Reversos grup poètic

El passat trenta d’abril vam tenir el gran plaer de rebre de nou a Josep M. Jaumà, per parlar-nos de la poesia de Philip Larkin. Tot just fa un any ens va oferir la magnífica xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot.

Jaumà, gran coneixedor i admirador de la poesia de Larkin, és doctor en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi precisament sobre la poesia de Philip Larkin. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost i W. B. Yeats, entre altres. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (2021).

Ha rebut diferents premis: destaquem els dos Premis de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Josep M. Jaumà va introduir la poesia de Philip Larkin a casa nostra, tal com ens explica Marcel Riera en el pròleg del llibre Finestrals (High Windows). Quan ningú no coneixia Larkin a Catalunya, Jaumà va traduir cinc poemes del llibre The Whitsun Weddings (1964), publicats en versió bilingüe a la Revista Quaderns Crema, el 1982; el mateix any va escriure un article sobre Larkin en la Revista Els Marges: “El llindar gastat i el poeta Philip Larkin”; i el 1986, pocs mesos després de la mort del poeta anglès, Edicions el Mall va publicar l’antologia bilingüe, Aquí. Trenta poemes, traduïda pel nostre convidat. Aquest llibre és una joia per l’acurada selecció de poemes i la gran tasca de traducció. Ara bé, únicament el podem trobar a les biblioteques. En canvi, sí que podem aconseguir a les llibreries les traduccions de Marcel Riera: Finestrals, LaBreu, 2009 (del llibre “High Windows) i La vida amb un forat a dins, extensa antologia editada per Quaderns Crema, 2021.

Així mateix, s’ha traduït al català una de les dues novel·les que Larkin va publicar: Una noia a l’hivern.

Trobareu, a continuació, un resum de la xerrada que va oferir-nos en Josep M. Jaumà sobre l’obra d’un dels poetes anglesos més importants de la segona meitat del s. XX, molt allunyat poèticament de T. S. Eliot.

Josep Maria Jaumà va fer, en primer lloc, una introducció sobre la vida i el context social i històric de l’època en què va viure Philip Larkin i tot seguit va exposar els trets fonamentals de la seva poesia.

Philip Larkin va néixer el 1922 a Coventry, una ciutat que va patir bombardejos intensos durant la Segona Guerra Mundial. Una dada rellevant sobre el seu pare és que el va portar, quan era un nen, a visitar Alemanya en l’època del nazisme. Estudia a Coventry i en els seus primers escrits de joventut imita els Romàntics. El 1940 va a la Universitat d’Oxford (no el van allistar a l’exèrcit per la severa miopia que patia). Allí va conèixer un grup de joves fanàtics del jazz tradicional (posteriorment, seria el crític de jazz del Daily Telegraph). En la universitat continua escrivint poemes; li’n publiquen alguns en revistes i amb els que no li publiquen fa uns quadernets que va mantenir inèdits (se n’han trobat set amb els poemes de joventut mecanografiats i relligats).

El 1945, va continuar explicant Jaumà, una editorial petita li publica el seu primer llibre The Norh Ship, molt allunyat de la poètica del Larkin que coneixem; és un llibre en què, a grans trets, imita Yeats. Quan deixa la universitat, el 1946, en plena postguerra, troba una feina de bibliotecari en un poble petit. Durant aquella època escriurà dues novel·les (Jill i A Girl in Winter) que publicarà sense cap èxit. En 1947 torna a intentar-ho amb el llibre de poesia In the Grip of Light, però cap editor dels set que va visitar a Londres, va accedir a publicar-lo. Aquest llibre queda oblidat (tan sols en les obres completes en podem trobar algun poema).

Finalment, va explicar Jaumà, el 1949 el contracten com a bibliotecari de la Universitat de Belfast, i allí comença el millor Larkin. Hi coneix els grans poetes irlandesos, com el Seamus Heaney, que posteriorment va rebre el Premi Nobel de Literatura. Cinc anys més tard, el 1954 el contracten en la universitat de Hull, al nord d’Anglaterra (Yorkshire), on viurà fins a la mort. A Larkin, segons ressaltà Jaumà, li agradava viure en aquest poble allunyat de Londres; un indret tranquil on rebia molt poques visites. Es va fer càrrec de la biblioteca de la Universitat i en va ser el responsable de l’ampliació; una feina àrdua i satisfactòria que va durar molts anys. El 1955, una editorial petita de Hull li publicà el segon llibre de poemes The Less Deceived. El títol fa referència a les paraules de l’Ophelia, de Hamlet, “I was de most deceived”… El llibre va tenir un èxit immediat (quatre reimpressions en el mateix any que es publica) i és el fonament de la seva trajectòria poètica; Larkin hi troba la seva veu. En aquest canvi de rumb la poesia de Thomas Hardy té una influència decisiva; Hardy era un poeta arrelat en la història i a la quotidianitat.  El nou estil de Philip Larkin copsa la realitat desencisada del país; hi ha una acceptació de la realitat del món tal com el coneixem.

