Compte enrere per a la segona edició de ClàssicAnd, aquest artefacte concebut per Joan Anton Rechi i generosament regat amb 900.000 euros concebut per posicionar Andorra al mapa dels festivals d’estiu de música clàssica. Els diners, recordin, els posen Andorra Turisme i els comuns d’Ordino i d’Andorra la Vella, amb el mecenatge de MoraBanc i Creand. Aquesta edició és més llarga –del 25 de maig al 9 de juny, un cap de setmana més– i més densa, amb una dotzena de propostes –tretze, si comptem la presentació del març amb la mezzo Joyce DiDonato– i com és habitual el menú combina artistes de primeríssima fila –les germanes Labèque, el baríton Benjamin Appl i l’actor Lambert Wilson– amb la dansa de l’Stockholm 59º North, pastilles populars –la cantant Pasión Vega i la vetllada consagrada a les bandes sonores de John Williams, amb la Franz Schubert Filharmonia–, un raconet per al talent local –Carolina Bartumeu i Míriam Manubens– i una matinal familiar amb Miralls, l’última producció del Petit Liceu La clausura, de nou amb regust de casa, anirà a càrrec de l’ONCA a les fonts de la Rotonda, un dels escenaris que debuta aquesta edició junt amb l’aparcament de Santa Coloma i la sala dels Passos Perduts de Casa de la Vall.

Rechi defensa naturalment la seva criatura, assegura que ClàssicAnd creix de forma controlada i adverteix que per consolidar-se necessitarà entre sis i deu edicions. De moment, el conveni entre els patrocinadors en contempla tres i expirarà per tant l’any que ve.

1. Les estrelles
Les germanes Labèque, Katia i Mariella, són les número 1 de l’escalafó, insisteix Rechi: “Quan pensem en els grans noms de la música clàssica acostumem a pensar en cantants com Anna Netrebko, Philip Kaufmann o Juan Diego Flórez, i ens oblidem injustament dels instrumentistes. Les Labèque, per exemple, han tingut l’últim mes 864.000 descàrregues a Spotify, i la Netrebko, 244.000. Que siguin més o menys mediàtics, més o menys populars, no vol dir que no siguin el top del món”. És el que passa amb Benjamin Appl com a repertorista de lieder, i inclou en aquest paquet el contratenor Xavier Sabata i Helen Charlton, que venen de cantar Giulio Cesare al Liceu i que protagonitzaran Il trionfo del tempo a la plaça del Consell. El mateix passa amb la Stockholm 58º North, una de les companyies de dansa més prestigioses dels països nòrdics i que compareix amb un espectacle que només s’ha vist a la Biennal de Venècia, i amb l’actor francès Wilson Lambert, que ja ha esgotat les entrades (80) per al recital de poesia a Casa de la Vall: “La funció d’un festival no és només portar els grans noms que tots tenim al cap, sinó també –i atenció, dic que també– ajudar el públic a descobrir talents que no figuren entre els més mediàtics. Cal fer confiança als programadors, i jo mateix acostumo a anar a festivals amb aquest esperit d’explorador: així és com vaig descobrir el director d’escena Robert Wilson, avui tota una referència però a qui jo no coneixia, gràcies a un Martiri de Sant Francesc a Peralada, i la mateixa Netrebko, a la cèlebre Traviata que va cantar a Salzburg i que la va catapultar a l’estrellat. Amb això no estic menystenint les estrelles mediàtiques d’aquest nivell. De fet, treballem per portar-ne com més aviat millor”.

2. Els meritoris
Que els arbres, per molt estel·lars que siguin, no ens ocultin el bosc. Rere els noms més refulgents del cartell hi ha propostes singularíssimes com la vetllada consagrada a les bandes sonores de John Williams, uns dels grans de la música de cine (Star Wars, Superman, Tiburon, Harry Potter), amb la Franz Schubert Filharmonia, formació d’altíssim nivell que acaba de desfilar pel Palau de la Música i que acostarà el gran públic a la sonoritat impressionant d’una orquestra simfònica. Capítol a banda mereix Miralls, l’última producció del Petit Liceu, especialment concebuda per al públic familiar. “Ho teníem clar des de la primera edició, una de les funcions del festival ha de ser generar planter, formar els espectadors de demà. El Liceu és en aquest àmbit pioner i és una proposta que estrenem aquesta edició però que tindrà continuïtat”. Per acabar, els tocs autòctons, amb la violoncel·lista Carolina Bartumeu i la pianista Míriam Manubens, i el guanyador de l’última edició del Sax Fest, Dmitry Pinchuk.

