- Informació
- Xat IA
Treball Meditacions Descartes
Filosofía Social
Universitat Ramon Llull
Recomanacions per a tu
Comentaris
Vista prèvia del text
Montse Pérez
Filosofía
2n A
BIOGRAFIA
Meditacions Metafísiques
Descartes
Descartes va néixer a La Haye (França) al 1596, durant la revolució científica. Ell mai es va fixar en la filosofia de l’època sinó en la ciència. Era d’una família aristòcrata, va tenir una bona educació a La Flèche (Anjou), una escola de molt prestigi on va aprendre filosofia, ciència, humanitats... La filosofia que va aprendre va ser la de l’edat mitjana que es diu escolàstica, no li agradava i va preferir les ciències. Ell creia que la ciència era més interessant ja que té un mètode, la qual cosa li va permetre avançar molt més que amb la filosofia que no el tenia.
Al sortir de l’escola va estudiar dret a la Universitat de Poitiers. Al 1618, se’n va anar a l’exèrcit ja que no li agradava el dret. Al 1628 va editar un llibre: Regulae ad directionem ingeni , (Regles per a un correcte ús de la raó (1628), aquí apareix el mètode, que són 21 regles que ell creia que si tothom les seguia arribarien a raonaments vertaders.
Un antic mestre seu, el pare Marsenne, li aconsella que marxi de França i s’anés a viure a Holanda per allunyar-se de la Inquisició. Durant els anys a Holanda va escriure: Tractat sobre el món i sobre l’home (1633), però el va destruir perquè no el matessin. Entre els anys 1633 i 1637 va elaborar la seva obra més filosòfica, entre elles destaquem: El discurs del mètode (1637), és el llibre que resumeix tot el seu pensament, en un dels capítols resumeix el Regulae que passa de 21 a 4 regles. “ El discurs ” està escrit en francès per tant anava dirigit a qualsevol persona d’un nivell cultural mitjà-alt i va facilitar que es mogués per tota Europa. En principi no va ser pensat per a ser un llibre sinó que cada capítol tenia que ser la introducció d’un tema científic que finalment no va escriure. Va marcar el principi del racionalisme.
Anys més tard es va casar i va tenir una filla que, malauradament, als tres anys mor. Poc després va escriure un altre llibre: Meditacions Metafísiques (1641). Aquest estava escrit en llatí perquè anava només dirigit per als filòsofs, en aquest llibre reprèn el que va dir al
RESUM DEL SEU PENSAMENT
Descartes com a filòsof va crear un mètode que segons ell, tothom que el seguís arribaria a coneixements certs i indubtables. Constava de 21 regles escrites al seu llibre: Regles per a un correcte ús de la raó. La regla número 2 diu que l’objectiu del seu mètode és buscar un coneixement cert i indubtable. I a la número 5 explica i delimita el mètode: diu que quan ens trobem davant del problema l’hem de fraccionar i solucionar-lo per parts, de més fàcil a més difícil. Més tard escriu un altre llibre, El discurs del mètode, on redueix les 21 regles a 4. La primera regla diu que no hem d’admetre com a vertader res del que no tinguem evidència i només acceptar-ho com a principis per a començar a pensar coses certes i indubtables. La segona regla ens indica que hem de dividir els problemes en parts, tant com sigui possible i després recomposar-ho. Seguidament a la tercera diu que per a solucionar el problema fragmentat hem de començar per les coses més simples i anar fins les coses més complexes. I per últim la quarta, ens diu que quan ja hem fet tot el procediment ho hem de revisar tants cops com sigui possible.
Després, a les Meditacions Metafísiques, recull tot El discurs del mètode i el “Regulae” i utilitza el seu mètode per tractar 2 qüestions: Déu i l’ànima. Les Meditacions són un experiment mental per a trobar coneixements certs i indubtables.
A la primera explica quins temes tractarà. Ho fa dubtant dels seus coneixements, de la informació que prové dels sentits i del pensament. Per ell l’única ciència certa són les matemàtiques ja que Déu no ens pot enganyar amb elles perquè és bo; i per això s’inventa
el geni maligne, que és qui l’intentarà enganyar amb coneixements dubtosos.
A la segona Meditació radicalitza el mètode, ara ja no dubta, ara tot el que no tingui una evidència és fals. L’única certesa indubtable és el “ cogito ergo sum” ja que el geni no el pot enganyar. Utilitzant l’exemple de la cera conclou que el pensament és l’únic que pot conèixer el concepte dels objectes. Estableix dues formes de coneixement: la intel·ligible o enteniment, on només intervé el pensament i la imaginació, que no té certesa ja que és a través dels sentits.