En Josep M. Jaumà va remarcar que Larkin havia publicat el seu primer llibre el 1945; va trigar deu anys a escriure’n el segon; de nou, trigarà nou anys més a escriure’n el següent, The Whitsun Weddings (Faber & Faber, 1964); i tornarà a publicar al cap de deu anys el darrer llibre, High Windows (Faber & Faber, 1974). Quatre llibres de poesia publicats entre 1945 i 1974, i molts poemes escrits, abans i durant aquests anys, que mai no va voler publicar. Per tant, un poeta que ocupa un lloc preeminent en la literatura anglesa i que, sorprenentment, aquesta posició recau sobre un nombre força limitat de poemes publicats.

Pocs anys després de la publicació del darrer llibre, mor (a seixanta-tres anys, el 1985) sense haver escrit gaires poemes més; un dels millors n’és “Aubade” (un poema en què prediu la seva mort).

Sobre el personatge, en Jaumà va destacar que era esquiu amb la premsa, els premis, els actes col·lectius i les festes. Larkin era molt conservador, thatcherista, i es mostrà molt crític amb l’art “modern”.

El nostre convidat va remarcar que la poesia larkiana va connectar immediatament amb el gran públic; uns lectors que formaven part d’una societat frustrada. N’havien patit molt durant la Segona Gran Guerra en un país que havia perdut el seu imperi, el seu lloc en el món. Larkin es posava ran de les coses per tal d’anar penetrant-les lentament, constatant-ne la solidesa o la fragilitat, preguntant-se sobre elles i el món. Contemplava la vida com una frustració de les esperances; el poeta sempre opta per la soledat i l’art com a únic camí per autorealitzar-se, però que, tanmateix, no el poden satisfer. Considerava la vida col·lectiva, l’amor, el matrimoni, el sexe…, dispersions d’un mateix; la vida és l’únic que tenim. La mort, per tant, és la gran fatalitat. L’humor de Larkin és sardònic, sovint agressiu, però alhora el que diu és molt seriós, profund i reflexiu. No és una poesia sentimental feta per consolar-nos de forma superficial. Segons Jaumà, la seva poesia, malgrat tot, pot consolar el lector si s’identifica amb la profunditat del discurs del poeta. Larkin fa una reflexió personal molt honesta; no repeteix els tòpics, i escriu amb una veu punyent, reconeixent l’error de la seva posició. Amb tot i amb això hi trobem esperança i compassió, en la seva poesia. També té moments (en grans poemes com “Churg Going”o “The Witsun Weddings”) que desvetllen la possibilitat de transcendència més enllà del seu propi escepticisme i fins per damunt de les desgràcies humanes. Va escriure alguns poemes que parlen de la bellesa (“Lines on a Young Lady’s Photograph Album”) i de la felicitat (“At Grass”).

Josep M. Jaumà va afirmar que Larkin compartia moltes semblances amb el gran romàntic Wordsworth, tot i que d’entrada no ho sembli. Philip Larkin respecta rigorosament la tradició poètica: manté l’estrofa, el metre i la rima clàssics. Ara bé, el llenguatge que hi trobem dins d’aquest esquema és col·loquial i alhora ric, a voltes cru, en definitiva el llenguatge que fem servir en la vida quotidiana. El gran mèrit de Philip Larkin és que el lector, en llegir els seus poemes, no s’apercebi d’aquesta forma; que la lectura llisqui com en un text conversacional. El treball que fa, per tant, és intens i rigorós; hi ha poemes que va trigar sis anys a acabar-los. De molts en feu vint, trenta, o més pàgines d’esborranys corregits i, com ja ens va explicar en Jaumà, deixà molts poemes inacabats o sense publicar. Larkin ens parla amb mots naturals en el seu ordre natural i estableix una relació directa amb el públic lector disposat a emocionar-se.

En Josep M. Jaumà va començar llegint un poema que ens parla del moment en què el jove Larkin troba dispesa en el poblet on exerceix la primera feina de bibliotecari.

MR. BLEANEY

«L’habitació de Mr. Bleaney; aquí
visqué quan treballava a Bodies, fins
que se’l van emportar.» Esfilagarsades
cortines curtes amb flors deixen veure

un terreny ple d’herbots i de brutícia,
per construir. «Mr Bleaney tenia
cura del meu jardí personalment.»
Llit i cadira recta, una bombeta

de seixanta, cap lloc per bossa, llibres
ni penjador. «Me la quedaré.» I jec
on Mr Bleany jeia, i faig servir
el seu mateix cendrer-record, i miro

d’ofegar amb cotó fluix a les orelles
els sorolls de la tele que ell li va
fer comprar. Ja em sé els hàbits seus. com l’hora
de l’esmorzar, o si preferia suc

o salsa; les sortides anyals, sempre
alas mateixos indrets: la gent de Frinton
que el tenien amb ells per les vacances,
i per Nadal a Stoke, amb la germana.

