Club 7 Cinema

Que s’ho han passat molt bé, amb “Furiosa: A Mad Max Saga”, de George Miller, n’hi ha; d’altres n’han assaborit algunes quantes coses, certament, però no els acaba de fer el pes. Es pot dir que, essent la preqüela de “Mad Max: Fúria a la carretera” (2015), la pràctica totalitat de la premsa especialitzada no ha pogut evitar de comparar “Furiosa” amb aquell títol anterior de la saga i… no els ha convençut pas tant. Una divisió de la crítica, amb matisos, tanmateix molt diferent de l’abisme que s’ha produit al voltant de la macabre, cruel, “The Girl With A Needle”, de Magnus Von Horn, que uns qualifiquen d’excel·lent o extraordinària, i altres la troben preciosista o que no acaba de tocar cap tema i n’hi ha que fins s’exclamen que una cosa així hagi arribat a ser seleccionad pel Festival. Més unanimitat ha congriat l’única òpra prima de la Competició, “Diamant brut”, d’Agathe Riedinger, sobre el jovent, les xarxes socials, l’explotació i culte del propis cos, la tele realitat, etc.

S’han inaugurat també Un Certain Regard, la Quinzena dels Cineastes i la Setmana de la Crítica, amb films que han captat l’atenció, tot i que són d’interés divers.

Competició.

D’ Agathe RIEDINGER, “Diamant brut” / “Wild Diamond”. Producció: França (Silex Films). Durada: 1h43. Guió: Agathe Riedinger. Amb Malou Khebizi, Idir Azougli, Andréa Bescond, Ashley Romano, Alexis Manenti.  Sinopsi: La Liane (Malou Khebizi), de 19 anys, temerària i incandescent, viu amb la seva mare i la seva germana petita sota el sol polsós de Fréjus. Obsessionada per la bellesa i la necessitat de convertir-se en algú, veu en la tele-realitat la possibilitat de ser estimada. Finalment sembla que el destí li somriu quan passa un càsting per a “Miracle Island”. Vídeo: Tast en VOF. Informació: Òpera prima. | VI: Pyramide. DF: Pyramide Distribution. EF: 09.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, TroisCouleurs (fr).|

Algunes reaccions.

