Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a reflectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dilluns 20, a Canes 2024.

15.30h Lliurament de la Palma d’Or Honorífica a Studio Ghibli.

Competició.

D’Ali ABBASI, “The Apprentice”. Producció: Canadà, Dinamarca, Irlanda. Durada: 2h. Guió: Gabriel Sherman, Ali Abassi. Repartiment: Sebastian Stan (Donald Trump), Jeremy Strong (Roy Cohn), Martin Donovan (Fred Trump Sr.), Maria Bakalova (Ivana Trump). Nota sinòptica: Els inicis d’un jove Donald Trump (Sebastian Stan) en el seu negoci immobiliari a Nova York durant els anys setanta i vuitanta i la seva relació amb l’home polític Roy Cohn (Jeremy Strong). Informació: Sembla que es tracta d’un relat mentor-protegit, que documenta l’inici d’una dinastia nord-americana i toca temes com el poder, la corrupció i l’engany. Donald Trump va presentar un ‘reality’ televisiu entre 2003 i 2015 de nom ‘The Apprentice’. Sebastian Stan acaba de guanyar el Premi a la Millor Interpretació a la Berlinale 2024. Ali Abbasi torna a Canes després de “Border” (2018) -Premi Millor Pel·lícula Un Certain Regard- i “Holy Spider” (2022) -Premi Millor Actriu-. Pel·lícules d’ Ali Abbasi disponibles a FilminCat. | DE: Vértigo*. DF: Metropolitan Films*. DI: Bim Distribuzione*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

De David CRONENBERG, “The Shrouds” / “Les Linceuls”. Producció: Canadà, França. Durada: 1h56. Guió: David Cronenberg. Repartiment: Vincent Cassel (Karsh), Diane Kruger (Becca / Terry / Hunny),  Guy Pearce (Maury), Sandrine Holt (Soo-Min), Elizabeth Saunders (Gray Foner), Jennifer Dale (Myrna Slotnik), Eric Weinthal (Dr. Hofstra), Jeff Yung (Dr. Zhao), Steve Switzman (Dr. Jerry Eckler), Al Sapienza (Luca Difolco). Nota sinòptica: En Karsh (Vincent Cassel), empresari innovador i vidu de dol, que examina els motius pels quals es fan malbé diverses tombes, inclosa la de la seva dona, en un cementiri, construeix un dispositiu per connectar amb els morts dins d’un sudari. Sinopsi: En Karsh, de 50 anys, és un reconegut home de negocis. Inconsolable des de la mort de la seva dona, inventa un sistema revolucionari i controvertit, GraveTech, que permet als vius connectar-se amb els seus éssers estimats en els seus sudaris. Una nit, diverses tombes, inclosa la de la seva dona, són vandalitzades. En Karsh es proposa trobar-ne els culpables. Informació: Originàriament, havia de ser una sèrie de Netflix i, de fet, en Cronenberg va escriure’n dos episodis abans que la plataforma ho cancel·lés. El cineasta ha dit que la pel·lícula és molt ‘personal i ‘autobiogràfica’ (la qualifiquen com la més personal de Cronenberg). L’actriu Diane Kruger va acabant substituint Léa Seydoux, que inicialment havia d’interpretar el film. Havent entrat novament a la Competició de Canes 2024, és la setena vegada que hi participa (a més d’haver-ne estat president del Jurat el 1999), que és per a ell una vitrina excepcional per a exposar la seva obra i garantir-ne la difusió mundial, éssent la nova carnista “Crimes of the Future” (2022) el seu darrer treball a concursar-hi. El tema de la mort i sobretot del després de la mort ja el va tractar (breument) Cronenberg al curt en vídeo “The Death of David Cronenberg” (2021). La presència d’actors francesos al repartiment es pot vincular al fet que en sigui coproductor el franco-tunisià Saïd Ben Saïd. Pel·lícules de David Cronenberg disponibles a Filmin Cat i a Filmin. | VI: SBS*. DF: Pyramide Distr. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

Cannes Première.

