Un pregó

“Aixeca’t i camina / Barcelona” ha dit Antònia Vicens des de l’escenari del Paral·lel 62, i amb aquests versos s’ha iniciat la setmana que Barcelona dedica a la poesia. La poeta mallorquina anava de negre i portava una bufanda grisa, però no per això ha sigut un acte solemne: ha seguit aquests versos inicials amb d’altres marcadament vitalistes (que publiquem ara a Núvol). S’ha dirigit de “tu” a la poesia que “a hora d’ara planes, absoluta, sobre Barcelona” i ens ha inserit a tots el desig de “devotament mirar-te a la cara, sense / cremar-se els ulls”.

Una Barcelona i una Ratafia

S’obre el teló. Un senyor, vestit una mica estrambòtic, repeteix l’onomatopeia “miau” amb certa teatralitat (no pròpia de la raça felina que normalment la pronuncia). S’abaixa el teló. Es torna a obrir i mostra un altre teló, petit. Sonen els arpegis d’un sintetitzador.

Sembla el principi d’un acudit, però no ho és: és el principi del surrealista espectacle que ha seguit el pregó del Barcelona Poesia. Dirigit per Eduard Olesti, duia el nom de Barcelona Ratafia, i ens ha fet observar tota una troupe que acompanyava sobre l’escenari l’home-miau. Entre ells, un gat de veritat, un nen que tocava el violí, el Cobi dels Jocs Olímpics (en dues formes diferents, i una cara humana al ventre), i una guiri que anava fent fotos al públic. L’home que estava assegut al nostre costat rondinava.

• 

  Vet-ho aquí

  Que comenci la poesia!

  Antònia Vicens

Com per convèncer-lo, l’home-miau ha començat a recitar cites de les grans persones que han teixit allò que anomenen “cultura” (a vegades, “occidental”): Walter Benjamin, Lukács, Víctor Català; tantes, que al final cap d’elles volia dir res. A poc a poc, el surrealisme trash ha deixat pas a un recital més ortodox. Han destacat els versos del mateix Olesti, repetits uns quants cops després d’explicar, en vers, que viu a un pis molt amunt, un setè o un vuitè:

“Obro una finestra,
i es tanca una porta.
Obro una porta,
i es tanca una finestra.”

També estaven de cara al públic Mireia Calafell, Hug Casals, Marina de Cabo, Joan Tomàs Martínez, Jordi Solà i Irene Tarrés. I havien fet d’actors Núria Corominas, Núria Martínez-Vernis, Quimet Pla, Frances Ribes Renshaw i Oriol Sauleda. Molts noms, i encara falta el nen del violí. Era tanta gent a l’escenari que, units a les llums que s’anaven encenent, ens convertien al públic en l’espectacle. Una petita paradoxa adient per al Barcelona Poesia, ja que, al cap i a la fi, qui consumeix poesia és qui l’escriu, fins i tot si a vegades fa vergonya reconèixer-ho, i, durant uns moments, els poetes que miraven els poetes han sigut mirats pels poetes.

El senyor que rondinava al nostre costat se’ns ha apropat al final de l’espectacle per demanar-nos l’opinió. A nosaltres ens ha agradat. A ell no. I, imitant el gest de l’Edu Olesti, volem permetre la pluralitat també dins de la nostra crònica, així que deixem pas a Joan Macabel (un nom fals que ell mateix ens ha proporcionat). En Joan Macabel afirma vehementment que no li ha agradat gens. Que l’espectacle era dur de pair, i que potser no li ha valgut la pena venir des de Vilafranca en tren. Dilluns, això sí, tornarà a la ciutat comtal per veure en Carles Rabassa. En aquesta vida, s’han de fer les coses amb sentit, i si no s’han de fer amb sentit, millor no fer-les. Nosaltres no compartim la seva lectura: creiem que el cinisme i la manca de sentit tenen molt de lloc en la poesia.

Un concert

En qualsevol cas, en Joan Macabel ha fet bé d’anar-se’n, perquè, si el cinisme se li ha fet difícil de pair, seria estrany que pogués gaudir del quasi-punk de Lydia Lunch. L’artista nord-americana, creadora dels Teenage Jesus and the Jerks, i, com afirma la seva Wikipedia en anglès, íntima amiga del trencador duo Suicide, ha vingut a mesclar aquesta influència de la No-Wave amb la poesia. De fet, en cert moment, ha cridat:

“Feu veure que esteu a església, a punt de rebre el cos de… És igual, suposo que això és un puto festival de poesia, no? Doncs us dic un poema, no?”

I bé que ens l’ha dit. Acompanyada per una bateria magistralment tocada, feia eco de la tradició nord-americana de l’slam amb un to marcadament més destructor, més punyent. La seva actitud era envejable: seia entre poema i poema i, asseguda, allunyada del micròfon, seguia cridant al públic, que no la podia escoltar. 

Cridava que, tot i sentir-se acollida a Barcelona i a Espanya, que ha anomenat la seva “pàtria adoptiva”, havia d’escriure per combatre el “fascismo” (ha emprat el terme castellà): el nostre i el dels nostres avantpassats. N’ha destacat els besavis. Així, rebatejada com a poeta antifeixista en contra dels besavis, ha mantingut l’energia d’un esdeveniment que ha vist aparèixer un públic diferent, un que portava els llavis i les ungles pintades de negre, i molt eyeliner, i que ha sabut rebre a bon port la innegable potència de la novaiorquesa.