Xavi Serra i Alejandro G. Calvo, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) La poètica urbana i la desesperació de certa joventut són els eixos en què es mou, sota l’ombra dels Dardenne, l’òpera prima d’Agathe Riedinger, un conte de fades pervers sobre l’influx de la cultura de la fama i l’èxit basada en l’aparença física que promouen els ‘reality shows’ i les xarxes socials. La pel·lícula retrata la determinació i la solitud intensa de la Liane (Malou Khezibi, esplèndida), que troba en els ‘likes’ i els comentaris hiperbòlics del seu compte d’Instagram la validació i l’afecte que no rep a casa seva d’una mare negligent. Filmada amb empatia i rigor, la pel·lícula només té un problema: la sensació d’haver vist ja una dotzena de propostes similars en el cinema d’autor dels últims quinze anys, moltes en aquest mateix festival. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) Riedinger dibuixa a través d’aquesta Rosetta del segle XXI amb l’estètica d’’epic nails’ una manifestació pròpiament contemporània d’una subcultura de la hiperfeminitat que s’inscriu en un context de classe obrera, es manifesta a través de les xarxes, i arrossega una flamant contradicció. La protagonista, que voldria ser la “Kim Kardashian francesa” és una jove determinada i independent  que tanmateix no qüestiona l’explotació del propi cos com a únic vehicle per aconseguir els seus somnis. La pel·lícula troba els seus millors moments quan deixa la Liane expressar-se com a tal, i no la posa al servei d’un discurs tant pertinent com obvi sobre els perills de comercialitzar la pròpia imatge, la dissociació de la realitat que generen els “likes” a les xarxes i les falses narratives transcendents que creen els formats televisius. Això sí, el final resta prou obert al debat. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caiman’:  La Liane -Malou Khebizi- té 19 anys i com moltes noies de la seva edat està més preocupada pel seu cos que pel seu futur. La seva imatge ho és tot i està disposada a sacrificar la seva existència per mostrar un bust que il·lumini a les xarxes socials o a l’univers de la telerealitat. Ella es considera bella i vol seduir, agradar els homes, atraure els seus fans a les xarxes socials (..) Liane viu a Fréjus, a prop de Canes, i és filla d’una família desestructurada. Ha guanyat alguns diners venent productes al mercat negre, però la seva vida no és més que un somni permanent. L’atracció de la fama s’ha convertit en una mena de Síndrome de Stendhal que creix el dia que rep la trucada de la productora d’un programa de televisió on li diu que el seu vídeo ha agradat i que té possibilitats de triomfar. Agathe Riendiger roda una primera pel·lícula decent partint d’un guió que de vegades massa ortopèdica. El seu gran encert resideix en la configuració del personatge i en construir el relat abans de la fama, evitar explicar la història d’una fama destructiva i centrar-se en els llaços de la protagonista amb el seu somni. L’altre punt d’interès es troba en l’omnipresència del cos de la jove actriu que mentre espera que es faci realitat el seu desig no cessa de deambular. Els riscos de la pel·lícula rauen en els girs de la història que van des de la seva desafecció pel sexe fins als perills que comporta convertir-se en esquer per a un grup format per una sèrie d’homes sense pietat. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caiman’: (..) La vida de Liane (una magnífica Malou Khebizi) és un remolí d’explosions emocionals que la desborden a ella mateixa, un tobogan continu d’ira i de ràbia davant de tot i de tots darrere de la seva única aspiració: ser seleccionada en un programa de telerealitat i guanyar-se la vida com a ‘influencer’. L’itinerari del personatge travessa una cadena de situacions que Liane no sap governar (..), filmades gairebé sempre amb evident complicitat entre la cineasta i la seva valenta actriu. Les imatges aconsegueixen atrapar, de manera intermitent i desigual, alguns moments d’intensitat i de veritat –tant emocional com visual– que eleven el registre de la pel·lícula per sobre del resultat final, una mica vacil·lant i ambivalent. El que queda, malgrat tot, és el retrat d’un veritable infern: un univers on la necessitat de ser mirat i desitjat ha desplaçat el talent i l’esforç, on la mirada desitjant ja no és la del subjecte actiu, sinó la de la comunitat de ‘voyeurs’ i de ‘followers’ que el redueixen a un subjecte passiu condemnat a mirar-se en un mirall inevitablement destructor. El film de Reidinger, conceptualment conductista, aixeca acta de l’estat de les coses, però no queda clar del tot si ho fa des d’una certa distància moralista malgrat esforçar-se –fins i tot en un desenllaç enganyosament optimista per a Liane– a comprendre la seva fràgil i desconcertant protagonista. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) “Wild Diamond” no serà una pel·lícula perfecta però és una més que digna òpera prima francesa, en pla realisme brut gairebé dardennià, que toca un nervi molt present en una generació que sembla viure per i per a les xarxes socials, joves pendents de ser valorats i reconeguts allí per després, amb sort, saltar als mitjans suposadament més importants. El que hauria de fer Liane al ‘reality show’ potser no és gaire més valuós que el que fa pel seu compte, però espera rebre-hi la recompensa pels seus sacrificis. El que és clar és que, més enllà de les seves decisions, el món li imposa una manera d’actuar de què és molt difícil sortir. Si no es ven a si mateixa, la Liane creu, caurà en l’oblit. Però també a la misèria. La fama en línia pot semblar banal, però per a molts és una taula de salvació davant la crisi. Potser l’única que els queda. Diego Batlle, a l’article per a ‘Otros Cines’: (..) Agathe Riedinger, que ja havia treballat aquest univers i el personatge de Liane (amb una altra actriu) al curtmetratge “J’attends Jupiter” (2018), està tot el temps a punt de derrapar amb situacions d’abusos i crueltats diverses (hi ha una escena amb tres homes de classe alta que ens fa pensar en el pitjor), però sempre surt airosa d’aquestes temptacions i desafiaments. Més enllà de l’hostilitat, la sordidesa i l’angoixa que generen molts aspectes del film, Agathe Riedinger -el cinema de la qual remet per moments al d’Andrea Arnold- també inclou un personatge masculí que escapa dels pitjors mandats del masclisme i la misogínia imperant. Es tracta de Dino (Idir Azougli), un noi que es dedica al motocròs, està perdudament enamorat de Liane i es mostra com un autèntic romàntic que desafia els estereotips. Una raresa, l’excepció que confirma la regla d’un àmbit sens dubte patriarcal. Amb els seus mèrits i certs llocs comuns, “Diamant brut” és una pel·lícula pertinent perquè aborda diverses problemàtiques contemporànies respecte de l’apoderament i el desig femení, la representació de la bellesa i l’autoestima de la dona de classe mitjana-baixa. Per tot això, perquè es tracta d’un primer llargmetratge i perquè Malou Khebizi és una autèntica revelació, “Diamant brut” apareix com una encertada i valuosa inclusió a la Competició Oficial d’aquest any. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) parla precisament de la vulnerabilitat de la identitat femenina de la generació Z davant la cosificació del seu cos a les xarxes socials, la normalització de la cultura de la violació i la virtualització d’un jo que trontolla a costa de l’elogi i el linxament que rep a Interne . (..) El principal interès del film és prendre’s molt seriosament la radiografia d’un estereotip -el de les ‘juanis’ de la perifèria, que somien amb la celebritat atòmica i vulgar de la telerealitat a ‘prime time’- sense un àtom de condescendència, intentant entendre les circumstàncies que provoquen el seu desig –la ràbia de classe, la manca de futur, la conversió del jo en un valor de mercat– sense jutjar-lo. Sandra Onana, a la crònica per a ‘Libération’: Qui diu primera pel·lícula de la competició, diu ofrena de sacrifici. Un cos, en primer lloc, el d’una noia rebel que vol caminar pel món, interpretat per una actriu desconeguda: interpreta per primera vegada. Encapçalant la pel·lícula amb èxit i amb una mirada molt ingrata, Malou Khebizi porta una primera pel·lícula francesa que en recorda furiosament una altra, anglesa: va ser l’any 2009 i es deia “Fish Tank”, d’Andrea Arnold, que la cineasta Agathe Riedinger ha citat com a model. El seu “Diamant Brut” també parla de la ràbia d’escapar d’un entorn sense sortida, hissant les veles lluny de la mare irresponsable i de l’habitatge de protecció social vorejat per erms, en algun lloc de Fréjus. Bellesa de silicona, dissenyada per als likes d’Instagram (..). Creiem que la pel·lícula té cura de no jutjar, o que procura molt de no fer-ho. L’observació que es fa sobre aquesta hiperfeminitat cridanera, però, és clara: a través d’ella, és naturalment el malestar i l’angoixa els que parlen (..). Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’:  El primer llargmetratge d’Agathe Riedinger és un acostament incisiu, commovedor i molt dinàmic a les grans esperances d’una elevació social gràcies a la telerealitat (..). Si la pel·lícula s’hagués de situar sota el paraigua d’una religió, seria la dels temps moderns i de les classes treballadores somiant amb escapar de la seva realitat i assolir la fama a través del reality TV. És un tema que la directora francesa aborda amb una passió frontal i hipermoderna, portant l’espectador sense negociació a l’estela emotiva d’una Cosette contemporània que s’imagina com la Ventafocs en el remolí de les xarxes socials. (..) Malou Khebizi esclata a la pantalla en la seva primera aparició al cinema (..). “Wild Diamond” pinta una imatge sorprenent i detallada d’una joventut absorbida per una mitologia de l’aparença i els diners (“a la vida, només les belles tenen èxit. Si ets guapo, t’admiren, si t’admiren, ets poderós, i si ets poderós, et paguen molts diners per això”) i per la seva addicció a les xarxes socials (aconseguint més seguidors a qualsevol preu, submergint-se en els comentaris de les seves publicacions, que la pel·lícula aconsegueix convertir en un autèntic personatge). És una espiral de fantasia i una recerca d’una ràpida escalada social on la desesperació s’arrossega, i que la cineasta (que en va escriure el guió) desenvolupa de manera molt eficaç, pas a pas, amb el contrapunt d’un romanç  incipient i “normal” amb Dino ( Idir Azougli), un noi local. És un viatge contundent a la gran roda (loteria?) de la vida, embolicat en una fotografia preciosa i carnal de Noé Bach (..). Owen Gleiberman, a la ressenya  per a ‘Variety’ El drama d’Agathe Reidinger sobre una noia de 19 anys esclavitzada pels falsos deus de les xarxes socials i els ‘reality shows’ anuncia l’arribada d’una gran cineasta: (..) La revelació fascinant de “Wild Diamond” és que la debutant guionista i directora de la pel·lícula, Agathe Riedinger, explica aquesta història, la història de la vida de Liane i la història dels somnis corruptes que ens venen a tots, amb una clara visió i poder dramàtic digne d’Andrea Arnold o dels germans Dardenne -o, d’una manera més lleugera, la Sofia Coppola de “The Bling Ring”- (..). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) La cineasta no prejutja mai a la protagonista, tampoc vol fer un film sobre l’alienació, l’esclavatge, la dependència de l’exposició pública en les xarxes, refusant l’abordatge de la complexitat d’aquest tema apuntant altres qüestions com la hipersexualització de la dona. (..) Fa un retrat directe, viu i proper d’aquesta jove obsessionada amb la telerrealitat que no fa cas de les atencions d’un noi treballador del barri enamorat d’ella i tampoc dels consells de la seva mare separada que li retreu aquesta vida buida. Liane, una jove decidida a obrir-se camí a la seva manera, és com una Barbie de caràcter de la ‘banlieue’ francesa. ‘Diamant brut’ és un enèrgic i prometedor debut d’una nova cineasta que ofereix molts bons moments de cinema amb l’ajut d’una fotografia saturada. Unes maneres que poden recordar el cinema urgent en els marges de la societat de la cineasta britànica Andrea Arnold.  Peter Bradshaw, a la ressenya ‘Drama social-realista francès alimentat per l’energia de TikTok’ per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: La novella Agathe Riedinger aporta l’energia de TikTok per a aquesta història d’una aspirant a princesa-‘influencer’ d’Insta des del costat equivocat de les pistes, però la directora també aporta una mica de realisme social de la vella escola, exercint-ne l’atracció gravitatòria a la baixa. El resultat és directe i fluït i interpretat ferotgement per una protagonistaa nouvinguda que, a l’estil tradicional de pel·lícules com aquesta, és desafiadora, vulnerable i al davant i al centre de gairebé tots els plans. Però de vegades també es manté a flor d’aigua pel que fa a la narració, quedant-se sense idees abans del final, i la seva ambigüitat final sobre un èxit darrer, que hi és per a al·lucinar en lloc d’aconseguit, sembla anticlimàtica (..).

