De tots els malnoms que ha rebut Barcelona al llarg de la seva història, segurament el de “Can Fanga” és encara avui el més popular. Aquesta expressió, molt habitual a les comarques gironines per referir-se despectivament a la capital, tindria en el seu origen en la urbanització de l’Eixample, quan els carrers estaven sense pavimentar i s’enfangaven els dies de pluja.
De les llambordes de fusta al macadam
L’Eixample es va començar a urbanitzar l’any 1860, però els seus carrers trigarien dècades a deixar de ser terra. Segons Danae Esparza, autora del llibre de referència «Barcelona a ras de suelo», el motiu fou la dificultat a l’hora de trobar el paviment més adient, un debat que es va prolongar durant anys.1
Ben aviat es va comprovar que la pedra sorrenca de Montjuïc, utilitzada per empedrar els carrers de la ciutat vella, no donava bons resultats amb el trànsit intens de l’Eixample. L’Ajuntament va buscar alternatives, assajant amb materials diversos. Es van importar pedres estrangeres, una solució excessivament cara per generalitzar-la.
Tampoc van ser satisfactòries les proves amb l’asfalt natural o betum. En algunes zones, com la ronda Sant Pere i el carrer Pelai, fins i tot es va experimentar amb paviments de fusta, molt criticats pel seu caràcter lliscant.
Finalment, a les calçades de l’Eixample s’acabaria optant, majoritàriament, pel ferm de macadam. Aquest paviment, inventat l’any 1816 per l’escocès John Loudon McAdam —a qui deu el seu nom— es feia a partir de pedres matxucades.
El macadam era un sistema força popular al segle XIX, ja que era ràpid i econòmic. En contrapartida, aixecava molta pols, especialment a l’estiu, i s’enfangava a l’hivern, quan plovia. Per facilitar l’encreuament els dies de pluja, a partir de 1882, als carrers amb ferm de macadam s’hi van començar a instal·lar passos de vianants empedrats.
Els primer panots
Pel que fa a les voreres, eren els propietaris els encarregats de pavimentar davant dels seus edificis, però només una franja de 2,5 metres. A la resta de la vorera, fins a la calçada, es deixava la terra sense pavimentar, en vista a plantar-hi arbres.
Cada propietari triava el paviment que volia (asfalt, pedra, etc.) d’entre els materials permesos. Les llosetes quadrades de ciment hidràulic acabarien sent les més habituals, pel bon resultat i el preu econòmic. Avui les coneixem com a panots, per influència del francès “panneau”.
Un altre factor que, segons Esparza, va endarrerir la pavimentació de l’Eixample fou que s’esperava a la construcció del clavegueram i altres serveis subterranis. I sovint aquestes instal·lacions no feien fins que s’hagués edificat la major part del carrer.
L’Eixample de 1903
L’any 1903, quatre dècades després de l’inici de la urbanització de l’Eixample, ens trobem que la gran majoria dels carrers estaven simplement esplanats. Només unes poques vies principals, com la rambla Catalunya, la Gran Via, el passeig de Gràcia o el de Sant Joan, estaven pavimentades amb ferm de macadam. Fora de la ciutat vella, l’empedrat amb llambordes tenia una presència testimonial, en alguns trams dels carrers Balmes, Provença o Tamarit.
Pel que fa a les voreres que, recordem-ho, eren responsabilitat dels propietaris, un 75% estaven sense pavimentar, només esplanades amb sorra.2.
En aquestes condicions, és fàcil imaginar que si queien quatre gotes l’Eixample s’omplia de llot. Quan les pluges eren torrencials, el deficitari sistema de clavegueram convertia la ciutat en una piscina. Fins i tot la plaça Catalunya es va inundar en diverses ocasions, com ja vam explicar en aquest article.
El gener de 1903 la pluja va acumular 93 mm a la ciutat. Unes pluges que, com veurem, tingueren força ressò a la premsa de l’època.
L’origen de “Can Fanga”
La premsa de finals del segle XIX i principis del XX anava plena sobre el problema del fang. No només pels inconvenients que provocava i pels problemes higiènics que comportava. També es criticava la mala imatge que projectava d’una ciutat que volia ser un referent turístic.
La qüestió del fang també fou un filó per la premsa satírica. Especialment al setmanari «L’Esquella de la Torratxa», on el 1889 ja apareixen algunes caricatures.