D’ Alain GUIRAUDIE, “Miséricorde” / “Misericordia”. Producció: França (CG Cinéma*, Arte), Catalunya (Andergraun*), Portugal (Rosa Filmes*). Durada: 1h42. Guió: Alain Guiraudie. Música: Marc Verdaguer. Amb Catherine Frot, Félix Kysyl, Jean-Baptiste Durand, Jacques Develay, David Ayala. Nota sinòptica: En Jérémie, un home de trenta anys, torna a Saint-Martial, al Massís Central, per assistir al funeral d’un vell amic. En aquest poble ple de paraules no dites, s’enfrontarà a rumors i sospites, fins que comet l’irreparable i es troba al cor d’una investigació policial. Sinopsi: En Jérémie torna a Saint-Martial per al funeral del forner pel qual havia treballat. Es queda amb la Martine, la vídua, durant uns dies, que no el vol veure marxar. En Vincent, el fill de la Martine, no ho veu clar i els dos homes s’acaben barallant. En Jérémie mata en Vincent. Aconsegueix amagar que ell n’és l’assassí, amb la inesperada complicitat de l’abat Grisolles, el capellà del poble, que li proporciona una coartada a canvi del seu amor. Vet aquí que la seva curta estada al poble pren un gir inesperat. Informació: Film ‘noir’. Entre mentides i malentesos, en un joc de llenguatge del qual en té el secret, Alain Guiraudie s’apodera del cinema negre (..) i en recargola els codis (nota de producció). Segons Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Canes, a la roda de premsa d’anunci de la Selecció Oficial 2024, quan veurem el film entendrem perquè es titula “Misericòrdia” i va de la circulació dels desitjos de cossos, de mirades, especialment entre els homes. Rodat a l’Aveyron natal d’en Guiraudie. Bregat en els curtmetratges, centrats sovint en la classe obrera, l’Alain Guiraudie té l’honor (diguem-ho així) que en Jean-Luc Godard va dir del seu migmetratge “Ce vieux rêve qui bouge“, presentat a la Quinzena dels Realitzadors, que era el millor film vist al Festival de Canes d’aquella edició (2001). A la Quinzena hi va tornar el 2003 amb “Pas de repos pour les braves” (disponible a Filmin) – les aventures picaresques d’un adolescent francès angoixat que està convençut que morirà si s’adorm, cosa que el porta a un viatge per carretera (realitat o fantasia, trajecte de descoberta, atzar i misteri)  que es converteix en una odissea al·lucinatòria quan Basile es troba amb assassinats, sexe i intrigues- i encara el 2009, amb “Le roi de l’évasion” -un homosexual de 43 anys, venedor d’equips agrícoles, ja no suporta la seva vida de solter i, en topar amb la Curly, una adolescent sense por, canvia, i acaben creant una parella estranya-. Obertament gai, Guiraudie ha tractat frontalment el sexe entre homes al seu cinema, com és el cas d’ “El desconegut del llac“(2013) -disponible a Filmin-, premi a la Millor Direcció d’Un Certain Regard. El fenomenal impacte d’aquest film, que integra natura i cossos, desitjos eròtics i crim, va obrir-li al director les portes de la Competició del Festival de Canes amb “Rester vertical” (2016) -un jove cineasta busca inspiració per a una nova pel·lícula, coneix una dona i hi té un fill, de qui s’ha de fer càrrec quan ella els abandona…-. Des d’aleshores, pràcticament no ha estrenat cap pel·lícula, en Guiraudie, llevat d’”Un heroi anònim” (disponible a FilminCat) / “Viens, je t’emmène” / “Nobody’s Hero” (2022), que va presentar a la secció Panorama del Festival de Berlín, i que, segons els responsables del certamen, té totes les característiques del cinema d’aquest autor: la trama embolica un grapat de personatges -començant per una parella que són al llit quan hi ha un atemptat terrorista a la ciutat, que ho esvera tot i acaba la relació amorosa que aquests dos mantenien en un hotel; ell, aleshores, denuncia a la policia un noi sense sostre d’origen àrab, a qui passa diners i protegeix, com a sospitós de l’atemptat, mentre que ella topa amb la gelosia del seu marit, que ha reaparegut- I així és que el carrusel de personatges animat i de vegades turbulent d’Alain Guiraudie comença a girar. En part seriosa i en part satírica i enginyosa de to, aquesta és una pel·lícula sobre l’amor impossible, la paranoia de la societat i la solidaritat veïnal. També s’aborden temes com la imatge corporal, l’edat, la religió i l’orientació sexual d’una manera meravellosament casual. Com més individus entren en joc, més imprevisible i sorprenent es fa la trama i, tot i que de vegades pot desviar cap a l’absurd, sempre tracta els seus personatges insòlits amb molt d’amor. Catherine Frot és una actriu francesa (present a FilminCat). Nominada deu vegades al premi César, va guanyar els premis a la millor actriu per “Madame Marguerite” (2015) i millor actriu secundària per “Un air de famille” (1996). Félix Kysyl és un jove actor francès, que treballa normalment de secundari i que, a la seva filmografia, ha treballat, entre d’altres, amb Philippe Garrel, a “Amant per un dia” (2017) i amb Michel Hazanavicius, a “Mal geni” (2017). | VI: Les Films du Losange. DE: Filmin. DF: Les Films du Losange.  Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, Les Inrockuptibles (fr). | En aquest blog: Una coproducció catalana, al Festival de Canes 2024 |

Sessions Especials.