A la cinquena Meditació intenta demostrar de forma racional l’existència de Déu: diu que les idees poden provenir o no del món sensible; les que no provenen del món sensible són indubtables. També teoritza que la idea de Déu és innata, ja que Déu és etern i és necessari que sempre existeixi. Gràcies a la bondat de Déu quan coneixem una idea certa, el coneixement es queda allà; això és la garantia del coneixement humà. I separa l’home en dues substàncies: el cos (res extensa) i l’ànima (res cogitans.
A la sisena Meditació es centra en la distinció ànima, cos i naturalesa humana. Diu que hi ha dos tipus de coneixement: la intel·lecció pura, s’analitzen idees que ja són dins del pensament i la imaginació, basada en els sentits. Diu que tot allò que coneixem vertaderament es basa en la omnipotència i bondat de Déu. Les idees i els sentiments existeixen perquè hi ha una substància que les pensa; l’origen de les idees són les coses sensibles i com Déu es transmet a través del món, no em poden enganyar. Puc dubtar dels sentits, però si m’enganyen és culpa meva no de Déu. La naturalesa humana és la unió cos-ànima; el cos i l’ànima s’ajuden mútuament. El cos aprèn mecànicament i m’ensenya a través del costum i demana a l’ànima que el mantingui sà i que l’ajudi. L’ànima es troba a la glàndula pineal i rep informació del cos, a través pels sentits i dels nervis de la medul·la espinal. Els sentits em poden fallar però gràcies a la
PRIMERA MEDITACIÓ
Descartes s’adona que moltes reflexions que ha fet són falses o poden ser-ho, llavors es planteja reflexionar sobre els seus pensaments, i en lloc d’analitzar-los un per un es proposa dubtar de tots ells. Vol comprovar si el seu pensament es cert perquè en el cas de ser fals tot el que ve després també ho seria. També s’adona que la majoria o totes les seves reflexions han estat induïdes pels sentits i els sentits són una font de coneixement dubtosa ja que moltes vegades ens poden enganyar i fa que Descartes consideri com a dubtós o fals tot pensament conegut per aquests.
D’altra banda també creu que els somnis poden ser una font dubtosa de coneixement. És a dir, no està segur que els seus coneixements provinguin dels seus pensaments o dels somnis perquè encara que la sensibilitat dels moviments ens mostra que estem desperts, en un somni poden haver moments semblants a la realitat. Fins i tot dubta del seu cos, de tenir mans, braços...: <<han sido vistas durante el sueño como unas ciertas imágenes pintadas que no pudieron ser ideadas sino a la semejanza de cosas verdaderas y que, por lo tanto, estos órganos generales (los ojos, la cabeza, las manos y todo el cuerpo) existen, [...] puesto que los propios pintores ni aun siquiera cuando intentan pintar las sirenas y los sátiros con las formas más extravagantes posibles, pueden crear una naturaleza nueva en todos los conceptos, [...] incluso si piensan algo de tal manera nuevo que nada en absoluto haya sido visto que se le parezca ciertamente, al menos deberán ser verdaderos los colores con los que se componga ese cuadro. (Meditaciones metafísicas, p13) >>. Per tant l’origen dels seus pensaments es un altre punt per a posar en dubte, ja que tot encara que sigui fals, té una mica de realitat i ens pot enganyar. Les ciències que la seva existència no depèn de la realitat, ciències abstractes i conceptuals com l’aritmètica, la geometria, les matemàtiques..ón reals i fonts fiables de coneixement.
Descartes diu que ell té una idea antiga gravada, la idea de un Déu poderós i omnipotent que l’ha fet com és ell. <<Pero, ¿cómo puedo saber que Dios no ha hecho que no exista ni tierra, ni magnitud, ni lugar, creyendo yo saber, sin embargo, que todas esas cosas no existen de otro modo que como a mí ahora me lo parecen? ¿E incluso que [...] me induce Dios a errar siempre que sumo dos y dos o numero los lados del cuadrado o realizo cualquier otra operación si es que se puede imaginar algo más fácil todavía. (Meditaciones metafísicas, p14) >>. Ell creu que Déu no fa que s’equivoqui perquè és bondadós, llavors per la bondat de Déu els seus coneixements indubtables ho segueixen sent, Déu intenta fer que no s’equivoqui i si s’equivoca no és culpa de Déu si no seva o dels sentits.