És en aquesta publicació, de fet, on hauria nascut l’apel·latiu de “Can Fanga”, Segons el periodista Josep Maria Cadena i Catalan, l’origen del malnom es troba a «L’Esquella de la Torratxa» del 23 de gener de 1903. Aquest número duia en portada una vinyeta de Llorenç Brunet, titulada «La ciutat del fang». Al dibuix, hi apareix un matrimoni ben mudat, aparentment forasters, que camina sobre xancres enmig d’una ciutat embassada. Una dona, amb els peus al fang, els dona la benvinguda al crit d’“Això és Barcelona!”
A l’interior del mateix número hi apareixen altres vinyetes i textos satírics sobre el fangar en què s’havia convertit l’Eixample aquells dies. El gener de 1903 la pluja va acumular gairebé 100 mm a la ciutat.
De la “Ciutat d’en Nyoca” a la “Ciutat del Fang”
Fins ara, aquest número de «L’Esquella de la Torratxa» s’havia considerat l’origen del malnom de “Can Fanga”. Però després de remenar hemeroteques, hem pogut trobar que la denominació de Barcelona com “La ciutat del fanch” ja apareix vint anys abans.
El gener 1883 un altre setmanari satíric, «Lo Nunci», fundat per Josep Feliu i Codina, utilitzava la mateixa expressió.3 També a la premsa en castellà, més concretament al diari «El diluvio» del 26 de novembre de 1898, es parla de Barcelona com “La ciudad del barro“.
És possible que l’expressió de “Can Fanga” o “Ciutat del Fang” ja fos d’ús al carrer abans de 1903 i que les sàtires de «L’Esquella de la Torratxa» contribuïssin a popularitzar-la encara més. El que sembla clar és que el seu origen va ser barceloní i posteriorment es va estendre a comarques per referir-se despectivament a la capital, en substitució d’altres malnoms pejoratius, com la “Ciutat d’en Nyoca“.
Segons l’historiador Jaume Fabre, l’ús de “Can Fanga” per part dels gironins seria força recent, dels anys 1970. De fet, Fabre considera que el sobrenom probablement no està relacionat amb l’antic fang dels carrers, sinó més aviat amb la parla de la capital, en la línia d’altres apel·latius, com “xava” o “camacos”.
El català parlat a Barcelona resulta fangós per als que viuen en zones on es fan servir variants diferents del català central. La manera de pronunciar fanga es refereix sobretot a les vocals –a Girona no es fa distinció entre obertes i tancades– però també a aspectes del lèxic i, en conjunt, a una emissió de sons procedents de boques pastoses.
Panots per acabar el fang
L’any 1906 la Comissió de l’Eixample va decidir acabar amb el mal estat de les voreres, obligant a pavimentar-les en tota la seva amplada, fins al cantell. Alhora, es va unificar el mètode de pavimentació, imposant els panots de ciment hidràulic, amb cinc dissenys diferents.
El novembre de 1907 es van inaugurar les noves voreres del carrer Fontanella, les primeres que seguien els nous criteris, és a dir, pavimentades fins al cantell amb panots, concretament amb el model de la flor. És el primer carrer on es té constància de l’ús d’aquest disseny, que ha esdevingut icònic.
Pel que fa a les calçades, a patir de 1906 es va introduir el rec de quitrà sobre el macadam, com una opció per reduir l’excés de pols, que s’havia convertit en un problema de salut.
El continu increment del tràfic i l’aparició dels vehicles de motor acabarien portant a l’abandonament del macadam, en favor dels empedrats. Tot i això, l’any 1914 només el 43% dels carrers de l’Eixample, menys de la meitat, estaven pavimentats amb llambordes. El 21% de les calçades estaven afermades o amb macadam i el 29% només estaven esplanades, sense pavimentar. Finalment, el 7% estaven enquitranades. Fins als anys trenta Barcelona continuaria sent Can Fanga.
El vestigi dels llevafangs
La llarga convivència dels barcelonins amb el fang va fer que moltes finques instal·lessin a l’entrada els llevafangs o escurapeus. Eren unes petites peces de ferro colat, clavades a terra, que servien per netejar el llot de la sola de les sabates i evitar que s’embrutessin els terres hidràulics de casa.
Amb la pavimentació de la ciutat els llevafangs van esdevenir innecessaris. Tot i això, encara se’n conserven alguns a l’entrada i els vestíbuls d’alguns edificis de l’Eixample. Malauradament, sovint se’ls elimina quan es rehabiliten les finques, possiblement per ignorància. Caldria protegir aquests elements singulars, vestigis de quan Barcelona era “Can Fanga”.
Notes
- ESPARZA, Danae; Barcelona a ras de suelo. Edicions UB (2017)
- Dades de 1905
- «Lo Nunci», 13 de gener de 1883.