Competició.

De Magnus VON HORN, “The Girl With the Needle” / “La Jeune fille à l’aiguille” / “Pigen med nålen”. Producció: Dinamarca (Nordisk Film* i altres), Polònia, Suècia. Durada: 1h55. Guió: Line Langebek Knudsen, Magnus von Horn; inspirat en la història real de l’assassina infantil Dagmar Overbye. Amb Trine Dyrholm, Victoria Carmen Sonne, Besir Zeciri, Tessa Hoder. Sinopsi: La Karoline (Victoria Carmen Sonne), una jove treballadora de fàbrica, lluita per sobreviure a la Copenhaguen de després de la Primera Guerra Mundial. Quan es troba a l’atur, abandonada i embarassada, coneix la Dagmar (Trine Dyrholm), una dona carismàtica que dirigeix ​​una agència d’adopció clandestina, en què ajuda les mares a trobar cases d’acollida per als seus fills no desitjats. Sense cap altre lloc on fer cap, la Karoline assumeix el rol d’una dida. S’estableix una forta connexió entre les dues dones, però el món de la Karoline s’esberla quan ensopega amb la veritat impactant que hi ha darrere de la seva feina. És una història inquietant sobre una dona que lluita per trobar l’amor i el sentit de la moral. Informació: Biopic terrorífic que explica la història de la famosa “fabricant d’àngels” danesa Dagmar Overbye (Trine Dyrholm), que va assassinar desenes d’infants a Copenhaguen la dècada de 1910 i va ser condemnada a cadena perpètua el 1921. En una conversa amb membres de l’Institut Polonès de Cinema, el director, Magnus von Horn va comentar: Sempre vaig voler fer una pel·lícula de gènere. Volia explicar la meva història en el context del terror. Però com més intentava desenvolupar una pel·lícula de terror, més drama sorgia. Volíem allunyar-nos una mica del realisme i intentar construir un món estèticament interessant. Per la seva banda, el productor Mariusz Włodarski explica: Volíem fer una pel·lícula que pogués qualificar-se de conte de fades o faula del món dels germans Grimm. Juguem amb el concepte d’una princesa que espera el seu salvador en un cavall blanc, mentre se li sacseja les il·lusions i somnis.  | VI: The Match Factory. DE: ADSO Films*/Filmin. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) és una excel·lent pel·lícula danesa que es pregunta si és possible recuperar el que queda del naturalisme al nostre present. I ho fa partint d’una història real situada als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Les imatges en blanc i negre ens traslladen al territori del més pur melodrama. Amb un pols admirable i un impagable sentit d’una sordidesa que no admet concessions, Magnus Von Horn ens convida a conèixer la història de la Karolina, una noia miserable que no pot pagar la pensió, que viu a les clavegueres de la societat perquè el seu marit se n’ha anat al front i no en sap res. Un dia, coneix un noi ric que la deixa embarassada. Quan comença el procés de gestació apareix el marit i el pare ric, per no perdre els privilegis de classe, abandona la Karolina. El marit porta les ferides de la guerra a la cara, és un ‘gueule cassée’ –cara destruïda– transformat en un autèntic monstre físic, en un ‘freak’ de barraca de fira. Von Horn decideix a la seva pel·lícula buscar la manera de confrontar aquesta deformitat física amb la deformitat moral de l’època i, en concret, amb la deformitat moral d’un món on la pulsió de mort és present. La Karolina coneix una dona que compra nens no desitjats, però no sabem quin és el destí d’aquestes criatures. Tot es va enfosquint de manera progressiva, la Karolina podria ser una pobra víctima sense possibilitats d’assolir la redempció, però la pel·lícula va per una altra banda. La dona que compra fills també podria ser Vera Drake, protagonista d’una coneguda pel·lícula de Mike Leigh, o de ‘La infanticida’, un drama sòrdid de finals del XIX escrit per Víctor Català. No obstant això, estem en aquest món terrible, en què la caricatura no és la del gran ginyol postmodern, ja que és més a prop d’aquestes altres caricatures deformes de la sordidesa que en plena República de Weimar van reflectir la pintura d’Otto Dix o de George Grosz. No és la pel·lícula que recomanaries a un amic, però no deixa de ser una obra excel·lent, sense concessions. Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’ El malson expressionista de les dones abandonades per la societat de Magnus von Horn: En una època prefeminista, la Karoline és el que massa gent anomenaria una “dona caiguda”. Sola, a l’atur i embarassada d’un home que no és el seu marit, només se la reconeix per a castigar-la i és invisible per a la resta de propòsits. Dones com la Karoline no cauen per si mateixes. Se les deixa caure, sovint des d’una gran alçada, per un patriarcat governant a qui ni tan sols li importa veure’s esquitxat. Aquella baixada involuntària, no només a un canal brut sinó a un inframón gairebé hadeà de crueltat humana, és el principal horror de “”The Girl With The Needle”, la nova i extraordinària pel·lícula de Magnus von Horn, un conte de fades per a adults molt ple de bruixes i miserables, però on la societat es revela com el veritable monstre. (..) L’extrem del sofriment que s’exhibeix aquí en dificulta la visualització, amb prou feines llevat per la bellesa expressionista de la seva presentació. Però la pel·lícula de von Horn mai juga amb un miserabilisme buit, en gran part gràcies a la seva profunda comprensió del raonament moral i espiritual darrere d’actes de violència inimaginables. En una actuació sorprenent, [Trine] Dyrholm interpreta a Dagmar amb una compostura freda i temible, però també amb cicatrius de vulnerabilitat i trauma remprimides durant molt de temps: un tipus diferent de dona caiguda, es veu a si mateixa estalviant als altres una derrota llarga i lenta per una societat sense espai. o preocupació per ells. El món dels homes també corromp les dones que hi ha; cal un acte de tendresa decisiu per trencar el cercle (..). Joan Millaret Valls, a l’article per ‘cinemacatalà.net’: (..) Magnus Von Horn competeix amb una magistral coproducció de Dinamarca, Polònia i Suècia (..). Film danès rodat en un una extraordinària fotografia en blanc i negre, molt contrastada i que juga amb els clarobscurs. Ambientada a la Copenhaguen de 1918 sobre una dona obrera i desvalguda, Karoline (Vic Carmen Sonne), que sembla redreçar la seva vida quan manté una relació amb el cap de la fàbrica tèxtil on treballa. Però després el film vira ves l’horror quan després de quedar embarassada i frustrar-se el matrimoni previst ha de donar en adopció la seva filla a una dona amable, Dagmar ( Trine Dyrholm), que abans l’havia ajudat. Molt més tard descobrirem a través dels ulls de Karoline que Dagmar en realitat és una infanticida mentre es fa passar per donar caritativa que cobra diners per entrega els nens no desitjats a famílies d’acollida. I és que el film s’inspira en el cas real d’aquesta assassina danesa de nens. Però el clima d’espant ja s’apunta en unes imatgers inicials d’uns rostres sobreposats i distorsionats, imatges del grotesc i de la pertorbació. La banda sonora també té un relleu especial ja que està feta de sons industrials i sonoritats torbadores que creen malestar. La realització resulta meravellosa amb plans precisos i cuidats, sovint angoixants, estones herència de l’expressionisme. Un enfoc artístic gens preciosista fruit del treball excepcional del fotògraf Michał Dymek, responsable de la fotografia de ‘Cold War’ (2018, Pawel Pawlikovski). La pel·lícula es va poblant de monstres, com el marit desaparegut i desfigurat que torna de la guerra o la revelació de la vessant criminal de la persona a qui ajuda. Un conjunt d’ingredients que, sumat a una sèrie d’addiccions dels personatges, l’entorn de barraca de fira de circ en altres passatges, que transmeten les atmosferes més terribles i dessassossegadores del cinema de David Lynch, especialment ‘Eraserhead’ (1977) o, també, ‘L’home elefant’ (1980). Un film magistral, no exempt de polèmica, però que esdevé una de els propostes més reeixides del que portem de certamen. Marta Balaga, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El macabre conte de fades per a adults de Magnus von Horn es passa de preciosista. Aquest no és el vostre conte habitual per dormir. Durant la Primera Guerra Mundial, a Copenhaguen, la treballadora de la fàbrica Karoline (Vic Carmen Sonne) està lluitant. El seu marit podria o no estar mort. Comença una aventura amb el seu amable cap, queda embarassada, però d’aquesta vida nova i perfecta no en surt res (..). Sola, la Karoline intenta, en un bany públic, desfer-se del fill que ha néixer. Es fa molt de mal, però una altra dona s’ofereix per ajudar-la. Un cop més, aquest no és el teu conte habitual per dormir. (..) Les habitacions horribles sense aigua corrent estan perfectament il·luminades; les dones embarassades abandonades, convertides en infermeres humides, semblen positivament angelicals. Quan la gent repeteix allò de “veure la bellesa en la lletjor”, probablement això és el que volen dir. Però és un enfocament perillós, ja que ens pot distreure de la història i, fins a cert punt, això és el que passa aquí. Es converteix més en un malson estilitzat i en blanc i negre que no pas en un comentari social (..). Per dir-ho simplement, és difícil creure en aquest dolor. La qual cosa és irònica, perquè el dolor hi és pertot arreu. Els dispositius de tortura poden ser diferents, però els cineastes estan fascinats per les dones que pateixen. Per què? Aquesta és una pregunta que fa temps que es fa aquesta crítica, com a escriptora però també com a espectadora. No hi ha dubte que la nova pel·lícula de von Horn (..) està molt ben feta. La cinematografia polida i la partitura inquietant podrien simplement estar protegint els espectadors (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) sembla explorar diversos temes -com sobreviure en temps de crisi extrema, la maternitat com a trauma, la legalització de l’avortament- sense decidir-se per cap. El sumptuós blanc i negre de la pel·lícula ens fa notar que Van Horn va estudiar a l’Escola de Cinema de Lodz, però, malgrat el to dickensià, que de vegades deriva cap a l’horror gòtic, el film és potser massa tremendista per al seu propi bé. Peter Bradshaw, a la ressenya Un drama horrible basat en el cas d’assassinat de nadons de Dinamarca de 1921 per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Per si et pensaves que [amb l’agulla esmentada al títol de la pel·lícula] es tracta d’una història alegre d’una dolça jove costurera guanyadora del programa ‘The Great British Sewing Bee’ de la BBC, l’agulla en qüestió és, de fet, una agulla de teixir per avortar en un bany públic després de la Primera Guerra Mundial a Copenhaguen. Aquesta pel·lícula del director suec amb seu a Polònia Magnus van Horn, que fa el seu debut a la competició de Canes, és terror macabre i hipnòtic, un’true crime’ ficcionalitzat de malson, basat en el cas de l’assassinat de nadons de Dinamarca de 1921, rodat en monocrom expressionista d’alt contrast i que es manté en un to d’ansietat gairebé insuportable per la partitura musical de Frederikke Hoffmeier. No em va convèncer la pel·lícula anterior de Van Horn, la sàtira de les xarxes socials “Sweat”, però aquesta nova és un gran guignol terriblement efectiu, fet amb un gran talent tècnic, com ‘Sweeney Todd’ de Sondheim sense l’humor desolador: hi ha tocs de Lynch, Von Trier o fins i tot de Tod Browning aquí. Es tracta d’un món en què la vida de les dones és menyspreable i en el qual les autoritats en desaproven el patiment i el repugnen, i ambientat en un moment en què la Primera Guerra Mundial havia normalitzat la idea d’assassinat massiu. (..) “The Girl With The Needle” és una pel·lícula ‘arthouse-exploitation’ amb un tema veritablement infernal, tot i que em vaig preguntar sobre la decisió de Van Horn de dividir el focus dramàtic entre l’assassin en sèrie real [la criminal Dagmar Overbye] i una dona de ficció [Karoline, la noia amb l’agulla] amb una història de fons molt elaborada, que és una de les seves víctimes-clientes i amb qui manté una mena de relació afectiva còmplice. És una opció agosarada, però disminueix lleugerament la presència dramàtica i l’impacte de l’assassina, i potser aboleix de manera enganyosa la seva solitud essencial. (..) No hi ha dubte del calfred de por pura que recorre aquesta pel·lícula de principi a fi.  Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Les postguerres solen ser difícils, fosques, complicades. I grises, tenint en compte aquesta i moltes altres pel·lícules realitzades en blanc i negre sobre aquest tipus de temàtiques. Poques, però, són més cruels que “The Girl With The Needle”, un brutal compendi de maltractaments, agressions, problemes, males eleccions, mala sort i desgràcies que travessa la nostra protagonista, una dona que creu haver quedat vídua durant la Primera Guerra per després adonar-se que no va ser així. I que això li va comportar agafar un camí tenebrós que sembla sense retorn. D’això va el film del suec Von Horn: retratar l’espiral descendent d’una dona sense recursos i necessitada de diners que, segons la fatalista i virulenta visió del món del realitzador, haurà de travessar tots els pitjors recorreguts imaginables que pot viure una dona. No sempre com a víctima –ella cava la seva pròpia fossa més d’una vegada, podríem dir–, però la majoria de vegades sí. I no només amb homes com a victimaris. Les dones són tan cruels o més que ells. (..)  Com passa al «cinema de la crueltat», aquí no se salva ningú. Fins i tot els nostres «herois» (o «heroïnes») són brutals amb els que estan en pitjor situació que ella. Sempre hi ha un gos encara més mort de gana que mereix més menyspreu. La pel·lícula tindrà escenes de crueltat inusitada que amb prou feines es dissimulen pels plans llunyans o pel fora de camp plantejat per l’elegant fotografia del polonès Michal Dymek (“Cold War”, “Eo”). Però un pot sentir el que passa a la protagonista i als qui l’envolten (..)  Hi ha una cosa terriblement glamurosa en la manera com el realitzador gaudeix –veure sinó la fotografia i la música escollida, a més d’alguns efectes especials cridaners– d’aquest xou de la crueltat que per moments coqueteja amb el cinema de terror. Com passa als films antibèl·lics plens d’escenes de guerra, aquí el que queda a la memòria no és necessàriament la crítica al sistema sinó el maltractament com a mode de vida (..). Elisabeth Franck-Dumas i Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’: El suec encadena les transgressions gratuïtes i ataca sàdicament la seva actriu, mentre l’espectador exasperat es pregunta com va acabar entrant a la competició aquesta atrocitat. Hi haurà pitjor destí per a un personatge aquest any a Canes que ser en una pel·lícula de Magnus von Horn? “La Jeune fille à l’aiguille” ataca la pobre Karoline (Victoria Carmen Sonne) amb un sadisme golafre. El seu rostre distorsionat pels grans angles i el blanc i negre falsificat amb el segell “Copenhaguen 1918”, les seves vísceres maltractades per un intent d’avortament en un bany públic (vegeu el títol -…-) són només l’inici de les seves penes. (..)  La pel·lícula ha passat per les diferents etapes que han conduït a una selecció inexorable sense que ningú qüestioni la finalitat d’aquest mosaic interminable del pitjor, que sembla gaudir tot sol de les seves suposades transgressions gratuïtes sense produir-nos mai res més que irritació (..).