3. Els escenaris
Es manté la plaça del Consell (Il trionfo del tempo), salta el Parc Central i entren Casa de la Vall (Benjamin Appl) i, atenció, l’aparcament de Santa Coloma, amb dues vetllades per “optimitzar” els espais, una de les consignes que li han fet arribar a Rechi els ministres de Turisme, Jordi Torres, i Cultura: Stockholm 59º North i la nit simfònica amb la Franz Schubert. “Tenim un problema amb la dansa, perquè no disposem de cap equipament capaç d’acollir un espectacle de primer nivell. Per això construirem un escenari a Santa Coloma, no tan gran com el de l’any passat al Parc Central, però amb capacitat similar, 400 butaques. Hi programarem una segona vetllada per amortitzar costos i si funciona, en pròximes edicions es podria convertir en l’escenari principal del ClàssicAnd”. I no ens descuidem de les fonts de la Rotonda, que debuten també amb l’espectacle de cloenda a càrrec de l’ONCA, i les dues propostes romàniques: Sant Martí de la Cortinada (Bartumeu/Manubens) i Santa Coloma (Dmitry Pinchuk).

4. El pressupost
ClàssicAnd repeteix el de la primera edició: aquests 900.000 euros sense precedents al nostre país per a un sarau artístic amb excepció del Cirque du Soleil. Perquè es facin una idea, la Temporada de Música i Dansa mai no va superar, ni als anys daurats, els 400.000 euros. L’any passat hi van desfilar 1.800 espectadors, així que la inversió és considerable: cadascun va costar 500 euros. El 40% del pressupost es destinarà a cobrir el caixet dels artistes, inclosos viatges i estada; un altre 40%, al muntatge dels escenaris, i el 20% restant, a promoció i altres despeses de producció (senyalística, imatge gràfica, disseny, programes de mà). Una quantitat que Rechi considera raonable perquè la cultura “no és una despesa sinó una inversió”, tant perquè reverteix en la formació i en la qualitat de vida del públic nacional com perquè atreu un turisme d’alt valor afegit que estimula l’economia local: “En un festival d’aquestes característique els números no surten mai. Tampoc en grans teatres com la Scala, el Metropolitan o el Liceu, que no sobreviurien sense les aportacions públiques”. D’altra banda, Rechi considera absolutament normal que ell mateix exerceixi de director escènic d’una de les propostes del programa, l’òpera Il trionfo del tempo: “És una pràctica habitual als grans teatres europeus –Calixto Bieito al Teatre Arriaga de Bilbao, on aquesta temprada dirigeix tres muntatges– i a la vegada ens permet reduir costos, perquè està inclòs a la meva remuneració com a director artístic”.

5. Les víctimes
A ningú se li escapa que aixecar ClàssicAnd ha posat en perill de mort dos dels festivals de tota la vida, Ordino Clàssics i la Temporada de la capital, que –sigui dit de passada– els últims anys s’arrossegaven amb més pena que glòria. Tant Ordino com la capital s’han compromès econòmicament amb el nou cartell, en un exercici clàssic de despullar un sant per vestir-ne un altre: “Nosaltres no hem vingut per menjar-nos ningú, sinó a sumar. Com més oferta, més programes i més festivals, millor per a l’espectador. I si poguéssim aprofitar les sinergies, coordinar-nos, compartir contactes i aixecar iniciatives conjuntes, millor encara. No som els dolents d’aquesta història i la decisió sobre el futur de la Temporada o de l’Ordino Clàssic no és competència nostra”.

6. Les entrades
El ritme de venda és especialment prometedor, amb més de mitja entrada ja col·locada en la majoria dels espectacles, pics com els de les germanes Labèque i Lambert Wilson, amb tres quarts del paper venut, i el sold out de Benjamin Appl, cosa que d’altra banda era previsible pel reduidíssim aforament de la sala dels Passos Perduts (80 localitats). El 60% del públic és nacional, i el 40%, forà, aquest curs amb un notable increment dels espectadors francesos: “És la línia que hem de seguir, però situar-se al circuit, que els melòmans sàpiguen que al juny existeix a Andorra un festival d’aquestes característiques, requereix temps”.

7. La mitja: el futur
Però, quant de temps? El compromís d’institucions i patrocinadors és per a tres anys. El termini expira el curs que ve, però Rechi insisteix que perquè un cartell com ClàssicAnd es consolidi calen entre sis i deu edicions. La clau és per tant la paciència. I perquè uns i altres en tinguin, és evident que el festival ha de créixer, en quantitat i en qualitat: “Anem pel bon camí”.