Club 7 Cinema

L’especial atenció que he parat a “Megalopolis”, de Francis Ford Coppola, en aquests reculls d’articles de Canes 2024, no m’ha deixat es pot dir temps de treballar les cròniques i crítiques publicades sobre les altres pel·lícules de la jornada; de manera que m’he hagut de limitar a posar-hi l’enllaç que ens permet llegir-los (en les llengües originals, esclar). Excepció feta de l’altre film en Competició, “Bird”,, d’Andrea Arnold, malgrat que d’alguns articles només he pogut referenciar-ne l’enllaç.

Andrea Arnold és molt i molt habitual del Festival de Canes, certamen on se l’ha ben premiada -3 premis del Jurat: “Red Road” (2006), “Fish Tank” (2009), “American Honey” (2016)- i hi va presentar també el seu darrer treball -a Cannes Première-, el gran documental “Cow” (2021). Amb estilització visual (que a vegades voreja la fredor), sol practicar un tractament realista dels entorns socials marginals i dels personatges masegats que converteix en protagonistes. Doncs bé, amb “Bird” fóra pas d’estranyar que tornés a arreplegar algun guardó del Jurat de Canes, tot i que unanimitat crítica no n’ha aconseguida (com podreu comprovar en els textos que he seleccionat).

Competició.

De Francis Ford COPPOLA, “Megalopolis” / “Megalópolis”. Producció: EUA. Durada: 2h18. Guió: Francis Ford Coppola. Amb Adam Driver, Forest Whitaker, Nathalie Emmanuel, Jon Voight, Laurence Fishburne, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jason Schwartzman, Grace VanderWaal, Kathryn Hunter, Talia Shire, Dustin Hoffman, D. B. Sweeney, Giancarlo Esposito. Nota sinòptica: A Nova York, una dona, la Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), es divideix entre la lleialtat al seu pare, en Frank (Forest Whitaker), que té una visió clàssica de la societat, i el seu amant, l’arquitecte Caesar (Adam Driver), més progressista i preparat per al futur, que vol reconstruir la ciutat de Nova York com una utopia després d’un desastre devastador. Sinopsi: Epopeia romana ambientada en una Amèrica moderna imaginària en plena decadència. La ciutat de Nova Roma ha de canviar absolutament, la qual cosa crea un gran conflicte entre César Catilina, un artista genial amb el poder d’aturar el temps, i l’alcalde arxiconservador Franklyn Cicero. El primer somia amb un futur utòpic ideal mentre que el segon continua molt lligat a un statu quo regressiu protector de la cobdícia, els privilegis i les milícies privades. La filla de l’alcalde i jet-set Julia Cicero, enamorada de César Catilina, es veu dividida entre els dos homes i haurà de descobrir què sembla millor per al futur de la humanitat. Informació: Drama èpic de ciència-ficció. | VI: Goodfellas*. DF: Le Pacte. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat, altres enllaços.|

Algunes reaccions: vegem l’apunt d’aquest blog Ressons de Canes: Especial “Megalopolis”, de Francis Ford Coppola.

Competició.