De Raoul PECK, “Ernest Cole, Lost and Found“ / “Ernest Cole, Photographe”. Producció: França (Velvet Film*). Durada: 1h45. Documental. Amb Lakeith Stanfield. Nota sinòptica: Retrat d’Ernest Cole (1940-1990), el primer fotògraf independent negre a Sud-àfrica durant l’era de l’apartheid. Sinopsi: Ernest Cole, un fotògraf sud-africà, va ser el primer a exposar els horrors de l’apartheid al món. El seu llibre ‘House of Bondage’, publicat l’any 1967 quan només tenia 27 anys, el va portar a exiliar-se a Nova York i a Europa la resta de la seva vida, sense trobar mai la seva orientació. Raoul Peck relata els seus vagarejos, els seus turments com a artista i la seva ira diària, davant el silenci o la complicitat del món occidental amb els horrors del règim de l’apartheid. També explica com, l’any 2017, es van descobrir 60.000 negatius de la seva obra a la caixa forta d’un banc suec. Informació: Ernest Cole va ser el primer fotògraf independent negre de Sud-àfrica, les primeres fotografies del qual van posar al descobert les injustícies de l’apartheid per a un públic mundial. Cole es va exiliar als Estats Units, on les seves experiències van quedar lluny de les seves expectatives del somni americà. La recerca de Raoul Peck de l’ànima d’Ernest Cole, aquest gran però ignorat artista, està enclavada en un thriller internacional que recorre els passos de la seva agitació i el llegat de les seves imatges atemporals i poètiques. A través de la lent i la vida de Cole, Peck explora les complexitats i contradiccions de la raça (Mk2). Raoul Peck és director, guionista i productor. Nascut a Haití, criat al Congo, Estats Units, França i Alemanya, Peck va obtenir un màster en enginyeria econòmica a la Universitat de Berlín i després va estudiar cinema a l’Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlín (DFFB). El 1995, va crear la Fundació Forum Eldorado, centrada en el desenvolupament cultural a Haití. Va exercir com a ministre de Cultura d’Haití de 1996 a 1997, després de dos anys com a professor de guió i direcció al programa de postgrau de l’escola d’arts de la NYU Tish. El 2010 va ser nomenat president de La Fémis de París, la prestigiosa escola nacional de cinema francesa. L’any 2001, l’Organització Human Rights Watch li va concedir el premi Irene Diamond a la trajectòria. Peck va fundar Velvet Film l’any 1989, que ara opera als Estats Units, França i Haití, i a través de la qual ha produït o coproduït totes les seves pel·lícules. Va ser membre del jurat del Festival de Cannes 2012, així com membre del jurat de la Berlinale el 2002, així com de Sundance i Tribeca. És un dels cineastes més significatius i prolífics del nostre temps, ricament recompensat pel seu treball històric, polític i artístic. La seva complexa obra inclou pel·lícules com [“L’homme sur les quais”” /] “The Man by the Shore” (Competició, Canes 1993); “Lumumba” (Quinzena dels directors, Canes 2000, HBO); va produir i dirigir “Sometimes in April” per a HBO sobre el genocidi de Ruanda (Competició, Berlinale 2005), “Moloch Tropical” (Toronto i Berlín) i “The Young Karl Marx” (Berlinale 2017). Les seves pel·lícules documentals inclouen: “Lumumba: Death of a Prophet“; “Fatal Assistance” (Berlinale i Hot Docs 2013). La seva darrera pel·lícula documental, “I Am Not Your Negro“, va ser nominada a la millor pel·lícula documental als 89è Premis de l’Acadèmia i ha guanyat el Premi del Públic tant als Festivals Internacionals de Cinema de Toronto com a Berlín, el premi al millor documental de la crítica de LA i el millor documental als BAFTA (Regne Unit) i el Premi Nacional de Cinema francès el César, entre molts altres. (Velvet Film). Pel·lícules de Raoul Peck disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Mk2. DE: Avalon. DF: Condor Films*. EF: 25.12.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Cinema de Mitjanit.

