Muret (comtat independent de Tolosa), 12 de setembre de 1213. Fa 809 anys. L’exèrcit de l’aliança catalano-occitana (casals de Barcelona, de Tolosa, de Comenge i de Foix) era derrotat per un combinat format per tropes de la monarquia francesa i mercenaris de diversos orígens, que havien acudit al camp de batalla a la recerca de glòria i botí. La batalla de Muret (Murèth, en occità) va significar la fi d’un vell projecte català que remuntava a l’època dels primers comtes independents (segle XI): reunificar la vella marca de Gòtia carolíngia, que abastava l’arc mediterrani entre la Camarga i el Penedès, i projectar-la cap al podi de les potències europees de l’època. I va obrir la sortida a la Mediterrània d’una França aïllada que, amb la crisi feudal de l’any 1000, havia quedat replegada sobre la seva pròpia matriu.
Quin era el mapa de França abans de la batalla de Muret?
El mapa de França a la vigília de Muret venia d’una formidable crisi, mal anomenada revolució feudal, que l’havia convertit en un trencaclosques de dominis semiindependents i que l’havia reduït, territorialment, per la independència dels més actius i dels més perifèrics. Aquestes dinàmiques centrípetes explicarien la independència dels comtats de la meitat sud de la marca de Gòtia, pilotada per Barcelona (985-987), o la del ducat d’Aquitània, que va negociar el casament de la seva duquessa Elionor amb el rei Enric II d’Anglaterra (1152) sense demanar ni tan sols l’opinió al rei Lluís VII de França. No obstant això, a inicis del segle XIII, la tempesta feudal de l’any 1000 ja començava a amainar i els poders centrals (els estaments reials) que havien sobreviscut a la crisi es preparaven per recuperar terreny.
Quin era el mapa d’Occitània abans de la batalla de Muret?
La ventada feudal del canvi de mil·lenni (segles X i XI) havia convertit Occitània en un vesper. Els casals comtals de Tolosa i de Barcelona (desvinculats del poder central francès) rivalitzaven per estendre la seva influència sobre la resta de dominis occitans. Tolosa havia posat un peu a la península Ibèrica i controlava els comtats del Pallars i de la Ribagorça. I Barcelona s’havia projectat cap a l’antiga Septimània i els comtats ultrapirinencs de Carcassona, Besiers, Rasés, Comenge i Foix s’havien convertit en vassalls del casal barceloní. Durant dos segles llargs (finals del IX a principis del XII), Barcelona i Tolosa van tenir una relació tensa, que va viure el seu moment culminant l’any 1052, quan Ramon Berenguer I de Barcelona —que era de visita oficial a Tolosa— es va escapolir amb Almodís de la Marca, l’esposa del seu amfitrió Ponç II.
Com es gesta la crisi de Muret?
A principis de la centúria del 1200, la monarquia francesa havia endreçat el pati i es disposava a recuperar el paper de superpotència continental que havia jugat durant la llarga etapa carolíngia (747-987). El rei Felip August observava amb inquietud els progressos catalans a la façana mediterrània: Ramon Berenguer III s’havia casat amb Dolça, comtessa independent de Provença, i el tron d’Aix havia passat a ser patrimoni d’una branca menor dels Bel·lònida. I observava amb preocupació el festeig entre els tolosans i la casa reial anglesa dels Plantagenet, que, des de l’època d’Elionor i Enric (mitjans del segle XII), ostentaven el domini de quasi tota la façana atlàntica que havia estat del regne francès a l’època carolíngia. França volia restaurar els dominis fins a la costa; i catalans, tolosans, anglesos i aquitans eren els enemics a abatre.