D’Andrea ARNOLD, “Bird”. Producció: Anglaterra, EUA, França (Arte a la producció). Durada: 1h59. Amb Barry Keoghan, Franz Rogowski, Nykiya Adams, Jason Buda, James Nelson-Joyce, Frankie Box, Jasmine Jobson, Joanne Matthews, Rhys Yates. Nota sinòptica: Exploració dels marges de la societat. Sinopsi: Als 12 anys, la Bailey (Nykiya Adams) viu amb el seu germà, en Hunter (Jason Buda), i el seu pare, en Bug (Barry Keoghan), que els ha criat sol en una casa ocupada al nord de Kent. En Bug no té gaire temps per a ells i la Bailey, que s’acosta a la pubertat, busca atenció i aventura en un altre lloc.  | VI: Cornerstone Films. DF: Ad Vitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) “Bird” d’Andrea Arnold ha estat un dels títols més ben rebuts del que portem de competició. Poques cineastes tenen tan bon ull per escollir les joves protagonistes dels seus films, i Arnold aquí excel·leix de nou amb la tria. Bona part de la força de “Bird” rau en l’autenticitat espontània que desprèn Nykiya Adams com a adolescent vulnerable amb un cert sentiment d’orfandat perquè tant la mare com el pare (un Barry Keoghan impecable en el seu paper), que la van tenir de molt joves, no acaben d’exercir una educació responsable. “Bird” introdueix un element singular en els universos d’Arnold a través del personatge del títol, un jove misteriós a qui dona vida Franz Rogowski. En un film naturalista fins al moll de l’os, la figura d’en Bird permet obrir una escletxa cap a la màgia i la fantasia, l’única via per obtenir un punt d’esperança en el món precari de la protagonista. Mentre que Arnold es mou en el medi que controla (el retrat impecable del barri marginal, la increïble selecció de temes musicals amb comentaris divertidíssims sobre certs grups i tendències de la música britànica, el treball amb els intèrprets no professionals), la pel·lícula funciona com un rellotge. L’element fantàstic i la feina amb un actor d’un registre tan diferent com Rogowski suposen una novetat que no sempre qualla del tot en la història (..). Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) l’altre títol de la competició oficial ha brillat precisament per (..) personatges amb ànima i una concepció naturalista del cinema. (..) Barry Keoghan, excel·lent (..). La Bailey (Nykiya Adams) és una heroïna típica del gènere ‘coming of age’: en el trànsit cap a la pubertat, fruit d’una llar trencada i emprenyada amb el món i els pares, no gaire diferent del de la protagonista d’un altre film d’Arnold, “Fish tank” (2006). Però “Bird” va més enllà dels llocs comuns d’aquestes històries (..) a través del personatge del Bird (l’actor alemany del moment, Franz Rogowski), l’estrany home a qui la Bailey ajuda a rastrejar els seus orígens familiars i que sembla habitar als terrats de les cases, sempre vigilant, com un ocell que es prepara per alçar el vol. A més, Arnold té dues armes per elevar la pel·lícula molt per damunt de la mitjana: uns elements fantàstics que integra magistralment en el realisme del relat –una mica a la manera del còmic ‘Calvin & Hobbes’– i un extraordinari ús de la música –Fontaines DC, Coldplay, Blur i un llarg etcètera– per explicar la naturalesa i evolució dels personatges. “Bird” és la pel·lícula més rodona i completa d’Arnold, una directora, per cert, amb una gran influència sobre la nova generació de directores catalanes, especialment en el cas de Belén Funes. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Una de les cineastes britàniques que van obrir les portes perquè apareguessin més i més col·legues en aquest país, Andrea Arnold ja és una veterana del món dels festivals de cinema, amb propostes que solen vorejar els límits porosos del realisme cinematogràfic, escapant-se la majoria de vegades cap al melodrama, d’altres a registres més secs i, en alguns casos, afegint un toc pop i modern als drames socials de l’escola Ken Loach o similars. (..) És melodramàtica i pop alhora, li escapa al realisme per la via de la il·lusió i alhora el torna quotidià per la manera com retrata una Anglaterra social, culturalment i racialment molt diferent del que va saber ser anys enrere. L’element més distractiu que té la pel·lícula passa per uns tocs de realisme màgic, però diguem que, dins del format de ‘coming of age’ que té, són tolerables, fins i tot justificats. (..) Mitjançant escenes llargues, una càmera fluida i actuacions naturalistes, Arnold captura a la perfecció un ambient aspre i alhora intens de les classes populars de Kent, al sud anglès, un parell de famílies interracials que conviuen enmig d’algunes tensions creixents. En un moment les coses es posaran més denses que el que s’imaginava –en excés, crec jo–, però en general es tracta d’un retrat humanista, comprensiu i força creïble de la vida d’una noia de dotze anys que lluita amb un parell de complicades famílies acoblades. El personatge de Bird treu a la pel·lícula d’aquest univers de realisme brut british ja que és una construcció molt més poètica i pròpia del gènere ‘coming-of-age’. Ell té la seva història per explicar -i una subtrama de la pel·lícula se n’ocuparà, baixant-lo a la Terra-, però alhora funciona com un àngel a l’estil deus ex machina, amb una sèrie d’habilitats pròpies, siguin imaginàries o no. I si bé en general funciona bé, l’aparició de Rogowski i també de Keoghan –que posa massa urpa i intensitat al seu pare passat de rosca però afectuós per fi– treuen una mica la pel·lícula d’aquest món d’actors no professionals tan estimat al cinema de la realitzadora de “Fish Tank”. De tota manera i malgrat aquests i altres excessos, “Bird” és una pel·lícula valuosa sobre les incomoditats i estranyeses de créixer. Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: Poques directores fan gala d’un cinema tan intens com Andrea Arnold. Passen tantes coses a les seves pel·lícules, hi ha tanta informació a cada pla, hi ha tanta tensió en aquesta càmera en mà, hi ha tanta interacció entre diàlegs, sorolls i cançons de pop-rock (..) que la sensació és de caos i de fascinació. No sempre aquesta intensitat és del tot genuïna perquè a vegades la directora ens aclapara amb la recàrrega d’elements i d’estímuls, però en línies generals “Bird” ens submergeix en un (sub)món tan sòrdid per moments (violència masclista inclosa) com a fascinant i estimable en uns altres (hi ha una enorme empatia cap a i des d’ els seus personatges). (..) Arnold mai no es delecta en la crueltat i, fins i tot en les pitjors circumstàncies, no jutja mai ni deixa anar les mans de les seves estimables criatures. En el seu nou film incorpora un personatge estrany al seu cinema, el Bird que interpreta el gran Franz Rogowski, i si bé la càrrega de realisme màgic que suma amb ell a mi no em va convèncer, resulten benvinguts aquests intents de sortir de la zona de confort (llegeixi’s el realisme social) i aventurar-se amb elements exògens i fins i tot exòtics a la seva filmografia. Si algú que -com qui això escriu- odia Coldplay, però es va emocionar diverses vegades amb l’ús del tema ‘Yellow’, vol dir que Arnold té un do, una capacitat per trobar sensibilitat i bellesa allà on sembla no haver-n’hi. No només gràcies a una cançó sinó sobretot en la interacció d’uns personatges copejats, ferits, marginats, però que tenen la capacitat de resistir, de voler-se a la seva manera i de trobar l’alegria de ballar i cantar com a antídot davant de tots els mals d’aquest món. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: Andrea Arnold incorpora un inèdit aire de conte al seu cinema. Retrobem el segell habitual de la directora anglesa posant el focus en personatges marginals amb un tractament cinematogràfic enèrgic i directe, tot i que en aquesta ocasió s’ha centrat en una protagonista adolescent que creix de cop en un format conegut com el ‘coming of age’. Tenim la sensació però de veure una història previsible i apamada, emparentada més que mai amb el cinema social de Ken Loach, amb els defectes associats. En aquesta ocasió, Arnold introdueix un ingredient fantàstic associat al personatge de Bird, complementat amb presència de gavines, corbs i altre bestiari, elements que donen un bonic i reparador aire de faula al conjunt. Però es detecten algunes concessions fàcils com els numerets musicals i vocals de Barry Keoghan, algunes estridències com l’esclat de violència del padrastre o uns crèdits finals on persones anònimes entonen una cançó emblemàtica de la pel·lícula combinant-ho amb aparicions d’animalons. Sergi Sánchez, a Facebook: A competició, hi tornava una habitual a Canes, la britànica Andrea Arnold, amb “Bird”. Coneixem, per “Red Road” i “Fish Tank”, els seus escenaris favorits, ara potser més degradats: les cases ocupades per famílies desestructurades, el realisme social decorat per graffitis. Tot i això, sempre hi ha en Arnold un viratge poètic en les formes -el treball amb el color, la càmera en mà, el gra de la fotografia- que aquí afecta el contingut. El seu protagonista, una noia de dotze anys fascinada pels ocells (una picada d’ullet a la fundacional “Kes” de Ken Loach?), topa amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Bird (Franz Rogowski) i que, en efecte, es mou pel món com una au de vuitanta quilos. El realisme brut es torna màgic, i en aquest trànsit, la pel·lícula subratlla, amb més poca traça i apocament que sensibilitat, el seu missatge de fons: les vides més maltractades i sòrdides són les que mereixen volar. Sí, com els ocells. O com a Furiosa. Àngel Quintana, article per a ‘Caimán’ -publicat també a Facebook-: El 1985, un britànic amic de l’excés anomenat Alan Parker va presentar a Canes una pel·lícula sobre un jove traumatitzat pel Vietnam –Mathew Modine– que volia ser un ocell i mirava el cel des de la teulada d’una finestra. Ignoro si Andrea Arnold ha pensat en aquesta oblidada pel·lícula per a rodar “Bird”, on també hi ha un jove enigmàtic –Franz Rogowski–, a qui el seu pare va abandonar que s’instal·la als terrats, mira al cel i pretén ser un ocell. La idea de l’ocell com a element que permet volar, i per tant, fugir de la realitat, planeja a l’interior d’una pel·lícula pretensiosa on el seu excés al·legòric acaba destruint les possibilitats de retrat. Andrea Arnold roda “Bird” com la clàssica pel·lícula britànica de realisme social en què una nena de dotze anys, Bailey, viu en un món desestructurat. El pare és un etern adolescent que es vol casar amb una noia que fa poc temps que coneix. La seva germana viu amb un alcohòlic maltractador i en certes ocasions Bailey s’ha de fer càrrec de les germanes. Amb Bailey viu el seu germanastre –fill del pare i d’una primera xicota– que ha deixat embarassada la seva filla adolescent. El panorama familiar és aterridor fins que apareix l’home ocell que no fa res més que donar forma al somni de la nena que no para de mirar el cel amb ànsies de volar. “Bird” acaba barrejant el realisme social amb alguns tocs de fantàstic, fins a fregar gairebé en alguns moments cert ridícul. Al final resulta lamentable que Andrea Arnold no hagi recordat una vella pel·lícula de Robert Altman el títol del qual podria ser la moralitat del gran error de la pel·lícula: “El volar es para los pájaros”. A Ícar se li van cremar les ales. Altres reaccions (enllaços).- Elisabeth Franck-Dumas, crítica per a ‘Libération’. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’. Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’. Leslie Felperin, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Cannes Première.

