Comentaris i veredicte RepteClàssic DCCLXXVII: PI = 3,1416...

El pot de tomàquet, de Ginebreda:

El pare Tadeu era un mestre de sotana negra i rialleta llepissosa. A més de fer classe de matemàtiques, s'ocupava de la catequesi dels nens que havien de fer la comunió. Quan jo tenia sis anys, em va etzibar una plantofada en contestar-li que l'Esperit Sant era un colom blanc, resposta evidentment correcta segons mostraven els dibuixos del catecisme. Amb el temps i les queixes dels pares, el capellà va moderar el seu grau de sadisme i en un interessant procés de sublimació es va transformar en un personatge, diguem-ne, graciós.
Nosaltres, xavals de dotze anys, l'anomenàvem "el pot de tomàquet" perquè, quan rebia alguna resposta errònia, contestava: "una cosa és una bicicleta i una altra un pot de tomàquet. Tros de suro!".
Els més "trossos de suro" érem "el bosc". Jo em dic Pere Pi i, per casualitat, en aquella classe, hi teníem el Pau Noguera, el Ramon Oliver, el Robert Castanyer i el Joan Roure. Per tant, "el pot de tomàquet" quan s'adonà de la coincidència, ens va fer seure a tots a l'última fila de l'aula, indret que anomenà el bosc.
Per qualsevol infracció d'un dels arbres, castigava a tot el col·lectiu arbori, fent-nos estar drets, de cara a la paret i amb les branques enlaire fins a l'hora de sortir.
Els companys, poc solidaris com són els infants, es feien un fart de riure. Fins i tot, un d'ells va portar un parell de pardals amagats dins la butxaca i els va deixar anar a la classe. L'aldarull va fer que el bosc es quedés sense pati durant tot el trimestre i haver d'escriure mil cops la frase "no deixaré volar pardals a l'escola".
La conseqüència d'aquesta repressió fou que els del bosc ens féssim més entremaliats que abans. Dominàvem l'art de llogar xiclets mastegats, que canviàvem per pega dolça i fèiem sarbatanes amb els tubs de plàstic dels bolígrafs, que disparaven boletes de paper mastegat.
Un dia, "el pot de tomàquet" digué que l'endemà estudiaríem el nombre PI. Jo, com a Pere Pi que era, sabia que em tocaria respondre tant sí com no. Per això, a casa, vaig memoritzar la lliçó.
L'endemà, com pensava, vaig ser el primer a ser preguntat. Com un lloro, vaig respondre:
- El nombre PI és la relació entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre en geometria euclidiana. És un nombre irracional i una de les constants matemàtiques més importants. S'empra sovint en matemàtiques, física i enginyeria. El valor numèric de PI, truncat a les primeres xifres, és
3,141592653589793238462

"El pot de tomàquet" impressionadíssim va anunciar que posaria un deu a tot el bosc. Jo, des de llavors, seria anomenat "el tres-catorze".


Comentari:

Ginebreda, m'has deixat de pasta de moniato, ets un crac: dimecres em dius que t'he trepitjat un relat biogràfic, suposo que no vas arribar a llegir la meva nota dient que podies tirar endavant aquest relat, i dijous ja en presentes un altre.

No sé si vas estudiar amb monges, però la història del pare Tadeu és absolutament versemblant, i t'ho diu un que va anar vuit anys amb els Maristes. La colla del bosc hi encaixa molt bé, amb imatges impagables com "... castigava a tot el col·lectiu arbori, fent-nos estar drets, de cara a la paret i amb les branques enlaire fins a l'hora de sortir." Encara hi hauries pogut afegir l'Alsina i l'Om, però t'hauries passat de les 450 paraules.

Hi ha coses, com allò de llogar xiclets mastegats, que jo no coneixia però que suposo que són reals, com ho és fer sarbatanes amb els tubs de plàstic dels bolígrafs. La manera d'introduir en el relat el nombre PI potser és més convencional que el que havies pensat abans, de tall biogràfic, però com que a la bicicleta i al pot de tomàquet els has donat un altre destí, ja m'està bé. Estic segur que, si diguessis que una de les dues versions del pot de tomàquet és biogràfica i l'altra fictícia, la majoria de la gent s'equivocaria. Deu ser per allò que la natura imita l'art.