Però si contemplava el rígid vent
empènyer els núvols, jeia al ranci llit
dient que això era casa, somrient
i tremolant, sense espolsar el temor

que la manera com vivim mesura
allò que som, i que als seus anys i encara
sense res més que un caixot llogat era
que no valia gaire més, no ho sé.

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964)

Els components del grup vam llegir una selecció de poemes de Philip Larkin, amb els comentaris pertinents d’en Jaumà.

FINESTRALS

Quan veig una parella de xiquets
i em penso que ell la carda i ella pren
la píndola o que porta un diafragma,
ja sé que això és el paradís

que els vells han somniat tota la vida…
capteniments i promeses deixats
de trascantó, com un tractor antiquat,
i els joves, tots avall pel tobogan

de la felicitat inacabable.
Però em pregunto si fa quaranta anys
algú em mirà i pensà: Això serà viure;
ja sense Déu ni suar en la foscor

per l’infern i la resta, o amagant
el que pensaves del mossèn. Els d’ara
baixaran lliurement pel tobogan
com condemnats ocells. Però a l’instant

més que paraules veig alts finestrals
amb vidres plens de sol
i, més enllà, l’aire blau i pregon
on no hi ha res, ni és enlloc, ni té fi.

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Finestrals (High Windows, 1974) dins Aquí. Trenta
Edicions del Mall, 1986

SIGUI AQUEST EL VERS

T’han ben cardat, els teus papàs;
sense voler, però ho han fet.
T’han passat tots els seus defectes
—sols per a tu— i algun de més.

Però també els van cardar a ells
uns altres folls amb vells jaqués
que s’escanyaven l’un a l’altre
i alhora es feien els severs.

Passa de mà en mà la misèria
que es va esfondrant com un abís.
Tu, doncs, tan aviat com puguis
toca el dos i no tinguis fills.

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Finestrals (High Windows, 1974) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

VERS DE SOCIÉTÉ

La dona i jo hem escrit a uns quants beneits
per si volien venir a perdre el temps
amb nosaltres. Vindràs? I un colló, amic.
El dia ja s’acaba.
Alena el gas, hi ha remor d’arbres foscos.
Benvolgut Warlock-Williams: —doncs— Em temo…

Que estrany com es fa dur d’estar tot sol.
Podria, si ho volgués, passar-me els vespres
amb un got de xerès aigualit, fent
que escolto el xafardeig d’una bruixota
que no ha llegit res fora de La Moda:
pensar en tot el temps lliure que ha volat

cap al no-res, havent-lo omplert només
amb cares i coberts, no aprofitant-lo
sota d’un llum sentint el pas del vent
i sortint a mirar la lluna prima
afilada per l’aire.
Una vida; amb renys ens han fet creure

que Tota solitud és egoista.
Ningú ja no creu més en eremites
parlant amb Déu (que tampoc no hi és); tots
voldríem sempre afecte, que vol dir
que l’haurem de tornar.
La virtut social. ¿Són les rutines,

jugar a ser amables, com anar a l’església?
¿Ens avorreixen, no ho sabem fer bé
(parlar amb un ase del seu neci llibre)
mes tractem de sentir-ho, car, per groller
que ho fem, ens mostra el que hauria de ser?
Massa subtil, massa decent. Oh llamp,

només els joves s’estan sols i lliures.
S’escurça el temps per a la companyia
i seure sota un llum sovint no ens porta
pau, sinó d’altres coses.
Més enllà hi ha el fracàs i la recança
xiuxiuejant: Warlock-Williams: i tant!…

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Finestrals (High Windows, 1974) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

XX

Veig que arrosseguen una noia
pels canells, per un camp de neu brillant,
i no hi ha res dins meu que es resisteixi.
En altres temps no hauria estat així,
m’hauria mort de gelosia inútil;
ara sembla que em manqui subtilesa
i sóc senzill com el que veig:
no res més que un parell d’ulls febles.

Hi ha neu pertot,
neu dins la llum encegadora.
Fins neu a flocs als cabells d’ella
mentre riu i embranzeix i fa que lluita;
i malgrat tot em sap cap greu,
no sento ni la fúria ni la joia
d’ella dins meu,
ni ho sentiria contemplant-la una hora.