De RYOO Seung-wan, “Veteran 2” (“I, The Executioner”, “Beterang 2”). Producció: Corea del Sud (Filmmaker R&K*). Durada: 1h58. Guió: Ryoo Seung-wan, Won-Jae Lee. Repartiment: Hwang Jung-Min (Seo Do-Cheol), Jung Hae-In ( Park Sun-Woo),  Oh Dal-Su (‘Team Leader ‘ Oh), Jang Yoon-Ju  (‘Miss’ Bong), Oh Dae-Hwan  (detectiu Wang), Kim Shi-Hoo (detectiu Yoon), Park Gun-Ha. Nota sinòptica: Thriller d’acció amb caire de comèdia que presenta una nova crisi en què s’enfronten un detectiu més experimentat Seo Do-cheol (Hwang Jung-min) i un veterà equip d’investigació d’homicidis. Sinopsi: El detectiu Seo Do-cheol, juntament amb el seu equip de la Divisió de la Gran Investigació Criminal, persegueix implacablement els criminals dia i nit, sovint en detriment de la seva vida personal. Quan l’assassinat d’un professor revela enllaços amb casos anteriors, apareixen sospites d’un assassí en sèrie, que submergeixen el país en l’agitació. Mentre l’equip investiga més, l’assassí els provoca llançant públicament un ‘teaser’ en línia, anunciant la seva propera víctima i sembrant el caos. Per fer front a aquesta amenaça creixent, l’equip recluta el jove oficial idealista Park Sun-woo, la qual cosa condueix a girs i girs inesperats en el cas. Vídeo: Tràiler. Informació: Seqüela de “Por encima de la ley” / “Veteran” / “Beterang” (2015) -Seo Do-cheol, un policia veterà, s’ha fixat com a objectiu portar davant la justícia Tae-oh, hereu d’una megacorporació. El problema és que el cap li ha impedit investigar-lo. Quan un antic col·laborador del policia es converteixi en víctima de Tae-oh, Do-cheol farà de la caça del magnat una autèntica guerra-, premi a la Millor Pel·lícula del Focus àsia del Festival de Sitges. Ryoo Seung-wan també és conegut com a RYU Seung-wan. Ryoo Seung-wan va entrar al focus mundial amb la seva pel·lícula “Crying Fist” del 2005 (..). La pel·lícula va mostrar la capacitat del director per trencar els límits dels gèneres tradicionals i va guanyar el Premi FIPRESCI a Canes i el millor director a l’Associació de Crítics de Cinema de Busan de 2005. Abans i després de “Cryinf Fist”, les seves pel·lícules “Die Bad” (2000) i “City of Violence” (2006) van establir fermament a Ryoo com a director mestre del gènere d’acció. “The Unjust” (2010), una història de corrupció entre policies i fiscals, es va convertir en un èxit de taquilla amb més de 2,7 milions d’entrades, la qual cosa la va situar a la llista de les deu millors taquilles de Corea d’aquell any. El 2015, Ryoo va escriure i dirigir una pel·lícula de comèdia d’acció titulada “Veteran“. La pel·lícula va ser un gran èxit tant a nivell crític com comercial, ja que va guanyar 94 milions de dòlars amb un pressupost modest de 7,5 milions de dòlars, la cinquena pel·lícula local més taquillera de la història del cinema coreà. (..) Ryoo també és un productor prolífic i reeixit de moltes pel·lícules coreanes d’èxit, a través de la seva productora Filmmakers R&K (Imdb). Pel·lícules de Ryoo Seung-wan a FilminCat i a Filmin.|Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Un Certain Regard.

De Julien COLONNA, “Le Royaume“. Producció: França (Chi-Fou-Mi Productions*). Durada: 1h48. Guió: Julien Colonna, Jeanne Herry. Amb Ghjuvanna Benedetti, Saveriu Santucci, Anthony Morganti. Sinopsi: Còrsega, 1995. La Lesia (Ghjuvanna Benedetti) viu el seu primer estiu d’adolescent. Un dia, un home irromp i la porta amb moto a una vil·la aïllada on troba el seu pare, amagat, envoltat dels seus homes. Esclata una guerra a la comunitat i el llaç s’estreny al voltant del clan. La mort colpeja. Aleshores comença una persecució durant la qual pare i filla aprendran a mirar-se, entendre’s i estimar-se. Informació: Òpera prima. Julien Colonna, nascut a Còrsega, és cineasta, escriptor i fotògraf, conegut pel multipremiat curt “Confession” (2015) -amb Anne Parillaud, ambientat en un món post-apocalíptic en què una ànima perillosa persegueix la seva propera víctima quan es troba cara a cara amb l’absolució-, la minisèrie ‘Brutal: Taste of Violence‘ (2016) i la seva col·laboració amb Dazed [Digital] en el retrat feminista [documental] de la fotògrafa xinesa [Luo Yang] “Luo Yang’s Girls” (2019) i la visió de la feminitat a l’Àsia actual (Imdb). Ha dirigit també els 6 episodis de la minisèrie ‘Gloria‘ (2021) -en què l’actriu Cécile Bois és una mare de tres fills, en un petit poble de la Bretanya, que veu la seva vida capgirada quan el marit se’n va a treballar un matí i no en torna mai més-. | VI: Goodfellas. DF: Ad Vitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Sandhya SURI, “Santosh“. Producció: Anglaterra (Good Chaos*), Índia (Suitable Pictures), Alemanya (Razor Films*), França (Haut et Court). Durada: 2h. Guió: Sandhya Suri. Amb Shahana Goswami, Sanjay Bishnoi. Nota sinòptica: Neo-noir ambientat a l’Índia. Sinopsi: A l’interior corrupte del nord de l’Índia, una jove vídua, Santosh (Shahana Goswami), hereta la feina del seu marit com a agent de policia. Quan el cos d’una noia es troba en un pou, es veu obligada a enfrontar-se a la brutalitat que l’envolta i a la violència que hi ha al seu interior (Sundance Directors Lab, 2016). Informació: Sandhya Suri és una escriptora i directora britànico-índia que viu a Londres. Llicenciada en matemàtiques pures, va rebre una beca per estudiar documental a The National Film and Television School. El seu llargmetratge documental “I for India” es va estrenar a la secció World Competition del Festival de Cinema de Sundance, es va projectar en més de 20 festivals internacionals i va obtenir diversos premis abans d’estrenar-se en cinemes amb elogis de la crítica al Regne Unit i als Estats Units. Suri també va participar al Drishyam 2015 | Laboratori de guionistes de Sundance (Sundance Directors Lab, 2016). | VI: Mk2. DF: Haut et Court. EF: 17.07.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, ScreenDaily-IMDB (ang), CrewUnited (ang).|

Cannes Classics.

