El dia llunyà, la nit llunyana, la llum eterna

Evening Dusk over the Lake - Akseli Gallen-Kalela

Capvespre sobre el llac - A. Gallen-Kalela

Fa uns mesos que el tema de portada de Liederabend és el capvespre. La veritat és que ja l'hauria d'haver renovat, però no acabo de trobar el moment d'aturar-m'hi i pensar quin podria ser el pròxim, després que l'hagi dedicat a les roses, l'insomni, els rossinyols, els viatges o les serenates, per exemple. Alguns temes són difícils de posar en portada, perquè calen almenys set cançons que en parlin, i d'altres, com és el cas del capvespre, segurament podria fer-ne una segona edició d'aquí a no gaire sense repetir-ne cap.

I podria afegir-hi la cançó d'aquesta setmana, Am Ufer de Richard Strauss. És una d'aquelles obres a penes conegudes, i ja em direu quan l'escolteu si no us agradaria escoltar-la en un recital.

L'etapa més prolífica de Strauss, pel que fa al lied, va del 1887 al 1905, i està emmarcada, aproximadament, per la coneixença de la soprano Pauline de Ahna, amb qui es casaria, i l'estrena de Salome. És durant aquest període, el 1899, quan compon Am Ufer [Al ribatge], un lied que va publicar com a part de l'opus 41; és el tercer dels cinc que formen el recull i comparteix amb el primer, el conegut i preciós Wiegenlied, el poeta, Richard Dehmel. En aquest cas, el poema està inclòs en la seva col·lecció més conflictiva, Weib und Welt [Dona i món], denunciat davant diversos tribunals per obscenitat i blasfèmia. El llibre es va publicar el 1896, i Strauss va escriure el seu lied en plena tempesta judicial, el mateix any que Arnold Schönberg escrivia els seus Vier Lieder, op. 2, també amb poemes de Weib und Welt.

Les tres estrofes d'Am Ufer, de tres versos cadascuna, ens parlen del moment en què es fa el silenci i el dia marxa i arriba la nit. No queda clar si la veu poètica està sola a la riba o si està acompanyada, si quan parla en segona s'adreça a ella mateixa o a algú altre, i tot plegat té l'aire transcendent i misteriós que acompanyen tot sovint els poemes sobre aquest moment del dia. Strauss en ressalta, sobretot, el recolliment, i gairebé fa que s'aturi el temps. La partitura porta la indicació de temps Sehr langsam und feierlich [Molt lentament i solemnement]; l'acompanyament consisteix en acords, un per compàs, durant pràcticament tota la cançó. Només canvia en dues ocasions: amb la paraula Blut [sang] al primer vers del poema, i a l'última estrofa, quan brolla un estel de les aigües, que és el moment culminant de la cançó.

Els acords reforcen la solemnitat que demana Strauss, però alhora imprimeixen moviment a la cançó, anant de l'extrem més greu al més agut del teclat. Abans he dit que el compositor atura el temps, i ara sembla que em contradigui; quan escolteu la cançó, espero que s'explicarà tota sola. Pel que fa al cantant, li pertoca un paper complicat. Ha de controlar molt bé la respiració i l'afinació, perquè hi ha frases molt llargues i salts molt amplis, i Am Ufer és d'aquelles cançons que si els intèrprets no tenen un dia fi, en lloc de transportar-nos a un instant de recolliment absolut, ens pot fer patir molt.

No és el cas de Christiane Karg i Malcolm Martineau, que trobo que aconsegueixen l'atmosfera perfecta amb la seva interpretació. Escolteu-la, i ja em direu.

Am Ufer