 29, Lleonard Muntaner Editor). Aquesta obra (amb una coberta viva de l’amic i fotògraf Jean Marie del Moral), és una explosió de focs artificials verbals, de veritats fortes, clares i catalanes, de descripcions de la vida i de l’obra d’un lluitador de bon de veres que a la primera lectura et deixen els ulls plens d’estrelles, de metàfores, de ràbies, de vindicacions, de crítiques, de blaus que et desperten, et deixondeixen, et vivifiquen per un cantó, i et fan gust, et fan mengera i et fan pensera per l’altre. El Pere Pau Pasolini, profeta, poeta, narrador, guionista, articulista, dramaturg, pintor, director i cineasta total, aquest petit Villon o petit Rimbaud, és descrit, inventat, recordat, celebrat, cantat, brodat, pastat, albat, recitat, mostrat, fet i refet per la llengua vigorosa plena de voltes i revolts d’un Jaume C. Pons Alorda que ens dona un retrat carnal, nítid, cru, engrescador, i tremolós del poeta Pasolini. Un homenot que lluitava per les arrels, els valors i les certeses d’un món que s’abocava a la pèrdua d’aquestes arrels, valors i certeses que la pagesia i les classes populars, micromons que fins aquell moment havien constituït temples custodiadors de valors hereditaris transmesos de generació en generació en una baula lògica entre tradició i futur. Bravo, Jaume, per celebrar amb tot el fervor de la teva escriptura germinativa els batecs del cor i del cervell d’aquest mestre d’esperit multifacètic, d’aquest far orientador entre feixistitzants tempestes, d’aquest sempre seguit, incansable agent provocador, d’aquest crític fondo, visionari del real, amb les seves inacabables ganes de viure i d’estimar a les totes, de crear com un foll mitjançant la paraula, el cinema, l’alè i el crit.

Sí, Jaume, com m’alegra que cantis les raons i les desraons poètiques d’un Pasolini de lletra i foc, un sensible de bon de veres que denunciava ”que canvis profunds en la societat havien generat una homogeneïtzació global del saber i del ser, tot en un món cada cop més burgés, capitalista i, per tant procliu a bastir el consum, i el consumisme, com a formes cabdals de la societat.”

I encertes quan assegures “I el pitjor de tot: el que no havia aconseguit el feixisme ho havia aconseguit la democràcia; que és el que estam vivint ara mateix als Països Catalans amb el progressiu empobriment i la desaparició gradual de la llengua catalanes en la majoria d’espais i d’àmbits.” Gràcies, Jaume, per aquesta energètica i torrencial invitació a la lectura i la relectura d’un creador sencer i inacabable.

Suscríbete para seguir leyendo