Fora de Competició.

De George MILLER, “Furiosa: A Mad Max Saga” / “Furiosa: de la saga de Mad Max”. Producció: Austràlia, EUA. Durada: 2h28. Guió: George Miller, Nick Lathouris. Amb Anya Taylor-Joy, Chris Hemsworth,  Tom Burke, Nathan Jones, Angus Sampson, Daniel Webber. Nota sinòptica: Spin-off i preqüela que s’ambienta 15 anys immediatament abans de “Mad Max: Fury Road” (2015) i serà la cinquena pel·lícula de la franquícia Mad Max, centrada en els orígens de la guerrera renegada Furiosa, abans de la seva trobada amb Mad Max i fer-hi equip. Sinopsi: Quan el món s’enfonsa, la jove Furiosa (Anya Taylor-Joy) és arrabassada de Green Place of Many Mothers i cau en mans d’una gran horda de ‘bikers’ liderada pel Senyor de la Guerra Dementus (Chris Hemsworth). Escombrant el Wasteland es troben amb la Ciutadella presidida per The Immortan Joe. Mentre els dos tirans lluiten pel domini, la Furiosa ha de sobreviure a moltes proves i va reunint mitjans per trobar el camí cap a casa. Vídeo: Tràiler (ang). | D: Warner Bros. EE: 24.05.2024, EF: 22.05.2024, EI: 23.05.2024. Enllaços: Web oficial, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp esp, altres enllaços.| En aquest blog: “Furiosa: A Mad Max Saga”, de George Miller, primer títol confirmat del Festival de Canes 2024 |

Algunes reaccions:

Xavi Serra i Alejandro G. Calvo, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) cinquena entrega d’una epopeia que aquest 2024 complirà 45 anys, els que han passat des de l’estrena del primer “Mad Max”, la meravellosa distopia enfangada en violència bruta que va imaginar l’aleshores director debutant. (..) La següent entrega, “Mad Max 2, el guerrer de la carretera” (1981) acabaria per configurar la dinàmica i l’estètica de les seqüeles posteriors: carreres pel desert, un ‘look’ entre el BDSM i la ‘conanexploitation’ (molt imitat des de llavors), el control de l’aigua com a forma de poder, violència més que gràfica i una apoteosi del ‘tuning’ que afectava tant els vehicles com les armes. (..) Miller va tancar la trilogia el 1985 amb la desigual “Mad Max i la cúpula del tro”, i va passar fins a 30 anys vagarejant entre (pocs) projectes personals (..). I quan tothom el donava per liquidat va arribar l’apoteosi: George Miller estrenava a Canes “Mad Max: Fúria a la carretera” (2015), els ‘autos bojos’ del cinema punk, l’adrenalina transmutada en imatge ‘hardcore’, l’exaltació fílmica de les seqüències d’acció (..). “Furiosa” és la primera pel·lícula de la saga en què no apareix enlloc Max Rockatansky, el personatge interpretat primer per Mel Gibson i després per Tom Hardy. La protagonista és ara la guerrera a qui interpretava Charlize Theron al film interior, però en una versió més jove encarnada per una Anya Taylor-Joy (..). Concebuda com un ‘spin-off’ de “Fúria a la carretera”, “Furiosa” funciona al mateix temps com a pel·lícula-mapa de la saga, eixamplant-la i enriquint-la per fer créixer tant la mítica com l’èpica. (..) “Furiosa” és més gran i complexa que “Fúria a la carretera”, molt més articulada a través de (novament, llargues i vibrants) seqüències coronades per unes persecucions marca de la casa, tant al·lucinades com al·lucinants. Tot i que també llueix menys visualment, una mica estrangulada pels efectes especials. Però no importa (..). Olivier Lamm, a la crònica per a ‘Libération’: (..) Significat per la imatge i la posada en escena, des del primer moment, una complexitat sense precedents del dur i el virtual en totes direccions que no deixarà de molestar als que van veure en “Fúria a la carretera” el renaixement del cinema d’acció predigital, tot en xapa i músculs arrugats, però també una amalgama de tons i tempos –fins i tot la velocitat de les imatges– amb una densitat demencial, que confirmen que Miller, com a cineasta d’acció, no sap com no avançar. Una densitat que serveix a una narració més tortuosa, voluble, (..) composta, allargada, multiplicada, de vegades fins i tot esquitxada per la irrupció de trencaments de to. Una odissea més que una Ilíada, per tant, que ens enganya a mesura que la descobrim, abans de desvetllar allò que es trama sota la seva fantasia, que ens equivoquem a confondre amb la lleugeresa: un relat mitològic poderós i coherent amb al cor l’antagonisme del masculí i femení, i una variació perpètuament sorprenent al voltant de la pel·lícula de venjança, més Hamlet que Mad Max (..). “Furiosa” desenvolupa una trama dispersa en els seus reptes, els seus camps, la seva bogeria, fins i tot el seu caos. (..) Ens divertim molt amb aquesta història iniciàtica en sentit contrari, una digna seqüela d’una pel·lícula fabulosa, que veu George Miller allunyar-se una mica més del  ‘blockbuster’ contemporani. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) Una epopeia rugent, salvatge i desfermada que compta amb seqüències espatarrants, especialment les que tenen a veure amb els atacs al comboi de transport conduit per Pretorià Jack (Tom Burke) amb escamots de protecció de guerrers suïcides pintats de blanc. Una cinta pletòrica d’imaginació, de fantasia desbordant, amb personatges inimaginables i artefactes delirants que conformen una iconografia incombustible. Una turboaventura en la motosfera, un mon desèrtic i arenós on les motos son els cavalls del Far West. Un món de ferralla, benzina, aigua, pols, rovell, òxid i armes. Una pel·lícula imbuïda dels colors de l’arena del desert, com una gran tempesta de sorra, i una experiència cinematogràfica prodigiosa (..). Peter Bradshaw, a la ressenya en què remarca Anya Taylor-Joy es converteix en una fantàstica heroïna d’acció, enfrontant-se a un Chris Hemsworth hilarantment malvat en lluites d’alta velocitat, per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el to d’una ràbia venjativa recorre la immersiva i espectacular preqüela del  Mad Max del 2015, de George Miller. Un cop més, hi ha seqüències d’acció del comboi boig colossal i estrany que fusionen la noció de “persecució” i “combat violent” en una sèrie de delirants concursos a gran velocitat entre motos, vehicles de 18 rodes i paracaidistes armats que s’ataquen i es disparen els uns als altres mentre van fanàticament en la mateixa direcció. (..) La Furiosa (..) era una noia que una vegada va formar part d’una comunitat d’ànimes tranquil·la en un oasi fosc però ricament fèrtil, un lloc progressista i pacífic que literalment tenia aerogeneradors. La segresten i acaba esclavitzada pel Doctor Dementus, un dolent estranyament hilarant interpretat per Chris Hemsworth amb els cabells llargs i una pròtesi nasal esquiva. Furiosa passarà a mans de l’horrible Immortan Joe (..) al servei del qual ha d’ajudar el conductor de la plataforma, Praetorian Jack, interpretat per Tom Burke. Sembla que té una connexió romàntica totalment platònica amb Jack, però el món de Mad Max és interessantment sense sexe, i cap home, per brutal que sigui, s’atreveix a fer un moviment amb Furiosa. Però tot està portant al seu enfrontament final amb l’horrible Dementus. (..) Taylor-Joy i Hemsworth són una gran parella i Taylor-Joy és una heroïna d’acció aclaparadorament convincent. Ella ven aquesta seqüela. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) “Furiosa”, projectada a la secció oficial fora de concurs, és una mena de preqüela de l’anterior, de manera que, seguint el personatge des de la infantesa marcada per l’assassinat de la seva mare, culmina amb el moment en què Furiosa, un cop l’assumeix Anya Taylor-Joy, pot executar una venjança. Com ho resol resulta interessant, des d’un punt de vista moral, però, abans, la pel·lícula sembla encallar-se, i es pot fer llarga, amb les escenes d’enfrontaments entre ‘grups tribals’. Com sempre a la saga, l’acció és tan espectacular com el disseny de producció, però també vol carregar-se de densitat invocant un paradís perdut (on Furiosa habitava de nena) enmig d’un infern i amb referències tan bíbliques com wagnerianes. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ acaba dient: A diferència de “Mad Max: Fury Road” -potser el millor blockbuster de la dècada passada-, “Furiosa” és una pel·lícula més erràtica, en la qual es pretén barrejar un relat èpic amb influències del pèplum amb el millor cinema d’atraccions. Aquesta tensió fa que el relat de vegades sigui confús, que els diàlegs semblin inútils i que les escenes d’acció es quedin a mig camí. Mentre “Mad Max: Fury Road” era una mena de tractat abstracte de com filmar la velocitat, “Furiosa” és una història que vol ser però que no acaba de ser el que desitja. Els amants dels ‘blockbusters’ de superheroïnes estaran contents. En canvi, aquells que admirem la capacitat de Georger Miller de reduir la pel·lícula en un simple viatge d’anada i tornada ens sentirem frustrats. Això sí, el gran disseny de producció ‘afterpunk’ de la saga brilla amb tota la seva esplendor. Abans de concloure això, ha explicat: La pel·lícula comença al jardí de l’Edèn. El món està destruït, però en algun lloc hi ha el paradís. Furiosa és una nena que és segrestada, és expulsada del paradís i veu com el mal, encarnat en una mena de rei sirià anomenat Demetrius, executa la seva mare. La vida canviarà. “Furiosa” es presenta com una preqüela en què s’explica el procés de maduració i construcció d’un personatge que adquireix