El Barça recupera plaça i orgull

El futbol obliga, doncs, a les dobles lectures. Ronald Araujo, la venda del qual es presumeix determinant per poder emprendre contractacions i aspirar a alguna cosa així com una reestructuració de la plantilla, va ser suplent contra la Reial Societat. Les seves últimes actuacions, en qualsevol cas, convidaven al seu pas per la banqueta tot i que això comprometés aquesta vegada el jovenet Cubarsí, que no ho va passar bé a camp obert davant aquesta mola anomenada Becker, que va tenir tres gols a les seves botes i que, quan va encertar, l’hi van anul·lar per fora de joc.

També seria un error passar per alt l’actitud de Lewandowski, més encara quan creixen les crítiques pel seu salari creixent i la conveniència de mantenir a la plantilla un futbolista que aquest agost se n’anirà fins als 36 anys. Doncs bé, l’ariet polonès, que és un home professional, però sobretot orgullós, es va passar la nit pressionant com si s’hi jugués la vida.

I bé que li va venir al Barça que Lewandowski decidís deixar-se l’ànima com si l’hagués posseït el fantasma de Neeskens. El polonès va anar a la recerca d’una pilota fins al centre del camp, es va cargolar com una serp entre dos rivals, i va esquerdar tant la defensa donostiarra com el tedi per engendrar el gol inaugural. Gündogan va entendre el seu company, i Lamine Yamal, responsable del desenllaç, només va haver de fregar la làmpara del geni i formalitzar l’1-0. Mentre l’adolescent homenatjava el futbol de carrer de Rocafonda amb els seus dits, Lewandowski alçava el mentó amb gust.

La Reial Societat, a un pam del final del primer acte, s’emportava un calbot que només podia haver temut davant un franctirador com Raphinha. Especialment la seva primera rematada, quan va rebre de cara a la frontal de l’àrea per enviar una martellada al pal.

L’equip d’Imanol Alguacil, que va despistar Xavi amb el seu plantejament inicial de cinc defenses, començava a pagar la seva nul·la claredat al davant.

Notícies relacionades

Damaris Egurrola: "Aquesta final és el millor partit de futbol femení que hi pot haver avui"

La temporada més trista

Tot i que el Barça, animal de costums, no trobava la manera de tancar l’enfrontament per molt que Raphinha seguís a la seva. El porter Remiro li va treure una rosca en l’alba del segon temps abans que els donostiarres hi tornessin. Gündogan es va despistar en el moment més inoportú i va permetre a la Reial Societat advertir un camí cap a l’empat. L’episodi va poder haver-lo conclòs Brais Méndez, però després de fer el correcte –una retallada que deixava tothom a la lluna-, no va saber com donar la direcció adequada al tret. La pilota va rodar fora davant la desesperació d’Imanol.

La nit no donaria per a gaires certeses, més enllà de la creixent pena de Pedri, substituït en el segon temps, o el caòtic acompliment de Cancelo, metàfora d’una temporada que entre uns quants s’han proposat salvar. Especialment Raphinha, al qual li va tocar donar sentit a aquest VAR que funciona en diferit –va reparar en una doble mà d’Odriozola dos minuts després– i tancar de penal una jornada d’alleujament. No sembla poc en aquest temps en el qual un només troba consol en el diable.