‘Lotsogabe’, a escena la salut mental sense vergonya

«En època d’Hipòcrates, al segle IV abans de Crist, estaven més avançats que fins fa no gaire en la concepció de la salut mental», afirma Bernat Joan, autor de ‘Lotsogabe’, l’obra de teatre que pujará a escena el divendres i el dissabte (20 hores a l’auditori de Cas Serres) el grup de teatre de l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) i que reflexiona sobre la salut mental. «Lotsogabe significa, en euskera, sense vergonya. Si no sents vergonya quan tens una malaltia del ronyó o quan t’has trencat una cama, per què n’has de tenir quan pateixes una malaltia mental?», pregunta l’autor abans d’explicar que en això se centren les escenes, al voltant d’una dotzena, que es representen a aquesta obra.

Bernat Joan ha escrit la peça pensant en el grup de teatre: «A mida». De fet, va haver d’afegir una escena més quan ja estava acabada per adaptar-la al grup. «Són prop d’una vintena d’actors», apunta Àngels Martínez, directora del muntatge. En tot moment, destaquen tots dos, s’ha treballat amb molta cura. Sense amagar res de les malalties mentals que pugen a escena (depressió, esquizofrènia, transtors maníaco depressiu, mania persecutòria, anorèxia...), sense romantitzar-les, però amb molta sensibilitat.

Endimoniats i exorcismes

Són conscients que al públic hi haurà persones que pateixen o que viuen o han viscut molt de prop aquestes malalties i en cap moment volen que pateixen. A més, una de les representacions, la del divendres al matí, és per a estudiants d’institut, aspecte pel que també han tengut especial cura. «Sense amagar res, però amb delicadesa», apunta Bernat Joan, que recorda que a l’Edat Mitjana es considerava que les persones que patien una malaltia o un trastorn mental estaven «endimoniats» i que fins el segle XIX no es va comensar a considerar una malaltia. «Joan Lluís Vives va ser pioner en atribuir-les a la química del cervell i no al dimoni, i va haver-se d’exiliar a Flandes», comenta Joan abans de destacar «l’estigma» que encara avui envolta la malaltia mental i aquells que la pateixen. «Hi ha molts de prejudicis i aqueste sempre són perillosos», comenta. El motiu pel que encara avui no estigui normalitzada és, per a ell, «que venim de deu segles de considerar que estaven endimoniats», comenta insistint en aquesta idea que va imperar des del segle XI. En aquest sentit, destaca com moltes d’aquestes persones es considerava que estaven posseïts i se’ls practicaven terribles exorcismes.

Així, a ‘Lotsogabe’ van passant per davant dels ulls dels espectadors persones que representen, en diferents escenes les malalties i trastorns més habituals. Joan confessa que fa molt que l’interessa la salut mental i que, abans de posar-se a escriure aquesta obra de teatre, va parlar amb el grup de teatre i va veure que era un interès compartit i que volien treballar sobre ell. No són només ells els qui van parlar sobre aquest tema abans, fins i tot, de que prengués la forma definitiva. Els assajos i la preparació de l’obra, el treball sobre el text, ha desencadenat no poques converses al voltant de la salut mental. «Han sortit moltes coses», reconeix la directora. I és que, de la mateixa manera que entre el públic saben que hi haurà persones que viuen, han viscut, tenen o han tingut mol a prop una malaltia mental, qui sap si algun dels actors que ofereixene l seu cos i la seua a aquests personatges no estan passant pel mateix. O per algun dels trastorns que pujaran divendres i dissabte a l’escenari de Cas Serres, on aquesta setmana han fet els darrers assajos. Les entrades es poden comprar a la seu del IEE (via Púnica, 29) de forma avançada per sis euros. I també els mateixos dies de les representacions a Cas Serres, on, això sí, costaran una mica més: deu euros.

Joan pensa uns instants quan se li pregunta quina de les escenes li ha costat més escriure. «Totes costen una mica, sobretot si tens algú pròxim, perquè revius moltes coses», contesta. A l’hora d’escriure les escenes no només ha buscat ser delicat sense amagar la part més crua i dura sinó també fugir d’allò políticament correcte. «Tot i que ho representis amb cruesa no vols que sigui ofensiu ni degradant. És un tema delicat», reconeix l’escriptor, que recorda que ningú no està lliure de patir una malaltia mental.

Per a què tota la reflexió que fa l’obra sigui més fàcil de pair, les escenes no estan exentes d’humor. L’autor ha buscat aquest contrapunt. I els actors l’han potenciat. «Totes estan en clau d’humor», afirma la directora de l’obra, que insisteix en què tots han treballat els textos de Joan «que ja estaven escrits amb molta delicadesa», sent «molt respectuosos» amb les persones que puguin estar passant per les malalties que anirant desfilant per l’escenari. Algunes les han treballat amb més cura que unes altres, reconeix: «Hi ha algunes malalties i trastorns que són més habituals entre els adolescents i com tenim representacions per a instituts no volem que als alumnes que les puguin tenir els afecti». És el cas, per exemple, de l’escena de l’anorèxia, detalla la directora. No volen, precisament, que la visualització de l’obra els faci sentir aquesta vergonya que es menciona al títol. «Ens agradaria poder trure l’estigma que impregna les malalties mentals», comenta Martínez abans d’insistir en la idea que ja mencionava Joan: dir que vas al psicòleg o al psiquiatre no ha de fer més vergonya que dir que vas al traumatòleg. No ha de fer vergonya demanar ajuda quan algú nota que no acaba d’estar bé. Confia, a més, que veure l’obra serveixi per animar la gent a parlar, després, sobre salut mental amb els seus.

Exactament com han fet ells durant el temps que porten assajant aquesta obra, la darrera de la temporada per al grup de teatre de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Un procés que ha set, explica Àngels Martínez «divertit» tot i les dificultats que sempre implica el treball amb un grup tan nombrós i amb tantes casuístiques i horaris diferents

A punt d’estrenar-se ‘Lotsogabe’, Bernat Joan està escrivint ja la seua propera obra de teatre: «Només puc dir que és una comèdia antipatriarcal. Tampoc està sent fàcil».

Suscríbete para seguir leyendo