De Rithy PANH, “Rendez-vous avec Pol Pot” / “Meeting with Pol Pot”. Producció: França (CDP Productions*), Cambodja (Anupheap Production*), Taiwan, Qatar, Turquia. Durada: 1h53. Guió: Rithy Panh, Pierre Erwan Guillaume, inspirat en el llibre ‘When the War Was Over: Cambodia and the Khmer Rouge Revolution‘, de la periodista nord-americana Elizabeth Becker. Amb Irène Jacob, Grégoire Colin, Cyril Gueï, Bunhok Lim, Somaline Mao. Sinopsi: Cambodja el 1978, els khmers rojos conviden tres francesos (una periodista familiaritzat amb el país, un reporter gràfic i un intel·lectual simpatitzant amb la ideologia revolucionària) perquè entrevistin en exclusiva el líder del règim, Pol Pot. El país sembla ideal. Però darrere del poble de Potemkin, el règim dels Khmers Rojos està en declivi i la guerra amb Vietnam amenaça d’envair el país. El règim està buscant culpables, duent a terme en secret un genocidi a gran escala. Davant els ulls dels tres francesos, ‘la bella imatge’ s’esquerda, revelant l’horror. El seu viatge es converteix de mica en mica en un malson. | VI: Playtime. DF: Dulac Distribution. EF: 05.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions (enllaços).- Joan Millaret Valls, article per a ‘cinemacatala.net’. Jaime Pena, article per a ‘Caimán’. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Fabien Lemercier, crítica a ‘Cineuropa’.

