500 números de Saó

Aquesta vesprada, a les 19 hores i al Col·legi Major Rector Peset, tindrà lloc la presentació del número 500 de la revista Saó, tota una fita periodística, tractant-se d’un mensual en valencià que inicià la trajectòria durant l’estiu de 1976. Aquella era una època en què, tal com afirma Vicent Palacios, ho teníem tot per fer. I és el cas que la publicació ha aconseguit superar les nombroses vicissituds –polítiques, culturals, eclesials...– que, d’aleshores ençà, ha experimentat la societat valenciana. No és poca cosa.

L’acte de hui, que serà introduït per Carles Xavier López, director del Rector Peset, s’anuncia com un debat entre cinc membres del món acadèmic i comunicatiu: Irene Manclús, arxivera de la Universitat de València i membre del Consell de redacció de Saó; Antoni Ariño, catedràtic emèrit de sociologia i exvicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València; Vicent Flor, exdirector de la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació i autor de l’obra Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana; Francesc Martínez, periodista i responsable de l’estudi La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes; i Vicent Boscà, director de Saó.

Tal com explicita l’editorial del número 500, un dels guanys que, al llarg del temps, ha atresorat la revista és el d’haver exercit com a punt de trobada, ja que «ha estat oberta a tots els sectors i a totes les persones que han desitjat dir-hi la seua». No debades, el pluralisme, la independència i la capacitat de diàleg són també alguns dels trets que caracteritzen les persones que més han treballat per la publicació; entre les quals, en aquest moment de celebració, és de justícia recordar els noms de Josep Antoni Comes, Toni Ferrer i Emili Marín, recentment traspassats.

«La llibertat amb què sempre hem actuat ens ha portat a ser sospitosos», recorda Vicent Cardona en el número 500. Tot fa pensar, doncs, que la Casa de Sa Majestat mai no concedirà el títol de «reial» a la revista... De fet, en una època marcada per les adulacions i el servilisme mediàtic, Saó no ha dubtat a seguir la preceptiva periodística –cada vegada més insòlita!– d’incomodar el poder. I és per això que, parafrasejant Fuster, pot dir amb orgull que ser un mitjà de comunicació sospitós és ja una victòria.