D’altra banda explica que hi ha alguns que neguen l’existència d’un Déu tan potent. <<pero ya imaginen que yo he llegado a lo que soy por el destino, ya por casualidad, puesto que engañarse y errar parece ser una cierta imperfección, cuanto menos potente sea el creador que asignen a mi origen, tanto más probable será que yo sea tan imperfecto que siempre me equivoque.>> (Meditaciones metafísicas, p14). Vol dir que no té arguments per això, però està segur de que està obligat a reconèixer que és incapaç de no dubtar de totes les coses que li havien semblat vertaderes encara que li semblava més raonable afirmar-les que dubtar d’elles.
Per últim diu que com hi ha una font bondadosa que és Déu hi ha també un geni maligne d’extremat poder i intel·ligència que l’indueix a fallar, al coneixement fals i que tot el que ell coneix a través dels sentits pot ser fals perquè pot ser una falsa opinió seva. Encara que no li estigui permès conèixer de primeres allò vertader intentarà no donar fe a coses falses per evitar que el geni maligne pugui inculcar-li res. Ha de dubtar de tot ja que també el geni maligne pot fer que els pensaments provinents de somnis li semblin vertaders i no vulgui deixar-los. <<como el prisionero que disfrutaba en sueños de una libertad imaginaria, cuando empieza a sospechar que estaba
pensant i al pensar, existirà. Aquest és un coneixement indubtable, que només el manté a la seva ment.
<<De manera que, una vez sopesados escrupulosamente todos los argumentos, se ha de concluir que siempre que digo «Yo soy, yo existo» o lo concibo en mi mente, necesariamente ha de ser verdad. (Meditaciones metafísicas p16) >>. Un cop confirmada la seva existència es pregunta què és ell, ell és un home però què és un home? <<Se me ocurría, primero, que yo tenía cara, manos, brazos y todo este mecanismo de miembros que aún puede verse en un cadáver, y que llamaba cuerpo. Se me ocurría además que me alimentaba, que comía, que sentía y que pensaba, todo lo cual lo refería al alma (Meditaciones metafísicas p17) >>. Arriba a la conclusió que ell té un cos format per la cara, els ulls, les mans, etc. Defineix el cos com allò físic, que ocupa un espai i és sensible (res extensa), I també s’adona que s’alimentava, sentia i pensava, cosa que fa referència a l’ànima. Però què és aquesta ànima? El cos es pot moure de moltes maneres però el cos no pot fer-ho per sí mateix, ni tampoc pot sentir ni pensar, és l’ànima qui el guia i li dóna aquestes atribucions.
<<Pero, ¿qué soy ahora, si supongo que algún engañador potentísimo, y si me es permitido decirlo, maligno, me hace errar intencionadamente en todo cuanto puede? ¿Puedo afirmar que tengo algo, por pequeño que sea, de todo aquello que, según he dicho, pertenece a la naturaleza del cuerpo? (Meditaciones metafísicas p17) >>. Es pregunta què és, si el geni maligne el fa errar en tot el que pot? Comença per dir que no pot afirmar res que pertanyi a la natura del cos perquè com és sensible pot ser que no existeixi. Per tant es dirigeix a les atribucions de l’ànima però al suposar que no té cos no pot realitzar el menjar, l’alimentar-se.. el sentir tampoc és fiable perquè una font dels sentiments pot ser els somnis, i finalment arriba a pensar. El pensament existeix i no pot ser-li arravatat, ell pensa i no és alguna cosa atribuïda al cos, és únicament de l’ànima i el geni
maligne amb això no el pot enganyar. <<¿Y pensar? Aquí encuéntrome lo siguiente: el pensamiento existe, y no puede serme arrebatado; yo soy, yo existo: es manifiesto (Meditaciones metafísicas p17) >>. En conclusió si pensa, existeix i per tant ell, l’home, és una cosa que pensa, una ànima, un intel·lecte, una raó; doncs és una cosa certa i a ciència certa existent.
Seguidament diu que no és l’estructura corpòria i no és res que pugui imaginar-se, no és res sensible perquè allò pot no ser cert. Llavors diu que només pot jutjar allò que coneix i per tant que coneix que existeix, cosa que és el ciment per a obtenir més coneixements vertaders. Després d’advertir que existeix es pregunta qui és ell, i com sap amb certesa de la seva existència, fa referència a la natura del cos, és a dir, que no és un somni. Primerament no vol basar-se ni en la imaginació ni en la figuració, ja que arriba a la conclusió que res que pugui aprendre a través de la imaginació li porta al concepte de sí mateix, doncs ha d’apartar la ment de la imaginació perquè pugui determinar la seva existència de la millor manera possible. <<¿Qué soy? Una cosa que piensa. ¿Qué significa esto? Una cosa que duda, que conoce, que afirma, que niega, que quiere, que rechaza, y que imagina y siente (Meditaciones metafísicas p18) >> Però encara que els coneixements que li puguin ser proporcionats per la imaginació i pels sentits poden no ser vertaders l’acte d’imaginar, de dubtar i de sentir ja fan que pensi i comporten, per tant, que existeixi.