Segueixo passejant, doncs. Potser tot
el meu desig (malaltissa esperança
d’esdevenir com ara ella) s’ha fos.
Per primer cop estic content de veure
amb quin pobre morter i amb quins maons
haig de bastir, sabent que no podré
ni en setanta anys arribar a ser més home
que avui: un sac damunt de dos bastons.

Segueixo passejant. Però el primer
maó ja està posat. ¿Com, si no,
dos vells esparracats traient la neu
m’enardirien altre cop?
¿Com traurien la noia del meu cor
sense fer res més
que estar tossint al sol,
ajupir-se i llençar neu dins d’un carro?

Tanta bellesa m’asseca la gola.
Ara ells expressen
tot el plaer de dur un abric gastat,
d’actuar amb pacient desesperança
i d’ignorar els silencis de la mort,
no pensant més enllà d’allò que toquen,
d’envellir i, tanmateix,
seguir endavant sense alè, inútilment.

Oh maleïts aclariments i versos!
Ser aquella noia!… però no és possible.
Ara la meva tasca ha de ser aprendre
quants cops haig d’ajupir-me a treure neu:
i fins que visqui repetir
que tot és fet i refet
a cops de pala;
que cada dia i gest desesperats

basteixen els cimals des d’on l’esperit
salta: bèstia tan innocent
i fabulosa que mai no dorm;
si jo servés contra tot argument
la imatge com de neu d’un unicorn
potser davallaria finalment
i en mi es vindria a aixoplugar
posant-me el seu corn d’or dins de la mà.

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre El vaixell del nord (The North Ship, 1945) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

PARLAR AL LLIT

Parlar al llit hauria de ser més fàcil,
jeure-hi junts ve de molt enrere,
un emblema de dues persones que són sinceres.

Però el temps passa cada cop més silenciosament.
A fora, el neguit incomplet del vent
alça i escampa els núvols dalt del cel,

i ciutats fosques s’amunteguen a l’horitzó.
Cap no es preocupa per nosaltres. Res no mostra per què
a aquesta distància única de l’aïllament

cada vegada és més difícil de trobar
paraules que siguin a la vegada certes i amables,
o gens falses i gens desagradables.

Del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964) dins La vida amb un forat a dins. Poesia escollida.
Traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, 2021

IGNORÀNCIA

És estrany no saber res, no estar mai segur
de què és veritat o correcte o real.
però estar obligat a puntualitzar «o això em sembla»,
o «doncs bé, diria que és així»,
«algú ho ha de saber».

És estrany desconèixer com funcionen les coses:
la seva traça per trobar el que necessiten,
el seu sentit de la forma i la meticulosa disseminació
de la llavor, i la voluntat de canviar;
sí, és estrany,

fins i tot vestir aquest coneixement—perquè la nostra carn
ens envolta amb les seves decisions—
i tanmateix gastar tota la nostra vida amb imprecisions,
que quan comencem a morir
no tenim ni idea de per què.

Del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964) dins La vida amb un forat a dins. Poesia escollida.
Traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, 2021

AQUÍ

Desviant-me del trànsit i les ombres
industrials i riques, cap al nord
tota la nit; desviant-me per camps
massa empobrits per poder dir-ne prats,
i ara i adés un lloc amb nom grotesc
i obrers matinadors; vaig, solitari,
envers cels, espantalls, pallers, faisans
i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,
núvols d’or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat
on s’apleguen estàtues, torres, grues,
carrers amb gra escampat, riu amb barcasses
i la gent dels suburbis que ha vingut
amb trolebusos, per la carretera,
i ara empenyen les portes grans de vidre
cap als seus somnis: robes, atuells
barats, calçats, batidores, gelats,
torradores, rentadores elèctriques…

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,
que viuen on sols vénen venedors
i parents, pastoral que put a peix
amb vaixells i museu de l’esclavatge,
consolats, tatuatges, dones fosques;
i enllà de llur mur toix i hipotecat
alts camps de blat que tot seguit s’ombregen,
isolats pobles on la soledat

clarifica les vides. El silenci
cau, aquí, com la calda. S’espesseixen
les fulles i floreixen les maleses,
van fent via les aigües oblidades,
puja un aire poblat i lluminós;
i més lluny del blau neutre de roselles
fineix de cop vora una platja amb còdols
la terra. Aquí hi ha vida sense límits:
de cara al sol, callada, inabastable.

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

Agraïm sincerament la sessió que ens va oferir Josep M. Jaumà sobre la poesia de Philip Larkin. Ens va donar les claus per gaudir-ne, de la seva lírica; va explicar el context històric, social i personal de l’obra d’un dels grans poetes anglesos del segle XX, així com els aspectes fonamentals de la seva poesia. Va ser un privilegi que no oblidarem.

Gràcies a Ferran d’Armengol per les fotografies.

Text: Empar Sáez