Els 400 cops: Un retrat a les famílies desestructurades

Els Cinemes Girona tornen a omplir-se de cinèfils i de persones amb una estreta relació amb el món educatiu: mestres d’escola en actiu, professorat d’institut i personal ja jubilat, entre d’altres. Cadascun d’aquests perfils va trobant el seu seient en una sala de cinema tènuement il·luminada, preparats per a una nova sessió de cinefòrum i debat sobre l’estat actual de l’educació a Catalunya, en aquesta ocasió sota la mirada del director de cinema francès François Truffaut.

En el tercer cinefòrum del Cicle de l’educació: Cinema i debats per créixer junts es projecta la pel·lícula Les quatre cents coups, un film a priori còmic sobre les trapelleries d’un nen que és educat en la França de la postguerra i que acaba tenint un rerefons molt més profund, sobre el sistema educatiu del moment i sobre el paper fonamental que hi juguen les famílies en la vida dels nanos, vital per al seu desenvolupament quan arriben a períodes com l’adolescència.

L’Ana Basanta, directora del Diari de l’Educació, i en Jaume Cela, mestre retirat, són els encarregats d’obrir l’acte quan ja tothom ocupa la seva butaca. En Jaume s’ocupa de fer cinc cèntims a l’audiència sobre el tema de la pel·lícula i destaca el tractament que fa el director als temes d’infància, als quals dedica diverses pel·lícules, i també en parla sobre la nouvelle vague, un moviment de cinema francès que comença a finals dels anys 50 i del qual Truffaut n’és un dels principals exponents.

Família i escola

Un cop acaba aquesta breu introducció, comença a projectar-se el film. Aquest tracta sobre un noi, l’Antoine Doinel, que té el que es podria considerar un mal comportament a l’escola i que sempre està ficat en problemes, sobretot per la seva tendència a dir mentides. Aquest mal comportament també està estretament lligat a una família que el deixa bastant desemparat i que té una arrel desestructurada: la seva mare el va tenir de soltera quan era jove i el marit d’aquesta s’ha encarregat de criar-lo com si fos fill seu, un fet bastant escandalós en l’època.

Durant les primeres escenes se senten riures a la sala, potser perquè algunes de les trapelleries que viu l’Antoine ressonen amb els adults que van ser criats per sistemes educatius semblants, on la severitat i la rectitud eren la norma habitual al dia a dia, una situació allunyada del que es viu actualment a Catalunya, però, tot i això, amb alguns paral·lelismes.

La trama de la pel·lícula avança i l’Antoine cada cop viu aventures més intenses, com saltar-se classes i inventar-se que la seva mare és morta per tal que el deixin tornar a entrar a classe. El punt àlgid del film és quan roba una màquina d’escriure del seu padrastre i aquest el porta davant de la policia i el jutjat, al·legant que ja no poden més amb ell. Finalment, el noi acaba internat en una espècie de reformatori on ha de seguir unes normes molt estrictes. Un sospir ofegat s’escapa durant la projecció quan a l’Antoine li donen unes fortes bufetades per no esperar-se a menjar el pa quan li toca.

Aquest és un exemple més de la dualitat que mostra la pel·lícula entre una pretesa tendresa i la cruesa d’una realitat aclaparadora: l’Antoine, tot i patir molt, continua sent valent davant un sistema que l’ha abandonat i una xarxa familiar que l’ha deixat absolutament desemparat, sense un suport realista. De fet, a l’escena final, el nano aconsegueix escapar del reformatori on el tenen tancat, i en un pla d’una bellesa excepcional, Truffaut ens mostra com l’Antoine no para de córrer fins a complir un dels seus somnis: conèixer el mar per primer cop i trobar la tan anhelada llibertat.

Paral·lelismes

La projecció acaba, com moltes vegades passa, amb aplaudiments tímids que, de mica en mica, van guanyant en intensitat. La pel·lícula ha arribat al públic. L’Ana Basanta s’encarrega de presentar els quatre ponents que intervindran al debat: Jaume Cela, que ha fet la introducció de la pel·lícula; Quim Casas, crític de cinema i professor de Comunicació Audiovisual, i dos joves professors, Sergio Cumplido, que fa classes a un institut públic i Anna Serna, mestra en un aula d’acollida al barri del Carmel.

La pregunta que encén la flama del debat és si existeix algun paral·lelisme entre el que passa al film i el que ocorre a la vida real, tant des del punt de vista cinematogràfic com des del punt de vista educatiu.