*Lliçó de Música – SACEM.

Lucy Barreto, productora al Brasil.

“Bye Bye Brasil“, de Carlos Diegues (1980). Durada: 1h42. Una presentació i restauració de Lucy i Luiz Carlos Barreto per a Produções Cinematográficas LC Barreto, en associació amb Quanta, Alexandre Rocha i Marcelo Pedrazzi, i Rede D’Or. Projecció amb la presència de Lucy i Luiz Carlos Barreto, Paula Barreto.

Quinzena dels Cineastes.

De Jonás TRUEBA, “Volveréis” / “The Other Way Around” / “Septembre sans attendre”. Producció: Espanya (Los Ilusos Films), França (Les Films du Worso* – Sylvie Pialat, Alejandro Arenas). Durada: 1h54. Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex).  Sinopsi: Després de 15 anys junts, Ale i Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se. O potser no? Text de presentació de la Quinzena: Per a celebrar la seva ruptura, una parella vol organitzar una festa. Quan el seu entorn se n’assabenta, ningú s’ho acaba de creure. La nova pel·lícula de Jonás Trueba, que ve a Canes per primera vegada, és una comèdia moderna de nou casament. Citant a Stanley Cavell i Kierkegaard, “Volveréis” reitera constantment l’anunci de la separació per posar la parella a prova del seu amor. “Volveréis” és una comèdia que suggereix amb tendresa que ser parella també és cinema.Director: Jonás Trueba (Jonás Groucho Rodríguez Huete), nascut a Madrid el 30 de novembre de 1981, fill del cineasta Fernando Trueba i de la productora Cristina Huete, és guionista i director. Va començar dirigint i coescrivint el curt -de títol ben significatiu- “Cero en conciencia” (2000) -amb Fernando Ramallo, Kristen Díaz i Jorge Sanz, la història d’un noi que fa tot el possible perquè la xicota del seu germà gran es fixi en ell-; va participar als guions de “Más pena que gloria” (2001) i “Vete de mí” (2006), de Víctor García Léon, i el 2009 va cosignar el text d’ “El baile de la victoria“, de Fernando Trueba. Debutà en la direcció de llargmetratges amb “Todas las canciones hablan de mi” (2010) -amb Oriol Vila, Bárbara Lennie (parella sentimental de Jonás Trueba en aquell moment), Miriam Giovanelli, Ramón Fontserè, Eloy Azorín, història d’un noi que intenta oblidar una noia, sobretot perquè ella, de la qual s’acaba de separar, li torna a la memòria una vegada i una altra, lligada a tots els records de la seva vida, fins al punt que té la sensació que totes les cançons d’amor en parlen-, que li valgué la nominació als Goya com a Direcor Revelació. El 2013 esdevé un any significatiu en la trajectòria de Jonás Trueba, perquè hi estrena “Los ilusos” -una pel·lícula, amb Francesco Carril, Aura Garrido, Vito Sanz, Isabelle Stoffel…, sobre el desig de fer cinema, o sobre el que fan alguns cineastes quan no fan cinema; sobre perdre el temps i el temps perdut; sobre converses, borratxeres, menjars i rutines; sobre les passejades en sortir del cinema; sobre estar enamorat; sobre estar sol i estar amb amics, construint futurs records per a una pel·lícula futura-, distribuïda fora del circuït tradicional d’exhibició i, que coprodueix amb Javier Lafuente, amb qui creen la productora Los Ilusos Films, que es farà càrrec a partir d’ara de tots els films que realitzarà ell i a la qual quedaran vinculats -com a actors, cineastes, etc.- noms lligats a aquestes pel·lícules com Itsaso Arana, Vito Sanz… Amb un repartiment en què figuren Vito Sanz,  Francesco Carril, Isabelle Stoffel… presenta el seu tercer llarg “Los exiliados románticos” (2015) -rodat durant un viatge de 12 dies per França, en la qual tres amics emprenen, sí, un viatge, a la recerca d’amors idíl·lics i efímers: El que pretenen és experimentar noves emocions que els facin sentir vius, en el que podria ser un intent de cremar les darreres naus de la joventut, però també podria ser una mostra de la decadència del gènere masculí-, Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. L’any següent fa un pas més endavant i entra a la selecció oficial d’un festival de primera categoria, com és el de Sant Sebastià, “La reconquista” (2016) -amb Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, en què, la Manuela i l’Olmo es retroben en un futur que s’havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el primer amor: Premissa romàntica a partir de la qual la pel·lícula va a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps, del temps perdut i del temps recuperat; sobre allò que recordem de nosaltres mateixos i sobre allò que no recordem; sobre les paraules, els gestos i els sentiments a què seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur-, Premi ‘Ojo Crítico’ de RNE. Es pot considerar que un salt important com a cineasta, tant pel que fa al seu reconeixement autoral a l’Estat Espanyol com al forat que aconegueix fer entre la cinefilia francesa, és el que materialitza amb la serena, sensible, madura “La virgen de agosto” / “Eve en août” (2019) -amb Itsaso Arana (que també en cosigna el guió), Vito Sanz, Isabelle Stoffel , Joe Manjon, un cant a l’estada al Madrid profund en ple estiu, centrat en el personatge de l’Eva, una dona de trenta-tres anys que fa de la seva decisió de quedar-se a l’agost a Madrid un acte de fe, i els dies i les nits se li presenten com un temps d’oportunitats, i, mentre se celebren les revetlles d’estiu, es troba amb altres persones a qui intenta ajudar, sense saber que, en realitat, no fa res més que ajudar-se a si mateixa: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi-, nominada al César francès com a Millor Pel·lícula Estrangera, Premi FIPRESCI al Festival de Karlovy Vary, remarcat en la llista dels millors 10 films de l’any per la revista ‘Cahiers du Cinéma’. Amb “Quien lo impide” (2021) torna al Festival de Sant Sebastià  i hi guanya el Premi FIPRESCI de la crítica internacional i, entre d’altres reconeixements, la Petxina