Tensió fins a darrera hora
A la vigília de Muret, la tensió entre Barcelona i Tolosa no havia disminuït. Ben al contrari, les alteracions de pesos eren freqüents. Els mapes ens mostren que el vescomtat de Narbona (amb els seus poderosíssims arquebisbes que havien dominat el panorama eclesiàstic català) gravitava de l’òrbita de Barcelona a la de Tolosa, cosa que s’explicaria per la restauració de la seu arxidiocesana de Tarragona (1114). O que el comtat del Pallars, tradicional plataforma tolosana sobre la península Ibèrica, havia passat a vassallatge de Barcelona. Però, en el còmput global, Barcelona havia creat certa distància: els comtes barcelonins havien sumat Provença (1112) i Aragó (1137) per la via de matrimonis molt profitosos; dos grans dominis territorials que truncaven l’ambició expansiva tolosana cap al sud i cap a l’est.
L’ombra del catarisme
Coincidint amb aquesta etapa expansiva catalana, van aparèixer les primeres comunitats càtares. Si més no, el 1167 (quasi mig segle abans de Muret) van celebrar un concili a Sant Felix de Lauragués (a mig camí de Tolosa i de Carcassona) que va ser perfectament documentat i que es considera el tret de sortida del catarisme catalanooccità. A diferència del que va passar amb altres comunitats càtares situades en altres indrets d’Europa (Renània, Flandes, Borgonya), els càtars occitans no van ser perseguits pels poders locals. I això s’explicaria per la composició d’aquelles comunitats, formades, en part, per rics mercaders molt ben relacionats amb el poder. Per aquest motiu, Occitània es va convertir en refugi i oasi del catarisme.
El catarisme, només un pretext
La monarquia francesa va veure en la permissiva existència del catarisme (que en altres llocs era perseguit com una amenaçadora heretgia), el pretext perfecte per a intervenir militarment a Occitània. Felip August era conscient que la suma de catalans i occitans representava una força suficient com per malbaratar els seus plans. I per assegurar l’empresa, va fer servir el fenomen càtar per a aconseguir el suport del Pontificat. Innocenci III va proclamar la croada contra l’heretgia albigesa (contra el catarisme) i les tropes de Felip August de França, amb el concurs inestimable d’una munió de senyors de la guerra i de les seves hosts, es van llançar sobre Occitània i van convertir el territori en una bola de foc. Un d’aquests mercenaris era l’anglès Simó de Montfort, que es guanyaria el trist honor de ser el gran carnisser d’aquell conflicte.
Què es va perdre a Muret?
En aquell escenari d’amenaça extrema és quan, per primer cop, Tolosa i Barcelona es posicionen al mateix bàndol. Que la croada que proclamava la persecució del catarisme només era un pretext ho demostra el fet que Pere I de Barcelona i II d’Aragó —anomenat, reveladorament, “el Catòlic”— es va posicionar a favor dels seus vassalls occitans. Aquells vassalls que, segons la tesi francesa, toleraven o practicaven l’heretgia del catarisme. Innocenci III va trair el seu aliat català perquè el francès li va presentar millors garanties per aturar els emperadors del Sacre Imperi; rivals i enemics seculars del Pontificat. I Pere va malbaratar totes les seves opcions en una batalla mal plantejada i mal combatuda, on es va perdre el bo i millor de l’exèrcit catalano-occità. Muret va ser una autèntica desfeta.
Justícia poètica
Pere de Barcelona i Aragó va morir a Muret. I Ramon VI de Tolosa es va veure obligat a “expiar” públicament els seus pecats: va ser flagel·lat a les escales de la basílica de Sant Denís de París. El fill i hereu del difunt Pere, el petit Jaume (més endavant Jaume I) va ser salvat, protegit i ocultat pels cavallers templers, que temien que els supervivents d’aquella massacre, enfrontats en una guerra civil, l’assassinessin. Els casals de Barcelona i de Tolosa i els seus antics vassalls van trigar anys a recuperar la normalitat. Però Simó de Montfort, que havia causat milers de morts civils i que havia amassat un impressionant botí procedent del saqueig de les seves víctimes, poc després va trobar una grotesca mort a Tolosa: un grup de dones que defensaven la muralla li van llançar una pedra de grans dimensions que li va rebentar el cap (1218). Justícia poètica.