Sessions Especials.

De Lou YE, “An Unfinished Film”. Producció: Singapur, Alemanya. Durada: 1h46. Guió: Lou Ye, Yingli Ma. Documental filmat durant el confinament sobre la pandèmia de COVID a la Xina. Amb Qin Hao, Qi Xi, Mao Xiaorui, Huang Xuan, Zhang Songwen. Sinopsi: Gener de 2020. Un equip de filmació es reuneix en un hotel prop de Wuhan per reprendre la producció d’una pel·lícula interrompuda deu anys abans. A mesura que circulen els rumors sobre una malaltia estranya, l’equip es veu confinat amb les seves pantalles com a únic contacte amb el món exterior. | VI: Coproduction Office. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions (enllaços).- Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’.

Sessions Especials.

De Sergei LOZNITSA, “The Invasion” / “L’invasion”. Producció: Països Baixos, França. Durada: 2h25. Guió: Sergei Loznitsa. Documental. Nota sinòptica: Anàlisi de les conseqüències de la invasió d’un país per part d’un altre. Sinopsi: 10 anys després de l’estrena de la seva èpica pel·lícula “Maidan”, Sergei Loznitsa continua les seves cròniques ucraïneses i realitza un documental sobre la lluita del seu país contra la invasió russa. Filmada durant un període de dos anys, la pel·lícula representa la vida de la població civil a tota Ucraïna i presenta una declaració única i definitiva de la resiliència d’Ucraïna davant d’una invasió bàrbara. A la segona part del seu díptic ucraïnès, Loznitsa pinta un llenç monumental d’una nació decidida a defensar el seu dret a existir. | VI: Atoms&Void*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions (enllaços).- Imma Merino, crònica per al diari ‘El Punt Avui’. Àngel Quintana, article per a ‘Caimán’. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’.

Cinema de Mitjanit.

De SOI Cheang, “Twilight Of The Warriors: Walled In”/ “City of Darkness”- (“Kowloon Walled City”). Producció: Hong Kong – Xina. Durada: 2h05. Guió: Tai-lee Chan, Au Kin-yee, Chun Lai, Kwan Sin Shum, adaptació del manhwa ‘City of Darkness‘, d’Andy Seto. Amb Louis Koo, Sammo Hung, Richie Jen, Raymond Lam, Philip Ng, Max Zhang. Nota sinòptica: Thriller d’acció ambientat als anys vuitanta, en el laberint sense llei homònim, on un grup d’immigrants i proscrits lluiten contra una tríada enviada pel govern britànic de Hong Kong per enderrocar el seu refugi. Sinopsi 1: Ambientada a la Ciutat Emmurallada de Kowloon, la pel·lícula explica la història de Chan Lok-kwun, un noi que entra per error a la Ciutat, on aprendrà importants lliçons de vida, estrenyerà llaços amb els seus habitants i lluitarà per la protecció del refugi segur que ha esdevingut per a tantes persones. Sinopsi 2: A la dècada dels vuitanta, l’únic lloc de Hong Kong on no s’aplicava la llei britànica era la formidable Ciutadella de Kowloon, un enclavament dedicat a les bandes i al tràfic de tota mena. Fugint del poderós cap de la Tríada, Mr. Big, el migrant il·legal Chan Lok-kwun es refugia a Kowloon on és portat sota la protecció de Cyclone, líder de la Ciutadella. Amb els altres pàries del seu clan, hauran d’enfrontar-se a la invasió de la banda del Sr. Big i protegir el refugi que s’ha convertit per a ells la ciutat fortificada. Vídeo: Tràiler. Informació:  Coneguda com la Ciutat de la Foscor o la Ciutat sense Llei, la Ciutat Emurallada de Kowloon ha passat a la història com el lloc de destí de delinqüents que fugien de la justícia, llar de tríades i condicions d’insalubritat, però i si poguéssim veure la perspectiva de les famílies que tenien la seva vida i els seus negocis allà? (CineAsia). | DF: Metropolitan Films*. EF: 04.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, CineAsia (esp), TMDB (ang), CityOnFire (ang), MediaAsiaFilmDist (ang).|

Un Certain Regard.

De Roberto MINERVINI, “Les damnés” / “The Damned”. Producció: Itàlia, Bèlgica, EUA. Durada: 1h28. Guió: Roberto Minervini. Amb Jeremiah Knupp, René W. Solomon, Cuyler Ballenger, Timothy Carlson, Noah Carlson, Judah Carlson. Sinopsi: Hivern de 1862. Durant la Guerra Civil, l’exèrcit dels Estats Units envia una companyia de voluntaris a l’Oest per a patrullar regions inexplorades. A mesura que la seva missió canvia de curs, qüestionen el significat del seu compromís. | VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions (enllaços).- Àngel Quintana, article per a ‘Caimán’. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Didier Péron, crítica per a ‘Libération’. Camillo De Marco, crítica per a ‘Cineuropa’. Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Un Certain Regard.