<<Yo soy igualmente el que pienso, es decir, advierto las cosas corpóreas como por medio de los sentidos, como, por ejemplo, veo la luz, oigo un ruido y percibo el calor (Meditaciones metafísicas p19) >>. Diu que ja comença a conèixer millor qui és a través del cogito ergo sum (penso doncs existeixo) llavors li sembla que les coses les quals a través dels sentits el seu pensament forma imatges són més fàcilment cognoscibles que la seva existència pròpia, encara que aquesta sigui indubtable i les altres coses no. Això li estranya molt ja
últim només admet que existeixi la ment, llavors com també percep la cera a través dels sentits, encara que no tingui certesa d’aquests o si els coneixements són enganyosos, al percebre, al sentir això ja aclareix que existeix, és a dir que pensa, que dubta, que la seva ment treballa per tant existeix perquè ell és la seva ment. Diu que els cossos són percebuts només pel intel·lecte i no pel fet dels sentits i s’adona que no hi ha res que pugui ser millor conegut que la ment encara que li falta aprofundir en aquest tema.
CINQUENA MEDITACIÓ
Descartes diu que intentarà veure si pot haver quelcom cognoscible de les coses materials, abans d’esbrinar si existeixen fora d’ell ha de considerar les idees que existeixen al seu pensament i veure quines són indefinides o confuses. <<primeramente, antes de averiguar si existen tales cosas fuera de mí, debo considerar sus ideas en tanto que existen en mi pensamiento, y ver cuáles entre ellas son definidas, cuáles confusas. Me imagino definidamente la cantidad (que generalmente llaman cantidad continua los filósofos) o la extensión de esa cantidad, o mejor dicho de la cosa cuanta en longitud, anchura y profundidad; (Meditaciones metafísica p38)>>Ell diu que s’imagina definidament la quantitat o l’extensió o qualsevol magnitud que estigui atribuïda a un objecte, són conegudes i òbvies i percep moltes particularitats sobre la figura, el moviment, etc. que són tan evidents que quan les descobreixes per primer cop et sembla que les recordes, no que les aprenguis.
Seguidament diu que ha de tractar especialment que troba idees certes dins seu però que no han sigut creades per ell, sinó que tenen una naturalesa vertadera i immutable: <<Cuando, por ejemplo, me imagino un triángulo, aunque quizá tal figura no exista fuera de mi pensamiento en ninguna parte, posee sin embargo una determinada naturaleza, o esencia, o forma, inmutable y eterna, que ni ha sido creada por mí, ni depende de mi mente; como se evidencia del hecho de que se puedan demostrar varias propiedades de este triángulo, [...] que he de reconocer quiera o no, aunque no haya pensado sobre ellas antes de ningún modo cuando me imaginé el triángulo, ni en consecuencia las haya yo inventado. (Meditaciones metafísica p38) >>. Aquestes idees tenen unes qualitats pròpies que no depenen de la seva ment i no poden ser ignorades ni modificades. Ell diu que no seria una objecció dir que la idea de triangle prové d’una percepció captada amb els sentits ja que ha vist formes triangulars, com altres innumerables figures, i com es poden atribuir propietats i aquestes
perquè percep en Déu moltes altres coses que no pot ni quitar ni modificar.
