El realisme màgic és un gènere artístic, però sobretot literari i pictòric. No obstant això, des de fa ja uns anys, s’estan estrenant pel·lícules que les podríem incloure en aquest corrent artístic. Té molt de sentit el bot cap a l’art cinematogràfic ja que aquest no deixa de ser un corrent artístic format per imatges i per text (en la majoria de casos) aconseguint, amb aquesta fusió, el cinema.

Aquest corrent apareix durant la primera meitat del segle XX en la pintura d’entre guerres a Europa i en la literatura llatinoamericana dels anys 30 aproximadament. Uslar Pietri, escriptor, polític, filòsof i en definitiva un intel·lectual veneçolà, és considerat el precursor d’aquest moviment a la literatura, amb obres com 'Las lanzas colorades' (1931) o el conte 'La lluvia' (1935). El crític d’art Frantz Roh va proposar el nom de realisme màgic a aquest corrent pictòric en el 1925 i el propi Pietri en un assaig en el 1948 el va apropiar en la corrent literària. El podríem definir com un moviment basat en allò quotidià amb tocs o elements misteriosos o fantàstics, de manera que es representa l'humà envoltat de realitat i de tocs màgics, creant així segons el propi Pietri una endevinació poètica o una negació poètica de la realitat.

És realment difícil extreure els elements canònics que determinen que una obra artística és d’aquest corrent de realisme màgic, ja que hi pot compartir trets d’altres moviments com el surrealisme i altres avantguardes. Però és essencial que apareguin elements narratius que dintre del món interior de l’obra pareguin normals però com a espectadors o lectors siguin fantàstics, pertorbadors o màgics. Altres vegades només s’intueix algun element o història que pareix fantàstica o irreal, d’altres són alguns personatges aquells connectats amb allò misteriós. En definitiva, l’autor de l’obra ens posa en el límit d’allò real i d’allò fantàstic o imaginari, i per tant, en la franja entre percepció i la raó.

Quant al cinema hi existeixen algunes obres que han jugat en posar-nos en aquesta frontera, alguns exemples podrien ser la molt famosa ‘Amelie’ (2001) de Jeunet; ‘Yume’ (1990) darrer film de Kurosawa i que es pot veure a Filmin; o ‘El bosque animado’ (1987) de Cuerda també a Filmin.

Durant els darrers anys hi ha hagut una nova onada de dones que fan cinema d’autor que es poden considerar almenys properes a aquest corrent. A l’Estat espanyol, només els darrers tres anys, podem parlar de ‘El agua’ (2022) d’Elena López Riera, que es pot veure a Filmin i que va competir a la secció una Quinzena de realitzadors del festival de Cannes. Aquesta obra cinematogràfica és essencialment metafòrica, amb un tractament de la fotografia i de la llum molt càlid i molt naturalista. Ens relata la vida quotidiana d’una família de tres generacions (padrina, mare i neta) sense homes que estan maleïdes per l’aigua. L’aigua és constant en el film, ja sigui pels diàlegs dels personatges i les seves pors d’aquesta maledicció, que tot el poble coneix; o de manera literal, apareix molta aigua en molts de plans; o fins i tot, el poble en el que hi viuen ha estat inundat moltes vegades per pluges i tempestes. Serà certa aquesta maledicció? Què li passa a aquesta família de dones en un poble del País Valencià? El seu destí està marcat per aquesta aigua que duen dins? És un film fascinant i amb unes interpretacions increïbles.

Un altre exemple és ‘Secaderos’ (2023) de Rocío Mesa que es pot visualitzar a Filmin i Movistar. Aquest film ens narra la historia d’algunes famílies que hi viuen en un poble de Granada i que tenen una producció de tabac, i per tant, tenen assecadors. Un misteriós ésser deambula entre els cultius, però no tots els membres de la comunitat el poden veure. És un film naturalista i costumista on la problemàtica social és evident. No obstant això, durant la presentació i el nus de la història no hi ha un tractament innovador narratiu però el ritme del film ajuda a entendre millor cada un dels personatges. En canvi, en el tercer acte la directora arrisca en diferents seqüències i és on vola més alt el film. És una obra d’allò quotidià i usa el realisme màgic com a metàfora dels canvis generacionals i les perspectives de vida en les diferents etapes vitals.

En l’àmbit internacional hi ha diferents exemples realment interessants. ‘Trenque Lauquen’ (2022) de Laura Citarella, que es troba a Filmin, és una obra majúscula en molt de sentits. La seva durada, de 250 minuts, que està dividida en dos parts d’unes dues hores. El seu tractament del temps intern amb vots temporals usats de manera molt directa i on el seus personatges van despullant-se a poc a poc. Un ritme pausat però no lent. També, intercala gèneres cinematogràfics compatibles amb un thriller, un drama i històries creuades. És un tipus de film que si entres en ell, t’apassiona tot allò que succeeix. Per a Cahiers du Cinema, va ser la millor pel·lícula del seu any, i no és estrany. En aquest cas, el realisme màgic ocorr durant la segona part del film, però és una obra tan creativa i incomparable que podria estar en molts articles. Els personatges tenen un tractament tan interessant que vols saber més d’ells. I de què va? Idò, molt simple, una dona ha desaparegut i dos homes l’estan cercant, cada un d’ells té hipòtesis diferents però no ho volen compartir, ja que els dos estan enamorats d’ella. Però, per què aquella dona se n'ha anat o ha desaparegut sense que ningú sàpiga res d’ella? Us convid a recórrer aquest camí. És una extraordinària obra mestra.

Si hi ha un nom que ha fet del realisme màgic la seva forma de contar històries és la italiana Alice Rohrwacher. Aquesta autora ha aconseguit crear una forma de cinema pròpia bevent dels referents naturals del cinema italià, el neorealisme italià i en concret, de Federico Fellini, interpretant tot allò après i creant formes noves de enregistrar imatges. 'Lazzaro Felice' (2018) a Filmin va guanyar el premi a millor guió en el festival de Cannes. Com en els exemples anteriors, aquest film està arrelat amb el camp, amb la diferència de classes i en allò quotidià. Lazzaro viu a una possessió que la habiten els burgesos i ell, entre altres, fan feina en el camp explotats per als burgesos. Però, Lazzaro sempre és feliç, li passi el que li passi en la seva vida no li canvia el seu rostre, ja plogui, estigui cansat o qualsevol feina dura que hagi de fer, ell sempre ens acompanya amb una certa innocència de qui no veu la realitat que li envolta. En aquest cas, Lazzaro és l’element central del film i és allò màgic i misteriós del film.

Aquest mes d’abril es va estrenar a l’Estat espanyol la seva darrera pel·lícula, 'La quimera' (2023), però mundialment fou l’any passat al festival de Cannes. Aquest film ens relata la història d’unes persones que es dediquen a saquejar antigues tombes per a vendre-les en el mercat negre. L’anglès és un dels personatges principals, interpretar per Josh O’Connor d’una manera superlativa. Aquest personatge té una espècie de poder, i mentre cerquen en diferents indrets, ell té una quimera per a trobar aquestes relíquies. Amb aquest argument tan simple, la directora ens capfica en un món entre lo profà i la deïtat, entre el passat i el futur. En el darrer acte el simbolisme i el misticisme són realment interessants. El muntatge i la neciesa dels seus plans amb tocs realment creatius enlluernen al espectador.

Amb aquest recorregut podem entendre com un moviment artístic pot influir en una altra forma d’art, obtenint nous camins. Camins que després de 100 anys d’aquest corrent, autors però, sobretot autores d’arreu del món, ens relaten noves formes de crear formes innovadores de llenguatge audiovisual.