De Rungano NYONI, “On Becoming A Guinea Fowl“. Producció: Zàmbia, Anglaterra, Irlanda. Durada: 1h35. Fotografia: David Gallego. Nota sinòptica: comèdia dramàtica que explora les relacions humanes a Zàmbia i Guinea. Sinopsi: En una carretera deserta, enmig de la nit, Shula es troba amb les restes del seu oncle. Mentre es prepara un funeral, Shula i les seves cosines treuen a la llum els secrets enterrats de la seva família de classe mitjana zambiana. Informació: En aquesta pel·lícula surrealista i vibrant, la cineasta Rungano Nyoni investiga les mentides que ens diem a nosaltres mateixos (Festival). | VI: A24. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions (enllaços).- Eulàlia Iglesias, article per a ‘Filmtopia’ i article per a ‘Caimán’. Marta Balaga, crítica a ‘Cineuropa’. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’. Guy Lodge, ressenya per a ‘Variety’. Lovia Gyarkye, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Quinzena dels Cineastes.

De Hernán ROSSELLI, “Algo viejo, algo nuevo, algo prestado” / “Something Old, Something New, Something Borrowed”. Producció: Argentina (36 Caballos i altres), Portugal (Oublaum Filmes*), Espanya (Jaibo Films*). Durada: 1h40. Guió: Hernán Rosselli. Repartiment: Maribel Felpeto (Maribel), Alejandra Cánepa (Alejandra), Hugo Felpeto (Hugo), Leandro Menendez (Leandro), Juliana Inae Risso (Juliana), Marcelo Barbosa (El Mago),  Javier Abril Rotger (Facundo). Sinopsi: Els Felpeto administren des de fa diverses dècades un negoci d’apostes clandestines. Des que el seu pare va morir, la Maribel i la seva mare, Alejandra, van quedar a càrrec de la complexa empresa familiar. Una nit, a la Maribel li sembla que es confirma una sospita de fa anys: el pare tenia una família paral·lela i un fill no reconegut; un tal Facundo. La Maribel afegeix en Facundo a Facebook amb una identitat falsa. Flirtegen una mica i ràpidament comencen a veure’s. Oscil·lant entre el documental i la ficció, a partir de l’edició de centenars d’hores de gravacions de pel·lícules familiars, “Algo viejo, algo nuevo, algo prestado” reconstrueix la fundació, l’apogeu i la caiguda d’una família. Text de presentació de la Quinzena:  La Maribel [Felpeto], veïna de la infància del cineasta, li va confiar vells vídeos familiars i va acceptar convertir-se “en el present” davant la seva càmera en un personatge de ficció, com els altres membres de la seva tribu, transformats en corredors d’apostes. La teoria dels jocs i la figura de la xarxa són essencials a totes les escales, des de la memòria individual fins a la història d’un país. (..) Digne representant d’una cinematografia en perill, l’argentí Hernán Rosselli presentarà el seu magnífic “Algo viejo, algo nuevo, algo prestado”. Imagineu ‘The Sopranos‘ o “Goodfellas” en mode ‘low-fi’ artesanal, en una família de corredors d’apostes en què, després de la desaparició del pare, la mare i la filla assumeixen el negoci familiar. Immersió en el món de les apostes esportives dins d’una classe treballadora dels suburbis que també vol trobar un lloc al sol.  | VI: MPM Premium. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.- Àngel Quintana, article per a ‘Caimán’. Jara Yáñez, article per a ‘Caimán’. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’. Elisabeth Franck-Dumas, crítica per a ‘Libération’. Olivia Popp, crítica per a ‘Cineuropa’.

Quinzena dels Cineastes.

