Lluís Companys o Miguel Núñez no es van poder plantejar mai tirar la tovallola

Pedro Sánchez | FSA-PSOE

Som l'única entitat sense ànim de lucre del país que fem periodisme. Nosaltres no posarem murs de pagament, però necessitem ser 1000 subscriptors per seguir creixent.

Clica aquí i ajuda'ns!

Com haguessin estat les vides personals de Lluís Companys o Miguel Núñez si haguessin deixat de lluitar? El president Lluís Companys va resistir tota la guerra sense defallir i, després d’haver estat detingut pels nazis a França, va ser assassinat a Montjuïc per la dictadura franquista. El dirigent del PSUC, Miguel Núñez, després de ser torturat a la comissaria de Via Laietana, va ser condemnat a mort i es va passar disset anys a la presó. La seva companya, Tomasa Cuevas, militant comunista com ell, també va ser empresonada i torturada. Companys i Núñez mai no van renunciar a la lluita per molt que afectés la seva vida personal i les seves famílies. He triat dos exemples de dues ideologies diferents, però els seus casos representen els de milers de persones que van lluitar per la democràcia.

Afortunadament, els temps han canviat i les circumstàncies no són ni de lluny tan dramàtiques. Per això cal respectar la voluntat del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, d’aturar la seva activitat per meditar si dimitia. Els atacs a la seva parella, Begoña Gómez (“el seu entorn” diu hipòcritament Núñez Feijóo), el va portar a plantejar-se una decisió traumàtica. Molta gent progressista ha celebrat la seva continuïtat perquè més enllà de la sort d’una persona el que estava en joc, i encara ho està, és la continuïtat del govern de coalició entre PSOE i Sumar i el mateix funcionament de la democràcia. Però aquest episodi hauria de fer reflexionar tota la societat, començant pels mateixos socialistes.

Al PSOE i al PSC els hi ha faltat empatia amb altres afectats pel Lawfare

El lawfare és dissortadament una pràctica habitual que ha afectat molta gent d’ideologies diferents: Xavier Trias i altres militants nacionalistes, Podemos, Mònica Oltra… mentre el PSOE responia sempre amb la canterella del seu respecte a les decisions del poder judicial. Però hi ha un cas en què els mateixos socialistes van propiciar la guerra bruta: l’atac constant contra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. El PSC, malgrat compartir govern amb ella, van ser al darrere de denúncies injustes, ara arxivades, alguna propiciada pel mateix entorn socialista: Pedro Acebillo, que fou arquitecte en cap de l’Ajuntament en l’època de l’alcalde Joan Clos, o Àngel Simón, president d’AGBAR i ex alt càrrec socialista a la Mancomunitat Metropolitana de Municipis de Barcelona. No van tenir cap escrúpol en participar del joc brut de denúncies i querelles dels lobbies dels poderosos. I els independentistes, que ara es queixen amb raó del menysteniment que van patir del PSOE, no van expressar cap mena de solidaritat amb Colau.

Tampoc van mostrar el PSC i el PSOE empatia amb els dirigents independentistes empresonats durant anys: em consta el patiment personal de les seves parelles i els seus fills i filles. Els indults no van arribar fins que la persistència de Jaume Asens els va impulsar i l’amnistia no s’ha tramitat fins que l’aritmètica parlamentària l’ha fet imprescindible. I el dolor és extensible a casos com el de Carles Puigdemont, que aquests dies no pot assistir a l’enterrament de la seva mare. Les discrepàncies polítiques no haurien de fer perdre les relacions personals. Seria molt demanar, ara que Pedro Sánchez ha provat el gust amarg de la injustícia, que es produís un cert reconeixement del patiment d’altres polítics?

No hi ha més sortida que avançar

Tal com va escriure encertadament el catedràtic Javier Pérez Royo, fa pocs dies a elDiario.es, el problema no són les denúncies de Manos Limipas o altres grups feixistes, sinó el poder judicial. La dreta i l’extrema dreta saben que les seves querelles, per molt esbiaixades i falses que siguin, tenen un elevat percentatge de possibilitats de ser admeses per algun jutge conservador: sempre juguen sobre segur.

Durant molt de temps el PSOE ha mirat cap a una altra banda: és significatiu que el ministre i magistrat Grande-Marlaska hagi confessat que la primera vegada que ha criticat una decisió judicial ha estat quan un jutge ha admès a tràmit la denúncia contra Begoña Gómez. Ha estat callat durant anys perquè no trobava motiu per a la crítica? Ara ha caigut del cavall i ha descobert què està passant al poder judicial perquè afecta directament el PSOE? Avui, al contrari que sempre ha defensat el ministre de l’Interior, toca avançar en drets i llibertats. És normal que la crisi i la posterior decisió de Sánchez millori les expectatives de vot del PSOE. Però paradoxalment penso que la continuïtat del president i el seu govern afavoreix també a la llarga a Sumar.

En primer lloc, perquè aquest “abans i després” que ara es planteja no té una altra sortida que atendre les demandes del grup de Yolanda Díaz, paralitzades fins ara pel PSOE, tant pel que fa als avenços en drets socials com per les exigències que es deriven de l’anunciada regeneració democràtica: cal reformar a fons el Poder judicial i desencallar la renovació del caducat Consejo General del Poder Judicial, cal enfortir les llibertats derogant lleis reaccionàries com la Llei Mordassa, cal aprovar definitivament la llei d’amnistia per obrir un nou cicle en les relacions entre Catalunya i Espanya i posar punt final al patiment de moltes famílies, cal abordar decididament la construcció real d’un Estat plurinacional, i cal que tot el Govern, no només el ministre de Cultura, es confronti a la censura de PP i Vox a la llengua i la cultura catalanes i a la cultura en general.

No n’hi ha prou amb resistir els embats de la dreta i l’extrema dreta: cal avançar abandonant les pors que han tenallat al PSOE fins ara. I aquí és on Sumar pot exercir el paper decisiu que li pertoca. I, en segon lloc, amb l’allunyament d’unes hipotètiques eleccions avançades, Yolanda Díaz guanya temps, el temps que necessita per impulsar un projecte polític, atractiu i complicat alhora, que inclogui Sumar i totes les esquerres transformadores que tenen per àmbit territorial la seva nació i que poden conformar per primera vegada un espai desacomplexadament progressista i plurinacional.

D’aquest episodi en podem aprendre també que cal respectar les emocions i els sentiments de les persones que fan política, massa sovint presentades com a actors maquiavèl·lics sense ànima. De saber-ho fer en pot dependre que molts i moltes joves s’atreveixin a fer el pas a la política perquè la dreta no la faci per ells.