Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza [AFI: ˌbaːʀʊx spiˈnoːzɑ] (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677) fou un filòsof neerlandès nascut al si d’una família jueva d’origen portuguès.[1] Educat per exercir de rabí, als quinze anys la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l’excomunió de la comunitat jueva d’Amsterdam pel seu perfil independent.[1] Va haver d’abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents.[1] Va viure als afores d’Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a La Haia, on va morir als quaranta-quatre anys.[1] A causa del seu pensament s’enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l’època: jueus, catòlics i protestants.[2]
Obres:
Ètica demostrada segons l’ordre geomètric (Ètica)
El monisme panteïsta
La substància: Déu o la natura
Spinoza entén la realitat com un sistema únic en el que les parts remeten al tot i troben en ell la seva justificació i fonament. Com tots els racionalistes, Spinoza entén la realitat com a substància, i aquesta substància única és denominada per Spinoza Deus sive natura (Déu o Naturalesa).
Spinoza defineix la substància així: “allò que és en sí i es concep per sí; això és, allò el concepte del qual, per a formar-se, no precisa del concepte de cap altra cosa”
No hi ha més realitat o substància que Déu (allò que no necessita cap altra cosa per a existir). Això significa que les substàncies creades no poden existir. No hi ha una pluralitat de substàncies. Existeix una substància única, infinita, que s’identifica amb la totalitat d’allò real: les parts no són autosuficients, només ho és el tot.
Però, aleshores, què és la natura?
Per a Spinoza només hi ha una resposta possible: Déu és la natura (Deus sive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l’univers (concepció panteista de la realitat), idea ja expressada anteriorment per Pierre Charron.
Aquests substància infinita, Déu o la Naturalesa, posseeix infinits atributs. “Per atribut entenc allò que l’enteniment perceb d’una substància com a constitutiu de l’essència de la mateixa”, diu Spinoza. De l’única substància existent, allò que l’enteniment en capta com a essencial són els atributs. Déu o la natura té un nombre infinit d’atributs dels quals nosaltres només coneixem el pensament i l’extensió.
D’altra banda, cada un d’aquests atributs es concreta en modes que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses només són concrecions limitades de la substància. “Per mode entenc les afeccions d’una substància…”
L’ordre del real
La definició de substància es basa en que existeix una correspondència perfecta entre l’ordre de les idees i l’ordre d’allò real: “l’ordre i connexió de les idees és el mateix que l’ordre i connexió de les coses”. Aquesta correspondència entre ambdós ordres és la clau del seu sistema filosòfic. La realitat presenta l’estructura d’un sistema geomètric.
La naturalesa humana[modifica]
Cos i ànima humanes són modes de l’única substància que existeix. L’ànima forma part de l’enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l’ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dona en l’ésser humà. D’aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.
Coneixement humà
Com que l’ésser humà no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot, no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:
Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
Racional: aporta veritats universals i necessàries.
Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu
Llibertat com a necessitat
“No hi ha en l’ànima cap voluntat absoluta o lliure, sinó que l’ànima és determinada a voler això o allò per una causa, que també és determinada per una altra, i aquesta a la vegada per una altra, i així fins a l’infinit”.
La llibertat no és per a Spinoza altra cosa que la consciència i acceptació de la necessitat.