d’Argent a la Millor Interpretació de Repartiment, al conjunt dels actors d’aquest film, que es mou entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot, alhora que veuen minvades les esperances –els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat: és una pel·lícula sobre nosaltres, sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent-, cinta que es va endur posteriorment el Goya al Millor Documental i seria pres en consideració com una de les destacades de l’any, novament, per ‘Cahiers du Cinéma’. Amb la següent i esplèndida “Tenéis que venir a verla” (2022), el cineasta de la quotidianitat que és Jonàs Trueba ens serveix dues trobades entre amics que, a la Rohmer, xerren i xerren. Dues trobades en què traspua vida captada per la càmera. Moments senzills, consuetudinaris, molt ben escrits i encara més ben filmats -dues parelles prou joves d’amics es retroben en un bar. Escolten la música i després parlen, prenen unes copes… L’Elena i en Daniel viuen a Madrid; en Guillermo i la Susana, en una localitat a mitja hora de la ciutat -agafant el tren a Atocha-. En Guillermo i la Susana diuen a l’Elena i el Daniel que els han de visitar, que han d’anar a veure la casa on s’estan  (el “Tenéis que venir a verla” del títol). S’acomiaden. Passats 6 mesos, es tornen a trobar, ara a la casa esmentada. Els de Madrid hi han anat en tren. En Guillermo els passa a buscar per l’estació i fan cap al destí. Els ensenyen la casa, el pati, els voltants. Parlen. Dinen. I parlen. Juguen a ping-pong. Surten a passejar…-, veient-la em vaig preguntar: on duen aquestes dues trobades i les respectives seqüències magistrals? No res, és només cinema, una estona-escassament una hora de pel·lícula- que hem passat junts, sense cap més justificació -i per això acaba com acaba, el film-… i de passada se’ns han fet algunes reflexions -enlairades, certament-. “Volveréis” aterra a la Quinzena del Cineastes, amb coproducció francesa (de Sylvie Pialat) i tenint ja lligada la distribució als mercats francès i espanyol. Pel·lícules de Jonás Trueba disponibles a Filmin.| VI: Memento*. DE: Filmin. DF: Arizona Distribution. EF: 28.08.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ India DONALDSON, “Good One“.Producció: EUA. Durada: 1h30. Guió: India Donaldson. Repartiment: Lily Collias (Sam), James Le Gros (Chris), Danny McCarthy (Matt), Sumaya Bouhbal (Jessie), Diana Irvine (Casey), Sam Lanier (Zach), Peter McNally (Jake), Eric Yates (Andy). Sinopsi: En aquesta òpera prima, tranquil·la i exasperada alhora, una noia de 17 anys accepta fer una excursió pel bosc amb el seu pare i un vell amic seu. Cap gran revelació, cap gran trauma, però els homes pesen cada cop més. La noia, fins aleshores considerada la “bona”, la criatura sense problemes, ho encaixa però acaba que ja no pot més. Text de presentació de la Quinzena: La primera pel·lícula de l’Índia Donaldson, “Good One” ofereix una caminada pels Catskills amb la jove Sam, de 17 anys, obligada a acompanyar el seu pare i el seu amic durant un cap de setmana. Retrat d’un avenc intergeneracional, aquest relat iniciàtic delicat aconsegueix fer conviure dos mons irreconciliables quedant-se ben a prop dels seus personatges. Una passejada lleugera i bucòlica portada per una actriu formidable. Directora: India Donaldson és una directora i guionista de Los Angeles. Els seus curtmetratges inclouen “Medusa” (2018) -una dona s’enamora d’una estàtua de marbre-, “Hannahs” (2019) -una dona penetra a l’apartament d’una altra dona, donant lloc a una trobada estranya i íntima- i “If Found” (2021) -una noia que està obsessionada amb els gossos coneix June, un gos de carrer solitari de color mel lligat a una tanca, i és amor a primera vista, de manera que el roba; però aviat se n’adona que, tot i que el seu cor té espai per a June, la seva vida potser no-. “Good One” es va presentar abans al Festival de Sundance 2024 | VI: Visit Films. DF: New Story*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De CHIANG Wei Liang i You Qiao (Aimee) YIN, “Mongrel” / “白衣蒼狗”. Producció: Taiwan, Singapur, França. Productors executius: Hou Hsiao-hsien, Liao Ching-sung, Jennifer Jao. Durada: 2h08. Guió: Chiang Wei Liang. Repartiment: Wanlop Rungkumjad (Oom), Daniel Hong Yu-hong (Hsing), Lu Yi-ching (Mei), Kuo Shu-wei (Hui). Sinopsi: Com molts vietnamites, filipins, indonesis i tailandesos, l’Oom és un treballador il·legal a una província accidentada de Taiwan. Sota el control d’un cap sense escrúpols, no pot rebutjar cap de les feines que li confia. Males feines però també un autèntic sacerdoci: ajuda a casa una vella malalta i un jove discapacitat, amb paciència i delicadesa, com si hi reconegués la seva pròpia presó. Una obra en negre on afloren llums intenses. Text de presentació de la Quinzena: Òpera prima ultracontrolada, “Mongrel” s’enfonsa en les aspres terres del camp taiwanès on hi ha els immigrants il·legals del sud-est asiàtic revenuts com a cuidadors de salut domiciliària. Vaja! és un d’ells: un personatge gairebé crístic, imbuït d’una gran compassió, que ha de triar entre fugir per sobreviure i quedar-se per humanitat. Director: Chiang Wei Liang és nascut a Singapur i establert a Taiwan des de fa uns deu anys, està interessat en l’emigració i la diàspora dels habitants del sud-est asiàtic a l’Àsia moderna. La seva pel·lícula “Jin zhi xia mao” (2015) va rebre l’Audi Short Film Award a la 66a Berlinale i els seus recents curtmetratges “Luzon” (2017), “Nyi Ma Lay” (2017) i el seu projecte de realitat virtual “Only the Mountain Remains” (2018), en competició al 76è Festival de Venècia, continuen aquest treball d’observació sobre el dificultats amb què es troben els emigrants.| VI: Alpha Violet. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Setmana de la Crítica.