Història de PI, de Kefas:

Pi estava molest. Al Peripatos ocupava el lloc entre la irrellevant Òmicron, sempre deprimida perquè mai se li assignava cap funció per la seva similitud amb el perfecte Zero, i la Rho, la reina de la densitat, la resistivitat i el radi de les coordenades polars i cilíndriques. Rho es creia molt important perquè controlava el pas dels electrons, la pesantor dels cossos i la seva posició en el pla euclidià. Es considerava la Guàrdia Urbana de l'Univers. Per a Pi era insuportable. Ell havia començat bé com a operador producte. Al seu pas tot era abundància. El seu ús racional multiplicava tot allò que era numerable i podia comptar la riquesa sense esforç. Era capaç de fer que els àtoms col·laboressin mitjançant l'enllaç covalent i va establir, amb la permutació, la base del comerç.

Un mal dia, però, va arribar Arquimedes i tot va canviar. Era aquest un gran inventor i quan va intentar calcular la relació entre el diàmetre i la longitud d'una circumferència, no se'n va sortir. El número tenia infinits decimals. Es va enfadar tant que va tractar el número d'irracional i li va posar el seu nom. Pi. Aquest, naturalment, es va deprimir. El seu veïnatge amb Òmicron, per la seva semblança amb el cercle del Zero, el pertorbava encara més. I va decidir marxar. Renunciar a la seva posició en el món de la matemàtica i la física i córrer món.

Va arribar a Catalunya amb ganes de canviar el signe de la història i amb l'ajuda de l'esperit Colom i la reina Rahola va fundar el Partit Independentista, el PI. No va poder evitar, però, que l'esperit irracional amb què Arquimedes l'havia contaminat, guiés tots els actes del nou partit i de tots els partits independentistes creats en els anys següents. Ara ja ho sabeu, no cal que busqueu tres peus al gat. Arquimedes és el culpable de totes les desfetes electorals dels partits independentistes d'aquí a l'eternitat.


Comentari:

Aparentment, el teu comentari es d'embolica que fa fort. Però ja després d'una primera lectura (cosa inusual, en el teus relats, sovint impenetrables) un descobreix que el caos es limita al primer paràgraf, de disbauxa matemàtico-físico-quimica total, perquè en el títol i el segon i tercer paràgraf les referències són heterogènies: cinèfiles ("La vida de Pi", Ang Lee 2012), literàries en el segon paràgraf (ressonàncies de l'Eneida) i històriques en el tercer (aquell Partit per la Independència que va fundar l'Àngel Colom amb la Pilar Rahola, després de marxar d'ERC, i que tan curta volada va tenir). Fins i tot he volgut veure sintonies entre l'Àngel Colom i Cartago, per quan després d'això va ser nomenat per Jordi Pujol delegat de la Generalitat de Catalunya al Marroc, per allò de la proximitat Marroc-Tunísia, però això ja és fer volar coloms.

Potser el primer paràgraf es fa una mica pesat, amb les lletres gregues que deambulen al voltant de l'Acròpolis i competeixen per la importància de les variables que, en el domini de les ciències exactes, se'n serveixen. Suposo que has triat l'òmicron per la seva semblança amb el zero, tal com dius (una xifra aràbiga procedent de l'Índia a occident, al segle III aC?), i no has buscat cap connexió amb una de les variants més letals del Covid-19. Si el que volies era mostrar la teva erudició humanística, ho has aconseguit. El segon paràgraf se situa a la Magna Grècia, actual Sicília, amb Arquímedes posant ordre en la Geometria i la Física, i Pi, que no vol que l'encotillin, cercant nous horitzans. El tercer, ja en el nostre país, és història recent: concretament qn 1996. Tot plegat, una sarsuela ben variada, amb la teva habitual ironia.



Veredicte:

No sé per què, pero el present RepteClàssic només ha tingut dos concursants. No crec que sigui pel tema ni pel termini que he donat, tot i que a alguns els pot semblar curt. En qualsevol cas, encara que s'hi hagués presentat més gent, dubto que ningú hagués superat la brillantor del relat de Ginebreda i l'enginy del relat de Kefas.

No tenint manera de discriminar el grau d'excel·lencia de tots dos relats, cadascun en el seu gènere, i fent ús de les meves atribucions com a convocant i àrbitre, declaro guanyador del RepteClàssic DCCLXXVII... qui primer convoqui el DCCLXXVIII. He dit.