De Thierry DE PERETTI, “À son image” / “In His Own Image”. Producció: França. Durada: 1h53. Guió: Thierry de Peretti, Jeanne Aptekman, adaptació de la novel·la ‘À son image’,de Jérôme Ferrari,. Repartiment: Clara-Maria Laredo (Antonia), Marc-Antonu Mozziconacci (Simon), Louis Starace (Pascal), Barbara Sbraggia (Madeleine), Saveria Giorgi (Laetitia), Andrea Cossu (Jean-Joseph), Pierre-Jean Straboni (Xavier), Antonia Buresi (Gracieuse), Paul Garatte (Paul), Thierry de Peretti (Joseph), Harold Orsoni (Marc-Aurèle), Cédric Appietto (Patrick), Alexis Manenti (Dragan), Victoire Du Bois (Jelica). Sinopsi: Fragments de la vida d’Antonia, jove fotògrafa de ‘Corse-Matin’ a Ajaccio. El seu compromís, els seus amics, els seus amors es barregen amb els grans esdeveniments de la història política de l’illa, des dels anys vuitanta fins als albors del segle XXI. És el fresc d’una generació. Text de presentació de la Quinzena: Adaptació d’una novel·la de Jérôme Ferrari, Thierry de Peretti torna en “À son imatge” a la història de Còrsega de finals del segle XX des del punt de vista d’una jove fotògrafa de premsa que té una relació amb un independentista. Rebutjant qualsevol didactisme, la pel·lícula és un fresc generacional que cobreix diversos esdeveniments de la lluita política i aconsegueix copsar amb delicadesa la singularitat corsa. (..) La pel·lícula no evita els atzucacs del nacionalisme sense desacreditar la causa corsa: fins i tot delicadament, com d’una manera silenciosa, en capta la singularitat. Sobretot, és el formidable retrat d’una dona que busca el seu propi camí.  | VI: Pyramide INT. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

Algunes reaccions (enllaços).- Jara Yáñez, article per a ‘Caimán’. Didier Péron, crítica per a ‘Libération’. Fabien Lemercier, crítica a ‘Cineuropa’.

Quinzena dels Cineastes.

De Cristóbal LEÓN i Joaquín COCIÑA, “Los hiperbóreos” / “The Hyperboreans”. Producció: Xile. Durada: 1h02. Guió: Cristóbal León, Joaquín Cociña, Alejandra Moffat. Repartiment: Antonia Giesen (Antonia Giesen), Francisco Visceral (Metalero). Sinopsi: Als llimbs d’un gran estudi, la nostra única guia és una dona, al seu torn narradora, actriu, il·lusionista que interactua amb decorats i efígies de cartró a la Méliès, seguint els passos d’un home molt real: el dandy neonazi xilè Miguel Serrano (1917-2009), pixatinters a l’origen de teories esotèriques delirants. Aberració fascinant o símptoma d’un mal més profund? Informació: L’actriu i psicòloga Antonia Giesen decideix filmar un guió revelat per una veu dins la ment d’un dels seus pacients. Buscant la col·laboració amb el duet de cineastes León & Cociña, creen una cruïlla de teatre, ciència-ficció, animació i biopic fabulós, poblat de mons paral·lels i embruixat per l’ombra d’un escriptor nazi xilè com a figura demoníaca. Text de presentació de la Quinzena: Els xilens León i Cociña havien codirigit “La casa lobo“, un primer llargmetratge d’animació híbrid, premiat als festivals més grans del món sencer. Amb “Los hiperbóreos” continuen el seu treball artesanal barrejant titelles, stop-motion i acció en directe. A la cruïlla de teatre, ciència ficció, animació i fals biopic, aquí tenim l’OVNI de la selecció: un deliri paranoide, heretat de Ruiz i de Bolaño, ple de mons paral·lels i perseguit per ombres d’un escriptor nazi xilè com a figura demoníaca.| VI: Bendita Film Sales. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

Algunes reaccions (enllaços). Jara Yáñez, article per a ‘Caimán’. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’.

Setmana de la Crítica.

