Mohamed Ben Mizzian Al Kassem, fill d’un caïd marroquí aliat amb les autoritats del protectorat espanyol al Marroc i protegit d’Alfons XIII, va arribar a ser capità general de Galícia i de Canàries, després d’haver estat un dels militars més lleials a Franco i més durs, tant en el camp de batalla com en la reraguarda, tant quan va combatre contra els seus com en la guerra civil espanyola. Segons l’historiador americà John Whitaker, una de les seues especialitats consistia a utilitzar les violacions com a arma de guerra, per sembrar el terror entre la població civil. Finalment, El Mizzian, com l’anomenaven els espanyols des que va passar per l’acadèmia militar de Saragossa, va participar activament, amb els regulars, en els combats d’abril de 1938 per la presa de Lleida.
El general va rebre l’any 1956 una telefonada del rey Mohamed V. Aquest li va demanar que tornés al Marroc per organitzar l’exèrcit de l’excolònia i després d’haver estat un peó de la potència colonial va accedir a la demanda del rei i pel matei preu es va encarregar de liderar, entre 1957 i 1958, la repressió militar que va causar milers de víctimes entre els berbers del Rif, la més abandonada i menys submisa de les regions del regne alauïta.
Paradoxalment, l’any 2006, en un suburbi de Nador i davant d’una difícilment justificable representació oficial espanyola, es va inaugurar un museu en honor de l’il.lustre militar, a pesar de les queixes de les entitats marroquines de defensa dels drets humans, i de l’escassa simpatia dels rifenys pel seu botxí. Fernando Díaz Plaja, en el seu Anecdotario de la España franquista, va posar per escrit la poc escrupolosa manera com El-Mizian va “recuperar” una filla seua, casada amb un metge militar espanyol, que va ser retinguda a l’aeroport de Casablanca, mitjançant un engany, mentre el seu marit era reembarcat a punta de pistola, en una aeronau d’Iberia. L’endemà, un tribunal marroquí anul.lava el matrimoni catòlic de la noia i la casava amb el cosí que son pare li havia reservat.
Publicat a SEGRE el 10 d'agost de 2014
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment