Experts de la UOC
"Hi ha produccions 'true crime' que poden vulnerar els drets de l'honor, de la intimitat o de l'oblit"
Segons determinades condicions, la difusió d'informació personal o imatges de crims pot suposar la invasió de la privacitat, l'honor, la intimitat, la imatge o fins i tot la vulneració del dret a l'oblit
Actualitzat:
La mare del Gabriel, la Patricia Ramírez, ha fet una roda de premsa recentment i ha difós diversos vídeos on demana, entre llàgrimes, que ningú, de cap mitjà ni productora audiovisual, mitjançant l'elaboració de sèries o documentals, tregui rèdit econòmic de la mort del seu fill. El petit Gabriel va ser assassinat a mans de qui en aquell moment era la parella del seu pare, el 2018, a Almeria.
Són molts els casos violents de menors que s'han convertit en documentals o sèries, com, per exemple, el Caso Asunta, que s'ha estrenat fa poc i que tracta sobre l'assassinat de la nena gallega Asunta Basterra, que ha assolit els 11,9 milions de visualitzacions a Netflix. "La morbositat sempre ha estat un reclam molt poderós d'aquest gènere. Aquest component de realitat connecta l'espectador amb el costat més fosc de la naturalesa humana. A més, el true crime local tendeix a tenir més repercussió en el territori de referència, perquè apel·la una audiència molt concreta (la que va tenir coneixement del cas quan va transcendir a les notícies)", explica Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Eduard Blasi és professor col·laborador dels Estudis de Dret i Ciència Política de la mateixa universitat. En una entrevista amb RAC1.cat, explica que han publicat una nota de premsa on parlen de les possibles vulneracions de drets personals en què podrien incórrer determinades sèries i documentals d'estil true crime, motivats per la nova sortida a la llum del cas Gabriel i la roda de premsa de la mare contra la difusió d'informacions i material sobre el cas.
"El debat que es planteja és si els mitjans estan habilitats per difondre aquest tipus d'informació", diu Blasi, que contraposa dos interessos legítims i sovint incompatibles. "Aquí entren en joc la llibertat d'expressió i d'informació, i, d'altra banda, el dret a la privacitat i intimitat. Tots dos estan recollits a la Constitució. Què preval?".
Segons l'expert, tot allò que sigui un fet noticiable de rellevància pública es pot difondre. "Ara bé, tot allò que és sensacionalista, morbós o que d'alguna manera s'allunya del que seria un fet noticiable, produeix un impacte substancial sobre la intimitat".
Exemples pràctics
El professor posa sobre la taula un exemple en el qual es difonen informacions sobre una violació. "El nom de la víctima no es revela mai, perquè el dany emergent que s'ocasionaria sobre la víctima seria molt gran, i per això no està permès, ni tan sols les inicials", indica. "A l'altre bàndol, l'agressor no té aquesta protecció i, en els casos en què quedi justificada l'exposició d'aquest nom o identitat, es pot fer públic quan, per exemple, s'estigui investigant judicialment i hi hagi indicis acreditats sobre la seva possible implicació i resulti un element rellevant per a la notícia".
Si la persona de qui es parla està viva, és diferent de si està morta
Perfilant una mica més en l'explicació, Blasi afegeix que si les informacions que es difonen són sobre una persona que ja ha mort —com el cas del Gabriel—, la normativa de Protecció de Dades no s'hi aplicaria, ja que només s'aplica entre persones vives (inter vivos). "Vol dir que si és mort no té cap protecció? No: està emparat per la llei sobre l'honor, la intimitat i la pròpia imatge", explica. "En aquest cas, els hereus o persones legalment legitimades poden interposar una demanda si consideren que s'ha vulnerat el dret a la intimitat, l'honor o la pròpia imatge de la persona morta, perquè tenen aquests drets i els poden exercir. I perquè tot això prosperés, un jutge ho hauria de validar".
El fet que en un true crime (producció audiovisual sobre un crim real) es publiqui determinada informació del cas Gabriel i existeixi una oposició per part de la mare no suposa una infracció en ella mateixa. En canvi, si la persona estigués viva, sí que ho seria. "Si jo m'oposo a la difusió de determinada informació, tinc uns drets —entre els quals, el de la Protecció de Dades— que em permeten oposar-m'hi directament", diu. "Tornant al supòsit que la persona estigui morta, caldria veure si aquesta difusió és una potencial vulneració de l'honor, intimitat o pròpia imatge. Un dret que, en aquest cas, podrien exercitar els hereus". En conclusió, la mare de Gabriel, legalment, no pot impedir que es publiquin les informacions, però sí que podria demandar el mitjà o la productora per vulneració del dret de l'honor, intimitat o imatge del seu fill difunt.
El dret a l'oblit
Quan una persona ha comès un delicte i, passats els anys, aquest delicte ha prescrit o la persona ha complert la pena, té dret que no se'n torni a parlar? Blasi assenyala que el 2014 es va reconèixer el dret a l'oblit: "Els mitjans poden fer que uns fets antics es puguin recordar en el temps. Però no hi ha legitimitat perpètua per tractar determinats tipus d'informació. Hi ha uns drets establerts per tal que no es desenterrin informacions que puguin ocasionar danys a persones".