un poder mediàtic. Tot i haver estat segrestada del paradís perdut, Furiosa no serà Eva sinó un Moisès femení a la recerca de la terra promesa però també l’heroïna pura d’un drama wagnerià -la seva amiga d’infància s’anomena significativament Walkiria-. Tots aquests elements converteixen la pel·lícula en diverses coses. D’una banda, el tema central que obre i tanca la trama és la història de la venjança de Furiosa contra el malvat Demetrius que mai no abandona els seus aires d’autèntic rei de l’Antic Testament. A la perifèria hi ha les guerres entre les tribus, que podrien ser una rèplica de les batalles al desert del Sinaí entre les tribus d’Israel contra els Faristeus que pretenien destruir les muralles de Jericho. Entre aquestes dues accions hi són molt presents el procés de transformació de la nena Furiosa en una adulta amb ports de superheroïna. Owen Gleiberman, a la ressenya per a ‘Variety’ La història de l’origen de Furiosa té seqüències enlluernadores, però l’èpica exagerada de George Miller no és “Fury Road”: El primer que cal dir de “Furiosa: A Mad Max Saga” és que no és com cap altra pel·lícula de “Mad Max”. La pel·lícula, que té una durada de 2 hores i 28 minuts, és molt ambiciosa i fantasmagòrica. On “Mad Max: Fury Road” es va desenvolupar durant tres dies, “Furiosa” transcorre durant 15 anys i explica la història d’origen de l’Imperator Furiosa en cinc capítols (..). La segona cosa a dir de “Furiosa” és que, tot i que conté un grapat de moments d’acció impressionants, l’acció no domina com ho feia a les pel·lícules anteriors de “Mad Max”. El director, George Miller, sembla més dedicat aquesta vegada a la seva construcció del món que no pas en la seva brega per carretera. El més important a dir de “Furiosa”, però, és que tot plegat dona una pel·lícula que pot ser foscament enlluernadora, i que serà acceptada i defensada d’una dotzena de maneres apassionades, però que per a mi queda molt per sota de ser un ‘home run’ de “Mad Max”. I aquí rau la cosa: mentiria si negués que un ‘home run’ de “Mad Max” és el que n’esperava. A “Furiosa”, en George Miller se centra tant en la mitologia de “Mad Max” que hi competeix, la supera i la destrossa alhora. Estic temptat de rebatejar la pel·lícula “Mad Miller: Beyond Asunder Dome”. Alguns de nosaltres, molts de nosaltres, tenim un sentiment especial sobre les pel·lícules de “Mad Max”. Creiem que són el millor que s’ha fet mai. A principis dels anys 80, quan m’hi vaig obsessionar (i quan només n’hi havia dos), tornava a veure-les una vegada i una altra, sempre a la pantalla gran, i jugava a un joc de crítica cinematogràfica amb jo mateix i em deia “Quina pel·lícula de ‘Mad Max’ és més gran que l’altra?” Va ser “Mad Max” (1979), l’epifania original de Miller d’una pel·lícula de motociclistes amb la càmera muntada al nivell del para-xocs, protagonitzada per Mel Gibson en cuir negre com un home de família que s’enfronta al Toecutter, que era com un àngel de l’infern psicòtic escrit per Shakespeare? O va ser “The Road Warrior”, la seqüela de Miller de 1982, que va trasplantar l’emoció cinètica del ganivet de velocitat de la pel·lícula original a un futur erm envasat per psicòtics barrocs? (..) Uns quants anys més tard, Miller, potser a l’extrem de la seva pròpia llegenda (una síndrome més o menys integrada per ser un cineasta visionari), va fer “Mad Max Beyond Thunderdome” (1985), una tercera seqüela que contenia coses esplèndides: Tina Turner, l’enfrontament de Thunderdome, però això també es va convertir en un conte de fades jungià inflat sobre “salvar els nens” (una bona idea a la vida, però no tan sovint a les pel·lícules). No va ser una pel·lícula terrible, però la sèrie es va sentir cuita, gastada, disminuïda. Semblava com si “Mad Max” i “The Road Warrior” fossin massa braves en el seu nihilisme per continuar estenent-se. Miller havia fet les dues pel·lícules d’acció més grans de tots els temps i va passar a altres coses. Però això, per descomptat, no va ser el final de la història. En un món d’IP reciclada, “Mad Max: Fury Road” (2015), estrenada 30 anys després, va fer l’impossible. Va reviure la sèrie a tota intensitat, va arrasar els records de “Beyond Thunderdome” sota les seves espectaculars restes i va crear una heroïna, l’infernal Furiosa de Charlize Theron, que tenia tanta força com el Max de Mel Gibson. Fidel al seu nom, la pel·lícula va ser tan ràpida i furiosa que els teus ulls van haver d’aprendre a veure-la, a seguir les microedicions balístiques. Però quan vas arribar a la longitud d’ona, la màgia negra del món “Mad Max” va tornar. Va ser un miracle èpic de curses d’arrossegament al desert, una seqüela digna de les dues primeres pel·lícules i, en aquest sentit, potser la tercera millor pel·lícula d’acció que s’ha fet mai. Aleshores, què es fa per a repetir-ho? “Furiosa” explica la història de com creix el seu personatge principal (..).  Una de les moltes coses que cal apreciar de “Fury Road” és que, malgrat tot el seu esplendor d’explosió i incendis i l’edició vertiginosa, va canalitzar l’ADN de la pel·lícula d’explotació que eren els “Mad Max” originals. Era una visió del futur (i de l’ascens de les dones), però com aquelles dues primeres pel·lícules va trobar el seu sentit en l’acció. Aquesta era la seva gran glòria. “Furiosa”, en canvi, és una picaresca amb un ritme intermitent, ja que la jove Furiosa va de la paella al foc (..) formant-hi vincles mitjançant els seus instints de supervivència però mai s’enganxa a ningú gaire temps. És una lloba solitaria en un món de pocavergonyes. Teòricament, això és fàcil d’entendre, però una pel·lícula, gairebé per naturalesa, ha de tractar sobre la forja de vincles. I “Furiosa”, tan plena de guerrers menyspreables (i personatges amb noms com Scrotus i Toe Jam i The Octoboss i The People Eater and War Boy), es percep alienada i un pèl impersonal. La pel·lícula sembla més centrada en les extensions elaborades i, de vegades, massa digitalitzades de Miller del Wasteland que en la gent que hi habita. D’aquesta manera, té un toc de Marvel-itis. La pel·lícula sembla gairebé dissenyada per mostrar les ubicacions del final del món (..). “Furiosa”, com “Beyond Thunderdome”, vol ser més que una simple explosió d’acció, però la pel·lícula és persistentment episòdica i, tot i que té dos brivalls indomables, cap d’ells no es converteix en el delirant dolent que voleu. (..) Anya Taylor-Joy (..) és una actriu poderosa amb una cara sensual, però aquí, sense gairebé paraules per dir, està en el seu moment més estoic. Això sembla, d’alguna manera, adequat, sobretot quan es propulsa per tota una persecució per carretera sota un vehicle. Però el personatge és més reactiu i menys infernal que el Max de Gibson o la Furiosa de Theron. Durant un temps, la Furiosa de Taylor-Joy estableix una connexió amb el Pretorian Jack (Tom Burke), un guerrer de la carretera la lliçó principal del qual sembla ser portar pintura blava al front. La seva associació surt del no-res i després s’esvaeix al no-res. Més important: per molt que em va encantar el personatge de Furiosa a “Fury Road”, realment necessitem veure la seva història d’origen enredada i profunda que, d’alguna manera, es manté a la superfície? És un impuls, en el fons, que neix de la cultura de la franquícia, i potser per això “Furiosa”, per totes les coses saboroses que hi ha, és una pel·lícula mig satisfactòria. Miller crea un món volàtil per passejar, i sospito que diversos espectadors i crítics hi respondran plenament. Però una part del geni de les pel·lícules de “Mad Max” és que quan estan bombejant tots els cilindres, fins i tot quan són tan grans com “The Road Warrior” i “Fury Road”, també són, en esperit, tan magres i mesquines com un d’aquells letals trastos que llisquen per l’asfalt. En intentar inflar el seu univers en alguna cosa més gran, en Miller l’atapaeix amb pretensió i fa que signifiqui menys. Treu la vista del lloc on la goma es troba amb la carretera.