<<Siempre volvemos al hecho de que las únicas cosas que me convencen de verdad son las que percibo clara y definidamente. De las cosas que así percibo, aunque haya algunas obvias a todo el mundo, otras sin embargo sólo son descubiertas por los que las examinan más de cerca y las investigan diligentemente, y una vez que han sido descubiertas, son consideradas igualmente ciertas cual las primeras (Meditaciones Metafísicas, p41)>>. Ell diu que les úniques coses que li convencen de veritat són les que percep clara i definidament i encara que hagi algunes més òbvies que altres, un cop conegudes són igualment certes. I s’adona que per molt esforç que requereixi conèixer una cosa, després d’haver-la conegut pots mantindre allò après només recordant-la, aquesta conservació dels coneixements és gràcies a Déu, la seva existència fixa els nostres coneixements
<<Pero una vez que he percibido que Dios existe, habiéndome al mismo tiempo dado cuenta de que todo depende de Él, y de que Él no es engañador, y habiendo deducido de ello que todo lo que percibo clara y definidamente es cierto, resulta que, aunque ya no siga yo atendiendo a las razones por las que he juzgado que esto es verdad, sólo con que recuerde haberlo percibido clara y definidamente, no se puede aducir ningún argumento en contra que me induzca a dudar, sino que tengo una ciencia verdadera y cierta sobre ello. (Meditaciones Metafísicas, p42)>>Un cop sap que Déu existeix, que tot depèn d’ell i que el que ha tret d’aquí és clar i cert, diu que encara que ja no atengui a les raons per les quals ha jutjat això només recordant haver-lo percebut ja no pot dubtar perquè té una ciència exacta sobre ell. Ara per evitar objeccions i reprimendes diu que amb el que sap ja no pot equivocar-se i que encara que s’havia equivocat amb coneixements erronis, ara pot partir d’uns ciments vertaders i estables. I tampoc se li pot objectar si no estava somiant ja que
qualsevol coneixement vertader i evident per la ment és absolutament cert. I per últim diu que ara que coneix Déu pot conèixer qualsevol ciència ja que els coneixements certs deriven d’ell.
SISENA MEDITACIÓ
Aquesta és l'última meditació de Descartes i ajunta tot el que sap per definir finalment el dualisme cartesià.
<<Resta examinar si existen las cosas materiales. Ya sé al menos que éstas pueden existir en tanto que son el objeto de la pura matemática, ya que las percibo clara y definidamente. (Meditaciones Metafísicas, p43) >>Al principi de tot, Descartes torna al pensament de les coses materials, si els objectes materials són pensats com a idea des del pensament pur, tenen certesa que Déu les concep així, però la idea que existeixen no està, tan sols que podrien existir.
<<Para aclararlo más, examinaré primero la diferencia entre la imaginación y la pura intelección. Por ejemplo, cuando me imagino un triángulo, no supongo tan sólo que es una figura comprendida en tres
per voluntat, sinó per necessitat. Descartes ens diu que a través del cos que dona sentits i l'ànima que transmetre emocions. Per això Descartes es pregunta si pot existir cos i ànima separats un de l'altre.
<<Experimentaba además que aquéllas me venían a la mente sin mi consentimiento, de manera que ni podía sentir ningún objeto aunque quisiese, si no estaba presente el órgano del sentido, ni podía no sentirlo cuando estaba presente. (Meditaciones Metafísicas, p44).>> finalment descartes s’adona de que no es pot separar cosa de l’ànima, <<No sin razón juzgaba que aquel cuerpo, que llamaba con un derecho especial «mío» me pertenecía más que ninguna otra cosa: no podía separarme de él, como de los demás; sentía todos los afectos y apetitos en él y para él; y, finalmente, advertía el dolor y el cosquilleo del placer en sus partes, y no en otras que estaban situadas fuera de él. (Meditaciones Metafísicas, p44) >> També diu que tot el que li semblava jutjar sobre els sentits i els objectes ho havia aprés de la pròpia naturalesa i tampoc creu que s’hagi de dubtar de tot el que ens diguin els sentits ni tampoc creure que es correcte tot el que ens diuen els sentits.
<<Por otra parte, existe en mí una cierta facultad pasiva de sentir, o de recibir y conocer las ideas de las cosas sensibles, pero no obtendría ningún provecho de ella si no existiese también una cierta facultad activa, ya exista en mí, ya en otro, de producir o de hacer estas ideas. Y ésta no puede existir en mí mismo, porque no supone ninguna intelección anterior, sino que estas ideas me vienen sin mi cooperación y aun sin mi consentimiento (Meditaciones Metafísicas, p47) >>Per a acabar tot, Descartes afirma que existeix una habilitat passiva de sentir, però també una habilitat que no és passiva de fer veure aquestes idees que sentim. I clar no pot existir això perquè tot el que sentim és intuïtiu i, en creure que tota idea es transmet de manera corpòria, dóna a entendre que tot és fals, si vinguessin d'una altra part que de les coses corpòries; així que, les coses corpòries existeixen.
Bibliografia:
blocs.xtec/filocostaillobera/files/2009/03/Descartes- Meditaciones-metaf%C3%ADsicas
Treball Meditacions Descartes
Assignatura: Filosofía Social
Universitat: Universitat Ramon Llull
- Descobrir més de:Filosofía SocialUniversitat Ramon Llull218 Documents
- Més de:Filosofía SocialUniversitat Ramon Llull218 Documents
