Fa aproximadament un any, el D'A Film Festival de Barcelona va presentar una pel·lícula catalana sobre l'apocalipsi. Un sol radiant, pel·lícula nascuda com a treball col·lectiu de cinc talents sorgits de la Pompeu Fabra, es va endur el premi Talents, dotat amb 10.000 euros, i reconeixia, en paraules del jurat, “un imaginatiu relat de coming-of-age, senzill i poètic, que expressa la crisi de futur de la joventut contemporània".
Aquest divendres el llargmetratge arriba per fi als cinemes. Signat per Mònica Cambra, Ariadna Fortuny, Clàudia Garcia de Dios, Lucía Herrera i Mònica Tort (les dues primeres fan de directores, però totes elles han format part de la presa de decisions i cadascuna té càrrecs com a cap de departament), Un sol radiant explica l'arribada de la fi del món, causada per la immediata caiguda d'un meteorit. Apocalipsi vist des de la mirada d'una nena d'11 anys que espera el moment amb la seva germana gran, la mare i l'avi en una masia aïllada enmig del bosc. En un entorn rural, envoltat per la natura, no se sap com s'haurà rebut la notícia a les grans ciutats, mentre que les protagonistes de la pel·lícula ho fan amb un estat d'ànim que bascula entre la calmada resignació, havent assumit la realitat sense aixecar la veu, i certa rebel·lió en els petits gestos: la Mila vol celebrar-ho i organitza una festa per acomiadar la vida humana; la seva germana, en plena efervescència adolescent, vol passar temps amb l'amor juvenil que acaba de trobar, i la mare va prenent consciència que no hi ha manera de protegir les filles, i només desitja marxar en pau i en família.
Un sol radiant proposa una apocalipsi de les petites coses: en el fons, la fi del món és el marc d'una història universal sobre el descobriment de la vida
En aquest context, Un sol radiant proposa una apocalipsi de les petites coses: en el fons, la fi del món és el marc d'una història universal sobre el descobriment de la vida, tot i que la particularitat del relat assenyala que la vida està a punt d'acabar, i que les joves protagonistes no tenen cap futur al davant. Xarrem amb les tres protagonistes: la mare és Núria Prims (la protagonista de la icònica Historias del Kronen que, després d'una retirada de la professió l'any 2010, va tornar set anys més tard quan Agustí Villaronga la va trucar per ser la Carlana d'Incerta glòria), la filla gran és la debutant Nunu Sales, i la petita és Laia Artigas (la nena d'Estiu 1993).
La llum de la família
Comencem demanant a les tres intèrprets que ens defineixin la pel·lícula més enllà del seu apocalíptic punt de partida: “És una història de llum”, diu Prims. “Parla de la unió familiar”, afegeix Artigas. Sales s'estén una mica més en la resposta: “Jo crec que fa un retrat de la realitat d'una família catalana, en la qual, malgrat que hi hagi molt d'amor, hi ha enfrontaments. Xoquen i això forma part de la realitat i és el que dona la màgia a la història”. La jove actriu dona una de les claus de la trama, perquè el film juga amb una premissa de ciència-ficció per parlar de coses ben quotidianes.
El film juga amb una premissa de ciència-ficció per parlar de coses ben quotidianes
Núria Prims recull la paraula “màgia” per confessar-nos el que Un sol radiant li ha provocat per primera vegada en la seva llarga carrera: “Mai m'havia passat de veure una pel·lícula sense patir. Aquesta la vaig gaudir moltíssim. Vaig tenir la capacitat de veure-la des de fora i entrar-hi com a espectadora, i em vaig emocionar molt. Per a mi, això és màgia, i aquesta màgia es reprodueix en la família que vam crear. I crec que és gràcies a les directores. Elles ho van aconseguir amb els exercicis previs i assajos, i amb l'energia que desplegaven en el rodatge. Amb una forma de treballar que, per a mi, era nova, atrevida, molt humil, molt valenta i molt intel·ligent”. Li preguntem si, en aquesta manera de treballar diferent a l'habitual, creu que hi té a veure la joventut de cineastes que voregen la vintena i el fet que siguin dones: “Crec que és un tema més generacional que de gènere, perquè m'estic trobant amb aquest tarannà quan rodo amb gent més jove”.