Un Certain Regard.

De Judith GODRÈCHE, “Moi Aussi“. Producció: França. Any: 2024. Durada: 0h17. Apunt d’aquest blog relacionat amb el film: El Festival de Canes 2024 s’aixopluga davant l’onada del #MeToo francès.

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, l’article per a ‘Filmtopia’: No calia que ningú patís per la projecció de “Moi aussi”, de Judith Godrèche, un curt incorporat a última hora a la programació de Canes i projectat a la cerimònia d’inauguració d’Un certain regard, la germana petita de la competició oficial, perquè la peça es mou més en el camp de l’al·legoria a través d’una estètica publicitària de pretensions poètiques que no pas en el territori de la denúncia o de la publicació de testimonis. La pel·lícula engega amb una imatge mig abstracta que va concretant-se en una figura femenina, una ballarina que expressa a través del moviment allò que no pot articular amb paraules. La noia continua la seva coreografia en mig d’un grup de persones que avancen per una avinguda parisenca i tampoc són capaces d’obrir la boca. Són un miler dels 5000 testimonis que van contactar amb Godrèche a través del correu que va posar a la disposició de qualsevol víctima d’abusos. Hi ha a la pel·lícula una clara voluntat de funcionar com a trobada catàrtica a través de la performance per a tantes víctimes que han patit una situació similar, però algunes de les decisions de Godrèche al film generen dubtes. Costa no llegir el paper de la ballarina tota vestida de blanc, interpretada per la seva pròpia filla, que se singularitza respecte al col·lectiu i aconsegueix que el grup general acabi desinhibint-se, com una projecció de la pròpia figura de Godrèche. Certament, la directora ha tingut un paper clau en el MeToo francès, però potser tampoc cal que esdevingui la protagonista metafòrica i salvadora del seu film sobre el tema. I quan s’incorporen les veus dels testimonis, es fa a través de discursos fragmentats que es barregen no tant en una “polifonia” como en una confusió indistingible de dades, com si les experiències individuals de les persones anònimes no tinguessin prou importància com per atorgar-los un pes específic. El resultat de tot plegat sembla una operació de diplomàcia: Godrèche ha portat una pel·lícula d’autohomenatge a Canes, i Canes s’ha alineat oficialment amb el MeToo sense molestar ningú. Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) Al principi dels seus 17 minuts, la pel·lícula presenta la filla de Godrèche, Tess Barthélémy, enmig d’una concentració als carrers de París. La jove, vestida de blanc, passeja entre els presents, majoritàriament dones, que inicialment es tapen la boca amb les dues mans per suggerir un silenci imposat. Llavors Barthélémy inicia una coreografia que sembla simbolitzar la llibertat d’expressió de les víctimes de violència sexual, mentre una veu en off llegeix successius testimonis d’agressions, violacions i incestos –la majoria de menors, moltes d’elles nenes–, i el curtmetratge culmina amb una emotiva desfilada dels manifestants davant la càmera. El projecte va començar a agafar forma quan, després de trencar el seu silenci, Godrèche va crear un compte de correu electrònic per recollir testimonis de víctimes; poques setmanes més tard, ja n’havia rebut uns 6.000. “A totes aquestes persones els vaig prometre que els retria homenatge. El 23 de març del 2024, al voltant d’un miler d’elles es van unir a mi per ocupar una avinguda parisenca; van arribar de tot el país, i fins i tot de llocs com Austràlia”, explica (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El curt vol deixar petja dels testimonis d’aquestes víctimes invisibles, donar forma a aquest dolor silenciat a través de la veu de la filla de Godrèche, Tess Barthélemy, que recita fragments d’aquestes confessions anònimes. Aquestes paraules són la cirereta que corona una manifestació de mil persones, la majoria dones, recorreguda per la mateixa Barthélemy, en un ball que descobreix les seves boques, com obrint pas a les seves paraules, i que cristal·litza en una dansa-catarsi, l’expressió solidària d’un eixam de cossos que, per fi, sembla haver-se alliberat de la presó de la negació. Es tracta de celebrar que hi pot haver una recompensa al final del camí i, sobretot, de reivindicar que cal prendre cartes a l’assumpte davant tanta ignomínia. Per descomptat, hi va haver una ovació tancada. 

