;
La Maria Cinta Rodríguez va néixer a la Galera el 1895, i va acompanyar a la seva família a França el 1914. Una emigració buscant probablement una vida millor, un motiu que es pressuposa també del que va acabar sent el seu home, nascut a Lleida el 1897 i amb el qual es va casar al país veí. Fins aquí el seu trajecte vital hauria passat desapercebut per a la Història, amagada dins d’aquelles persones anònimes que busquen sortir de les dificultats sense fer soroll. Però l’esclat de la Segona Guerra Mundial ho va capgirar tot. La Maria Roques (va adoptar el cognom del seu marit) es va convertir en heroïna de la Resistència, presonera dels camps d’extermini nazis i finalment alliberada quan faltaven set dies perquè el que quedava del Reich aixequés la bandera blanca gràcies a la Creu Roja sueca i en compliment d’una ordre del cap de les SS, Heinrich Himmler, en un dels episodis menys coneguts de la conflagració.
El seu relat ha estat recuperat per l’estudiós d’història ebrenca Joan B. Beltran, i serà presentat aquest dissabte (12 hores) a l’Aula Didàctica del Museu de Tortosa, en un dels actes que conforma el programa territorial del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. La tasca de Beltran no ha estat fàcil. El nazisme es va quedant cada dia que passa sense testimonis contemporanis i els temps actuals banalitzen i maquillen els assassinats en massa del règim hitlerià. “La informació oral ja no existeix -confirma Beltran en conversa amb Ebredigital-. L’últim supervivent ebrenc d’un camp de concentració va ser el canareu, Joan Baptista Nos Fibla, que va morir el 2016 als 91 anys. El seu és un cas peculiar, perquè va ser una de les úniques tres persones de nacionalitat espanyola que el govern de Franco va demanar que fossin alliberades dels camps, per intervenció directa de Ramon Serrano Suñer (amb arrels familiars a Tivissa i Gandesa i que va ocupar els ministeris d’Afers Exteriors i el de Governació). Això demostra que el règim franquista coneixia l’existència” dels camps d’extermini, explicava.
La Maria va formar part d’una xarxa de la Resistència destinada a evacuar pilots aliats abatuts fins a zona neutral, abans de ser detinguda per la Gestapo el 1943
Beltran va començar a estirar el fil de la Maria al “Banc de Memòria Democràtica de la Generalitat, on estan penjades en línia les fitxes molt breus dels deportats de tota Espanya. També hi havia informació, igual de sintètica, als arxius de l’Amical de Ravensbrück (camp d’extermini només per a dones)”. Era un punt de partida: “A partir d’aquí, vaig aprofundir la recerca i vaig anar a consultar els arxius francesos del Ministeri de Defensa. És aquí on vaig trobar la documentació que convertia la Maria en una membre destacada de la Resistència francesa”.
El 1942 va ingressar a la xarxa Françoise, encarregada d’amagar i traslladar a països neutrals com Espanya els aviadors angloamericans caiguts en paracaigudes. La seva funció era convertir el bar-restaurant que regentava a prop de la frontera amb Andorra en un amagatall dels pilots aliats abatuts, fins que una altra cèl·lula s’encarregués de facilitar-los el pas a zona lliure. “El 1943 va ser detinguda per la Gestapo -detallava Beltran- i va ser portada a la presó de Saint-Michel de Tolosa. A començaments del 1944 va ser traslladada al camp de Ravensbrück, on va estar poc temps, entre 3 i 4 mesos, per anar a parar després al camp de concentració de Neuengamme, situat a prop d’Hamburg del qual depenien 80 camps satèl·lits i que funcionava com una extensió del camp de concentració de Sachsenhausen“.
En aquest lloc infame “va ser obligada a treballar en favor de la indústria bèl·lica alemanya” com a mà d’obra esclava “fins al seu alliberament, juntament amb altres 1.250 presoners, per la Creu Roja sueca”. I és en aquest punt en el qual la història, investigada per Beltran en arxius alemanys, es torna gairebé inversemblant, perquè tot plegat va ser possible gràcies a les negociacions iniciades entre Himmler i el noble suec comte Folke Bernadotte. “Aquest és el punt que explicaré aquest dissabte, perquè forma part d’un dels episodis més desconeguts de la Segona Guerra Mundial”, desvetllava Beltran.
Els contactes oberts pel que va ser mà dreta del dictador nazi amb la Creu Roja no provenien pas d’un interès humanitari, sinó de la voluntat de netejar la seva imatge en els darrers dies de la guerra
Els contactes oberts pel que va ser mà dreta del dictador nazi amb la Creu Roja no provenien pas d’un interès humanitari, sinó de la voluntat de netejar la seva imatge en els darrers dies de la guerra per poder convertir-se en una peça indispensable per als aliats a l’hora de negociar la rendició i el futur de l’Alemanya de postguerra un cop Hitler es va suïcidar. Per això no va dubtar a establir contactes indirectes amb el Congrés Jueu Mundial a Estocolm oferint vides a canvi d’immunitat, aprofitant en part la xarxa establerta pel seu terapeuta i massatgista, el nascut a Estònia i nacionalitzat finlandès Fèlix Kersten. Aquest polèmic personatge va deixar escrita la seva presumpta activitat clau en aquest darrer capítol de l’Holocaust en unes memòries que han de ser llegides amb molta prudència i alt grau d’escepticisme.