D’ Antoine CHEVROLLIER, “La Pampa” / “Block Pass”. Producció: França (Agat Films – Ex nihilo). Durada: 1h43. Guió: Antoine Chevrollier, Bérénice Bocquillon, Faïza Guène. Amb Sayyid El Alami, Amaury Foucher, Damien Bonnard, Florence Janas, Artus Solaro, Léonie Dahan Lamort, Axelle Fresneau, Mathieu Demy, Hadrien Heaulmé, Marlon Hernandez Yannis Maaliou. Nota sinòptica: En Willy passa el temps amb en Jojo, el seu millor amic, a La Pampa, el camp de motocròs on en Jojo entrena per al campionat de França. Un vespre, en Willy descobreix el secret d’en Jojo. Aleshores hauran d’abandonar el món de la infància. Sinopsi: Enfadat per la mort del seu pare i pel fet que la seva mare està refent la seva vida amb un altre home, en Willy passa el temps amb en Jojo, el seu millor amic, a La Pampa, el camp de motocròs on Jojo s’entrena per al campionat de França i on tots dos somien escapar del seu poble. Un vespre, en Willy descobreix el secret d’en Jojo… Quan això passa, les conseqüències són desastroses. A mesura que tot s’ensorra al seu voltant, en Willy s’adona que ha d’allunyar-se del món de la seva infància per complir el seu destí. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge del director francès Antoine Chevrollier, de seguida planta l’escenari de tot plegat: esport, virilitat i virilisme a pagès. Interpretat per actors novençans i experimentats, amb la mateixa intensitat, aquest drama travessat de llum parla de l’amistat com a baluard contra la intolerància. El cor s’estreny i s’afluixa sense forçar mai l’emoció. Informació: Òpera prima rodada a la regió i vila natal d’Antoine Chevrollier (nascut el 27 de febrer de 1982 a Angers -França-), que fins ara ha treballat bàsicament d’ajudant de direcció, ha dirigit diversos episodis de sèries televisives i és el creador d”Oussekine‘ -La nit del 5 de desembre del 1986, Malik Oussekine, de 22 anys, va morir d’una pallissa de la policia. “El cas Oussekine” és una minisèrie de quatre episodis sobre la lluita de la seva família i l’impacte del cas a la societat francesa de l’època-. | VI: Pulsar Content. DF: Tandem Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, NotreCinéma-elDirector (fr).|

Curtmetratges en competició a la Setmana de la Crítica – Programa 1.