Quim Casas, des del seu bagatge com a crític de cinema, explica què és el que hi ha darrere i qui va ser Truffaut, director de la pel·lícula. Les quatre cents coups és un dels films que marquen l’inici del moviment de la nouvelle vague, un nou estil de fer cine que busca modernitzar-se i trencar amb el cinema de postguerra, massa teatral i antiquat per als precursors d’aquest nou moviment.

En Casas explica que el Truffaut mostra durant la seva filmografia coses que li van passar a ell, creant una obra en part autobiogràfica. “En Truffaut narra coses que li van passar, com la fugida del final, tot explicat d’una manera senzilla i transparent. Aquesta pel·lícula té, de fet, quatre continuacions amb el personatge de l’Antoine. L’actor que interpreta aquest personatge, quan mor Truffaut, diu sentir-se orfe perquè havien compartit quasi una vida de rodatges”.

Tendresa

És aquí quan s’inicia un dels temes més importants i on es recupera la pregunta que obre el debat. Igual que Truffaut va ser abandonat i va patir durant la seva infantesa, Jaume Cela destaca la tendresa de la pel·lícula i també quan miren a la càmera, connectant amb l’audiència, buscant un còmplice, preguntant què estan disposats a fer davant d’aquella realitat.

“Quan miren cap a càmera estan buscant el públic. Mai havia vist o revist la pel·lícula sota el signe de la tendresa. M’agradaria deixar que els mestres més joves ens diguin si el que passa a la ficció passa a la nostra realitat”, es pregunta Cela, donant pas al Sergi i a l’Anna, professorat jove amb un clar punt de vista.

L’Anna Serna destaca que veu “un gran paral·lelisme, per exemple en l’escena en la qual no sona el despertador i el nen està a punt d’arribar tard perquè la mare s’ha adormit. Això em pot passar a mi cada dia al Carmel. També em ressona molt el tema de les famílies desestructurades. De vegades, tractar amb les famílies és un malson i creen en els nens una motxilla i etiquetes que molts cops no els hi pots treure”.

En aquest punt, comença a quedar palès que una pel·lícula del 59, salvant les distàncies òbvies, encara sembla molt actual. És el que pensa en Sergi Pulido, que mentre mirava el film pensava en l‘habitatge precari, el desemparament de les famílies; temàtiques que afecten la societat actual. I és que el Sergi ho diu clar: “El nen pot estar ben vestit, ben alimentat, però trobar-se en situació de desemparament”.

Adolescència

El debat passa al públic i se senten veus interessants que destaquen altres temàtiques. Un espectador parla de la solitud que suposa el període de l’adolescència i del dol que suposa aquest canvi d’etapa, deixant enrere la infantesa i endinsant-se en els terrenys foscos de noves pors, del descobriment de la sexualitat…

Una altra veu també destaca que la pel·lícula li ha semblat un pèl hiperbòlica. Aquesta persona recorda una escola autoritària, però no al nivell que es mostra al film. “Els mestres que surten són gairebé caricaturescs, mancats de sensibilitat. Això ho vull ressaltar per destacar la gran figura que són els mestres i les mestres d’avui dia, persones molt preparades i qualificades”.

Per tancar el debat, l’Ana Basanta demana una frase a cadascun dels ponents. En Quim Cases destaca “la tendresa, aquesta capacitat per parlar d’un tema tan dur i que, així i tot, es comuniqui des d’aquest punt”. En Jaume Cela explica que “quan veus la pel·lícula et venen ganes de buscar la filmografia d’aquest director”. En Sergi Cumplido torna a parlar sobre la tendresa i afegeix que “em quedo amb com brilla aquest sentiment. Somriu en molts moments l’Antoine”. Per acabar, l’Anna Serna remarca la puresa, “veure un nen en estat pur. Puresa que demostra tota l’estona”.

El debat que s’ha traslladat al públic a través de la pel·lícula és posar en el centre una família desestructurada, un cas de molts, on viuen d’aparentar que tot rutlla bé. El que succeeix amb aquestes famílies és com un pop, té moltes potes, no només el que passa dins de casa, perquè aquesta situació s’acaba reflectint en tots els àmbits de la vida d’un nen: relacions interpersonals, socialització, escola…

L’Antoine i la seva història són un exemple, una petita mostra d’una realitat actual. Per això, són importants la tendresa i la valentia, perquè hi ha molts com ell que, tot i intentar mantenir un somriure, es troben desemparats per les seves xarxes de suport.