"Si els delictes prescriuen o es compleix la condemna, per què no poden prescriure determinats records o moments del passat? Com més temps transcorre, menys legitimitat existeix per difondre segons quina informació d'una persona viva".
"En molts casos suposa un segon judici paral·lel, contra el qual no existeix cap protecció, és l'etern debat, tot depèn de la participació de les persones afectades, del to, del que aporta", explica Neira, sobre la responsabilitat ètica dels creadors a l'hora de narrar crims reals.
En el cas de la víctima, encara es fa més evident. "És la revictimització total, perquè la mare i el pare d'aquest nen en són víctimes. Amb tota aquesta exposició es tornen a victimitzar perquè passen pel mateix dolor", adverteix Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, que afegeix: "Això els porta a no poder elaborar i construir mai un present ni un futur, a no poder tancar les ferides, ja no a superar-les, sinó a poder viure amb aquest fet, perquè mai és en el passat, sempre torna al present, i el dolor es viu exactament de la mateixa manera".
Creu, doncs, que hi ha produccions d'estil 'true crime' on s'estan vulnerant drets de persones?
"Si estem parlant de persones vives, l'impacte és notori. Imaginem una persona viva que, pel que sigui, un programa treu determinada informació d'un moment del passat. Aquesta persona ha complert la pena. Els mitjans de comunicació li poden afegir una nova pena reputacional, que impacta sobre la seva vida privada i professional? Acabaríem concloent que probablement, no", raona el professor.
Aquesta persona podria interposar una demanda?
"Sí, en cas que fos una persona viva", respon amb rotunditat. "Si fos una persona ja morta, els hereus haurien de valorar si la informació difosa vulnera el dret de l'honor, intimitat o la reputació de la imatge de la persona difunta, de cara a reparar-ne l'honor o a rebre una indemnització per aquesta vulneració. En últim terme, però, serà el jutge qui tindrà el termòmetre per mesurar exactament quan entra aquesta vulneració".
Tot això, tenint en compte que es tracti d'una persona anònima o privada, que no es tracti d'un personatge públic ni històric, perquè aleshores els criteris canviarien. En aquest cas, el dret de l'honor només s'aplicaria quan la persona no estigués en compliment de les seves funcions com a personatge públic o mediàtic, sinó que estigués en un moment de la seva vida privada.
Com es prepara una productora de continguts 'true crime' abans de treure a la llum una informació delicada
Si bé és molt difícil generalitzar, i sabent que un exemple no ha de ser necessàriament el reflex de tota la professió, des de RAC1.cat ens hem posat en contacte amb The Folks Films i Dana Building, dues productores associades que han fet —i fan— sèries documentals true crime.
Els seus responsables, Albert Folk i Rosa Moya, expliquen en un comunicat el seu funcionament en aquest aspecte.
A la sèrie documental de true crime que estrenarem aviat, teníem molt present que havíem de treballar de manera ètica i curosa els casos que ens podrien lliurar Mossos d'Esquadra, respectant els drets fonamentals d'intimitat, de privacitat i de l'honor de les persones involucrades, tant víctimes com delinqüents. Evitar l'explotació o la revelació d'informació personal que pogués afectar les persones
implicades va ser una condició també per part del cos de la Policia de la Generalitat.
En alguns casos vam poder accedir al contingut original de la investigació, sense anonimitzar. En aquest cas, la recerca es va realitzar a la sala de premsa d’una comissaria dels Mossos d’Esquadra. Abans d’accedir a la sala se’ns va prohibir realitzar cap fotografia del material. Una vegada seleccionats els materials, ens els feien arribar amb totes les dades personals tapades i sense cap fotografia.
Per garantir l'absoluta privacitat de víctimes i criminals, l'equip de guionistes va utilitzar, a més a més, noms ficticis en recrear els casos, i amb la mateixa ètica professional vam tractar tot el material gràfic. En cap moment mostrem documentació original de la investigació; quan hem volgut ensenyar una conversa de WhatsApp o un correu. Per exemple, hem generat aquest contingut amb animació, i totes les dades personals que apareixen són fictícies, en coherència amb la personalitat creada per l’equip de guionistes.
A més, és important respectar el dret a l'oblit, especialment en casos en què les persones involucrades han superat o han intentat superar les conseqüències i desitgen deixar enrere el passat.
Els guions van ser supervisats i aprovats per Mossos i l'Agència de Ciberseguretat de Catalunya, un pas importantíssim abans de posar-nos a produir la sèrie.
Amb una estreta col·laboració amb totes dues institucions, es va vetllar per reconduir qualsevol detall o aspecte que pogués revelar informació personal, tant en el text com en els episodis, per tal de garantir-ne el resultat final.
Els experts tenen constància que no totes les productores actuen amb la mateixa pulcritud. En altres casos, "per eludir el permís dels familiars i poder tirar endavant amb l'obra, sobretot en el cas dels menors, en col·lidir amb la protecció de la infància, s'esquiva canviant noms, llocs i situacions que protegeixin el menor en qüestió", explica Neira, investigadora del grup GAME de la UOC.