Mare i referent
Un sol radiant proposa una aproximació cinematogràfica naturalista que mostra la influència de Carla Simón en les cinc cineastes, i que l'elecció de Laia Artigas com a protagonista també evidencia. “He viscut el rodatge d'una forma molt similar a l'experiència a Estiu 1993”, afirma Artigas, que ara ja té 16 anys i segueix ferma en la seva idea de continuar fent carrera com a actriu. “M'agradaria, sí”, afirma. I continua: “El rodatge va ser molt bonic, com unes colònies. I estic molt d'acord amb això que la màgia la van aconseguir les directores. Però també hi té a veure el que la Núria ens va voler donar, de quina manera ens va transmetre que era la nostra mare. Preocupant-se per nosaltres, preguntant-nos, cuidant-nos...”. Nunu Sales també s'apunta a valorar la feina de la seva companya, i mare en la ficció: “Em sembla que l'hi sortia una mica de forma natural, aquest instint de protecció, d'estar allà, de donar-nos la mà i acompanyar-nos. I després també ens va influir molt l'experiència que té com a professional. Ens donava una base, i això també va fer que la veiéssim com un referent, com un pilar. Com una mare, al final”.
Si teníem situades tant a Laia Artigas com a Núria Prims, el cas de la Nunu Sales és diferent. Estudiant de Disseny d'Interiors, aquest estiu farà els 21 anys. En el món de la interpretació, fins ara només tenia la mínima experiència de dos curts i una publicitat. A la pel·lícula va arribar a través d'un càsting obert: “Va ser un drama, però alguna cosa va fer que sonés la flauta”, diu entre riallades. Va ser premiada per la seva feina al Festival de Santander. Després d'una aturada entre rodatge i rodatge, ha repetit amb La nit no fa vigília, un altre llargmetratge que també és producte d'un treball de final de grau de sis alumnes de l'UPF.
Hi ha molta gent que el que volen és ser famosa, no pas actrius o actors. Si vols ser famós, dedica't a una altra cosa, que funciona molt millor. I si vols ser actriu o actor i tenir pasta, dedica't a una altra cosa
En una entrevista a Revers ara fa un any, a propòsit de l'estrena de Sica, Núria Prims ens explicava que la gent jove que comença en la interpretació ha de ser conscient que aquesta és una professió duríssima, però que, alhora, sí tenien clar que era el camí que volien fer, no s'havien de deixar intimidar per ningú que els aconsellés dedicar-se a una altra cosa. Asseguda al costat de les seves joveníssimes filles a la ficció, li preguntem per aquelles paraules: “És que hi ha molta gent que el que volen és ser famosa, no pas actrius o actors. Si vols ser famós, dedica't a una altra cosa, que funciona molt millor. I si vols ser actriu o actor i tenir pasta, dedica't a una altra cosa”, explica amb gràcia. “Perquè aquesta inestabilitat econòmica et dona una inestabilitat personal, si no et sona el telèfon. Et penses que ja no agrades. No estic dient res nou. Mira, és com estar embarassada. Quan ho estàs, penses que ningú t'ha avisat de tot el que implica. I sí que t'ho han dit, però no ho volies escoltar. Fins que no t'hi trobes, no saps realment el que és a llarg termini la professió. T'ha d'agradar molt, és dura, però si t'hi dediques, ha de ser perquè t'agrada, si no patiràs molt. I si t'agrada, també. Però et recompensa. Coneixes gent molt maca, t'impliques en projectes molt bonics, t'obre l'esperit i el cap... No parlo de projectes comercials, que també estan molt bé, sobretot per poder fer els altres”.
Experimentada i amb la saviesa que li dona haver anat i tornat, Núria Prims continua: “Hi ha molta gent jove, molta, i ho tenen molt difícil. Jo ja ho tinc complicat per ser una dona de 50 anys, ho tinc negre, molt magre. Però elles tenen molta competència, i amb gent que busca ser famosa. Només cal agafar l'autobús per veure que el baròmetre dels principis i les prioritats han canviat molt. S'ha dit sempre que la nostra era una professió de cops de colze. Jo mai no he tingut la sensació de rebre'n i si ha passat no me n'he adonat. Però crec que les noves generacions van molt a saco. Van molt bèsties. Ho tenen difícil. Que les persones que llegeixin aquest article canviïn el xip, perquè el cinema no és el que veiem a les gales. És una altra cosa, almenys en aquest país. Per això l'amor i la llum és el que farà tirar endavant en aquesta professió”.