A Aloses invisibles, el poeta i editor Jaume Huch (Berga, 1961), ha edificat un bell, profund i compassiu temple d’homenatge als War Poets, els poetes de la guerra: poetes que van morir, o que van sobreviure a la Primera Guerra Mundial, que va transcórrer al cor d’Europa entre els anys 1914-1918.
Un dels poetes més coneguts d’aquests anomenats poetes de la guerra és l’anglès Wilfred Owen, esdevinguda una literària figura arquetípica d’aquella tragèdia humanitària que en el seu conjunt va segar la vida de 37 milions d’éssers humans entre combatents i civils: Wilfred Owen va morir a la trinxera als 25 anys, una setmana abans de l’armistici. El passat novembre de l’any 2018 va fer cent anys.
Podria semblar una contradicció, fer poesia de la guerra. I, això no obstant, aquella generació de poetes que la van viure van fer poesia d’aquell horror que empudegava de sang, mort i pólvora l’atmosfera ennegrida i bruta. Jaume Huch s’ha posat a la seva pell: «No soc sinó un soldat que forada la fosca/ com qui transita irremeiablement/ pel carrer Major de l’infern». I per empatia com la del poeta Huch no li costa, al lector, sentir-se compadit i agermanat a Owen, o a Seeger, o a Brooke, o a Thomas, o a Rosenberg, o a Hulme, a qui Jaume Huch dedica el poema del qual he extret aquests versos, així com mentalment a través de la paraula poètica o, millor dit encara, coralment (paraula que ve de cor), s’agafa de la mà dels soldats dels quals no sabem el nom que cada dia cauen al fang amb el cos rebentat en indrets enrunats, devastats d’Ucraïna, o de la mà d’aquells vells i nens innocents que agonitzen i moren sense remei als carrers ja sense fesomia de la ciutat de Gaza.
A Aloses invisibles, metàfora dels poetes morts, Jaume Huch estableix un diàleg amb els War Poets talment com si els tingués al davant perquè la poesia, la que ell vol fer i fa, és també fraternitat, amor, compassió o, fins i tot, necessitat. Perquè se li fa necessari compartir el sentiment de la humanitat ferida en les guerres el sentit de les quals se’ns fa escàpol per la seva desraó.
«No és grat penetrar en la tenebra», escriu Jordi Solà Coll al pròleg d’Aloses invisibles. No és grat emmirallar-se en el patiment, en la por, en el dolor, en la mort, però a Jaume Huch li cal fer-ho per entendre l’ànima ferida d’aquells War Poets perquè és la mateixa ànima ferida que la dels soldats i víctimes de les guerres que ara mateix tenen lloc i que ens burxen la mirada a través de les pantalles: vivim la seva tragèdia que esbotza cossos i somnis gairebé en directe.
Aloses invisibles és un llibre de poemes tristos i esquinçats tant com és un llibre de poemes d’una alta lírica i to elegíac que mostra l’altra cara de la guerra: la companyonia i la memòria com a acte d’amor que ens fa humans quan tot sembla perdut en els conflictes bèl·lics. «A vegades s’ha d’abandonar un amic mort al front, però mai no s’oblida aquest mort», deia el meu pare que en la nostra Guerra Civil en va veure morir molts.