De KEFF, “Locust“ / “Chong”. Producció: Taiwan, França, Estats Units. Durada: 2h08. Guió: KEFF. Amb Wilson LIU, Rimong IHWAR, Devin PAN, An-shun YU , Yi Jung WU, Nien-Hsien. Sinopsi: A Taiwan, en Zhong-Han, un noi mut d’uns vint anys, porta una doble vida. Treballa en un restaurant familiar de dia, atraca amb una colla de nit en nom dels padrins locals. Però un empresari corrupte es queda amb el restaurant, cosa que posa en perill la seva gent i obliga en Zhong-Han a enfrontar-se a la seva pròpia banda. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge del director taiwanès KEFF, ens submergeix al Taiwan del 2019, en plena revolta popular, al costat d’un jovent desencantat temptat per l’opció de les armes i les bandes. Una pel·lícula de gènere, tràgica i romàntica, amb una direcció virtuosa, que ret homenatge als grans mestres del cinema taiwanès i nord-americà alhora que renova amb passió i talent els codis del ‘neo-noir’. Informació: Òpera prima. | VI: MK2. DF: Tandem Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, My Movies.|

Algunes reaccions (enllaços).- Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’. David Katz, crítica per a ‘Cineuropa’.

Cannes Classics. Total Frederick Wiseman.

“Law and Order“, de Frederick Wiseman (1969). Durada: 1h21.  Una presentació i restauració de Zipporah Films en associació amb Steven Spielberg, amb la participació de la Biblioteca del Congrés. Nova versió restaurada en 4K a partir del negatiu d’imatge de 16 mm i el so original. Escaneig i calibratge realitzat als laboratoris DuArt i Goldcrest. Calibració i restauració realitzada per Jane Tolmachyov, sota la supervisió de Frederick Wiseman i Karen Konicek. Retrospectives a tot el món i distribució a França per Météore Films a partir de la tardor de 2024. En presència de Frederick Wiseman.

Cannes Classics. Documentals sobre cinema.

“Le scénario de ma vie, François Truffaut“, de David Teboul (2024). Producció: França. Durada: 1h38. Una coproducció 10.7 producció i INA, amb la participació de France Télévisions, el CNC, Procirep-Angoa i la Fundació La Poste. Vendes internacionals mk2 Films. Al final de la seva vida, greument malalt, François Truffaut es va refugiar amb la seva exdona Madeleine Morgenstern. Aleshores, ella intenta que estigui ocupat durant la seva llarga agonia. El cineasta es confia al seu amic Claude de Givray, amb la intenció d’escriure la seva autobiografia. Massa debilitat, va abandonar el projecte. La pel·lícula revela part d’aquesta història definitiva. En presència de David Teboul i Serge Toubiana.

Cannes Classics. Documentals sobre cinema.

“Elizabeth Taylor: The Lost Tapes” / “Elizabeth Taylor: les enregistrements perdus”, de Nanette Burstein (2024). Producció: EUA. Durada: 1h41. Una producció de Zipper Bros Films, Gerber Pictures, Sutter Road Picture Company, Bad Robot. Gràcies a l’accés als arxius personals d’Elizabeth Taylor, i setanta hores d’enregistraments íntims descoberts recentment, la pel·lícula de Nanette Burstein, acollida a Canes fa uns anys per “The Kid Stays in the Picture”, que ella codirigí ​​amb Brett Morgen, aixeca el vel a l’estrella, revelant una dona allunyada de la seva imatge pública. En presència de Nanette Burstein.

Cannes Classics. Documentals sobre cinema.

“Walking In The Movies” / “Younghwa cheongnyeon dong-ho”, de Lyang Kim (2024). Producció: Corea del Sud. Durada: 1h28. Una coproducció ZONE Film, Kookje Daily News, amb la participació del Comitè de Premsa Local de Busan. Retrat de Kim Dong-ho, que va contribuir a la notorietat del cinema coreà i va fundar el Festival de Busan o “Com podria un alt funcionari enamorar-se del cinema com aquest?” En presència de Dong-ho Kim i Lyang Kim.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“En Johnny va agafar el fusell” / “Johnny cogió su fusil” / “Johnny s’en va-t-en guerre” / “E Johnny prese il fucile” / “Johnny Got His Gun”, de Dalton Trumbo (1971). Durada: 1h52. Una presentació de Gaumont. Nova còpia digital 4K, produïda per GP Archives. Distribuït en cines a França per Malavida el 2 d’octubre de 2024. En presència de Nicolas Seydoux, president de Gaumont.

FOTO DE L’APUNT: “Bird”, d’Andrea Arnold

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!