De Daphné HÉRÉTAKIS, “What we Ask of a Statue is That it Doesn’t Move” / “Ce qu’on demande à une statue, c’est que’elle ne bouge pas” / “Αυτο που ζηταμε απο ενα αγαλμα ειναι να μην κινειται”. Producció: Grècia, França. Durada: 0h32. Guió: Daphné Hérétakis. Amb Grigoria Metheniti, Hélène Chalastanis, Sotiria Chrysovergi, Natacha Efstathiadi, Nikos Ioakeim, Katerina Konstandourou, Stavros Moiras, Takis Papanastasiou, Dimitris Petimezas, Stamatis Tsimbidis, Kyveli Zoi. Sinopsi: A Atenes, res sembla moure’s, els seus habitants semblen immòbils com estàtues. Tanmateix, en algun lloc, una cariàtide s’escapa d’un museu i un petit grup demana la destrucció de totes les antiguitats. Filmar seria potser l’única manera de no romandre de marbre. Comentari de la Setmana: Manifest poètic i polític igualment ben arrelat a la seva època, qüestiona amb humor la inèrcia contemporània i el pes invasiu del passat.

De Veronica MARTIRADONNA, “Supersilly“. Producció: França. Durada: 0h09. Guió, fotografia, muntatge (amb Gaia Rizzi), decorats, intèrpret: Veronica Martiradonna. Sinopsi: Una nena que ha entrat a una tenda de campanya, en surt espantada, gran i estranyament vestida amb una disfressa de conill. En aquest viatge interior, aquesta noieta intentarà entendre el drama original que provoca el patiment que suporta. Comentari de la Setmana: Veronica Martiradonna desenvolupa amb cruesa el traumes infantils de la seva narradora, en un enfocament també radical i inquietant.

D’ Isadora NEVES MARQUES, “As minhas sensações são tudo o que tenho para oferecer” / “My Senses Are All I Have to Offer”. Producció: Portugal. Durada: 0h20. Guió: Isadora Neves Marques. Amb Ágata de Pinho, Isadora Alves, Mário Afonso, Albano Jerónimo. Sinopsi: La Lourdes i la Lana es van conèixer després d’haver près “píndoles sensorials”, una tecnologia que permet accedir a les sensacions dels altres de forma remota. Al cap d’uns mesos, la Lourdes decideix visitar els seus pares, Vicente i Carl, a casa seva al camp, i presentar-los a la seva xicota. Comentari de la Setmana: Quina comprensió i quin coneixement és realment possible tenir els uns dels altres? Aquesta és la pregunta que es planteja, amb gran elegància i humor, la pel·lícula d’Isadora Neves Marques.

De Jan BUJNOWSKI, “Dancing in the Corner” / “Taniec w Narożniku”. Producció: Polònia. Durada: 0h14. Guió: Jan Bujnowski. Amb Marcin Bujnowski, Filip Bojarski, Henryk Ceballos, Ignacy Ceballos, Ignacy Marczyk, Jędrzej Matwijów, Artur Urbański. Sinopsi: D’ençà la caiguda del comunisme el 1989, la televisió en color ja no és un producte de luxe a Polònia. A les cases poloneses, les pantalles s’assemblen més a la realitat que veuen per les finestres. Però quins són els veritables colors d’aquesta realitat?. Comentari de la Setmana: Jan Bujnowski hi observa com l’amor al futbol uneix un pare i el seu fill, convertint-se en una metàfora alhora íntima i política.

De Cem DEMIRER, “Absent” / “Noksan”. Producció: Turquia. Durada: 0h24. Guió: Cem Demirer. Amb Haydar Şahin,  Şencan Aslan,  Barış Yılmaz Gündüz, Aydın Erek, Salih Uysal, Alev Karaçam. Sinopsi: En Mert, d’uns trenta anys, treballa en un parc d’atraccions que sembla abandonat. Lluitant amb la seva dualitat intrínseca, sent una identitat que s’amaga a les ombres decidida a soscavar-lo. Al llarg de la pel·lícula, en Mert entra en contacte amb diferents individus i criatures, intentant comprendre els defectes de la seva salut mental. En la seva obstinada recerca de respostes, en Mert ha d’enfrontar-se a les profunditats de la seva psique, frenat per la reticència a enfrontar-se plenament als seus misteris interiors. Comentari de la Setmana: I què passa amb el coneixement que creiem que tenim sobre nosaltres mateixos? ? A “Noksan” / “Absent” de Cem Demirer, el personatge principal arriba a dubtar del seu propi estat mental. Una immersió tènue en l’estrany, magnificada per una posada en escena impressionant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!