Un Certain Regard.

De Rúnar RÚNARSSON, “When the light breaks“ / “Ljósbrot”. Producció: Islàndia, EUA, França, Croàcia. Durada: 1h22. Guió: Rúnar Rúnarsson. Amb Elín Hall, Mikael Emil Kaaber, Katla Njaálsdóttir, Baldur Einarsson, Águst Wigum, Gunnar Kristjánsson. Nota sinòptica: Una jove estudiant d’art, l’Una (Elín Hall), veu la seva vida capgirada durant un llarg dia d’estiu a Reykjavík. Sinopsi: Quan clareja (‘when the light breaks’) en un llarg dia d’estiu a Islàndia. D’una posta de sol a l’altra, l’Una, una jove estudiant d’art, que guarda un secret, incapaç d’expressar plenament les seves emocions, es troba amb l’amor, l’amistat, el dolor i la bellesa. | VI: The Party Film Sales. DF: Jour2Fête. EF: 18.12.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. | Pel·lícula inaugural d’ Un Certain Regard 2024 |

Àngel Quintana, a la crònica per a ‘Caimán’: (..) planteja un curiós problema dramàtic consisteix en el pas d’un triangle a un doble. El triangle és format per un estudiant d’art contemporani i dues estudiants: la parella oficial i l’amant. Un tràgic accident dins d’un túnel acaba segant la vida del noi. Rúnarsson parteix del punt de vista de l’amant que, en quedar-se sola, viu el dol com una cosa interioritzada. Els seus amics de l’escola on fan activitats performatives s’adrecen a la parella, però descarten l’amant que viu el dolor en silenci però sense resignació. “Ljósbrot” va transformant la forma de crònica del dol, d’història sobre el dolor de l’absència. Tot i això, deriva cap a la crònica del retrobament entre dues dones que de forma progressiva acaben intuint que tenen alguna cosa en comú i que una pot acabar sent la doble de l’altra. Com era previsible, no falta el pla del fos encadenat del rostre de les dues dones, a partir d’una clara referència a “Persona” de Bergman. La pel·lícula podria plantejar coses interessants sobre la manera d’afrontar el dol, Rúnarsson filma molt bé els espais urbans, però la funció acaba derivant cap a la mística. Tot acaba de forma molt erràtica amb algunes postes de sol, abraçades entre les dones retrobades i una música ‘new age’ que ens trasllada cap a una imaginaria trobada en el més enllà que ha actuat com a fora de camp i que remet a un suposat setè cel. Diego Batlle, a l’article per a ‘Otros Cines’: (..) el que al director (..) li interessa és com tramitar el dolor i la culpa, les implicacions dels secrets i les mentides. (..) “When the Light Breaks” ho tenia tot per resultar un exercici sensacionalista carregat de manipulacions emocionals, però per sort Rúnarsson apel·la a un cert pudor i circumspecció en un film de menys d’una hora i mitja de durada que es concentra més en els sentiments (sensacions) de les seves atribolades criatures que en grans esdeveniments o cops defecte. En aquest sentit, es tracta d’una decisió madura per a un assaig petit i aconseguit sobre com travessar de la millor manera possible (amb molt d’intuïció, de prova i error) una situació tràgica i extrema. Altres reaccions.- David Katz, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Un grup de companys de l’escola d’art de Reykjavík lidien amb una tragèdia inesperada al quart llargmetratge de Rúnar Rúnarsson (..). Altres reaccions.- Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: Una voràgine d’emocions juvenils es reprodueix entre dues postes de sol. Dues noies ploren pel mateix amant en aquesta miniatura tranquil·la però intensament sentida del director islandès Rúnar Rúnarsson, que ha inaugurat Un Certain Regard d’enguany a Canes.

Quinzena dels Cineastes.

De Sophie FILLIÈRES, “Ma vie ma gueule” / “This Life of Mine”. Producció: França. Durada: 1h39. Guió: Sophie Fillières. Repartiment: Agnès Jaoui (Barberie Bichette), Angélina Woreth (Rose), Édouard Sulpice (Junior), Philippe Katerine (Katerine Philippe), Valérie Donzelli (la germana), Laurent Capelluto (Bertrand Blanc), La voix d’Isabelle Candelier (l’amiga del telèfon), Emmanuel Salinger (doctora Radjabov), Maxence Tual (Dr. Boulin). Nota sinòptica: Una dona a la qual el sentit de si mateix comença a desfer-se quan compleix els 55 anys. Sinopsi: La Barberie Bichette, a qui per disgust seu li diuen Barbie, pot haver estat bonica, potser estimada, potser una bona mare per als seus fills, una col·lega fiable, una gran amant, sí potser… Avui, de vegades és fosc, de vegades violent, sovint és absurd i li fa gràcia tenir… 55 anys. Fatal, inevitable, però què pot fer avui amb ella mateixa, amb els altres, amb la vida en definitiva… La Barbie per fi s’enlairarà, literalment, i estarà en un altre lloc, a l’altra banda de les coses, a les altures salvatges d’Escòcia, que la seva vida s’obrirà de nou, inesperada i lluminosa… Text de presentació de la Quinzena: És la Barbie qui obrirà la Quinzena 2024, a la Barbie interpretada magistralment per Agnès Jaoui  a la magnífica i darrera pel·lícula de Sophie Fillières, “Ma vie ma geule”. Tres moments en la vida d’una dona: una comèdia, una tragèdia, una epifania, conduïda sense miraments, amb els trencaments de to i els diàlegs punyents que sempre han estat el segell distintiu del cinema de Fillières. És també una obra terriblement commovedora perquè és un autoretrat molt íntim al qual l’Agnès Jaoui es lliura en cos i ànima. Informació: La guionista, -puntualment- actriu (“Anatomia d’una caiguda” i “Victoria”, ambdues de Juntine Triet) i cineasta  Sophie Filllières va morir poc després d’acabar el rodatge de “Ma vie Ma geule” i va demanar als seus fills Agathe i Adam Bonitzer que acabessin la pel·lícula (la postproducció) amb els seus col·laboradors propers. | VI: The Party Film Sales. DF: Jour2Fête. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| Film inaugural de la Quinzena.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) una pel·lícula de diàlegs intel·ligents que comença movent-se pel terreny de la comèdia –la ruptura amb tots els elements estranys–, prossegueix en un territori més proper al drama –el seu malestar psicològic– per finalitzar com una pel·lícula plàcida en què un vell amic de infància actua com un àngel que anuncia una mort i la inicia cap a un camí marcat per la placidesa i la voluntat de trobar-ne un més enllà. Convertida en un autèntic ‘tour’ interpretatiu per part d’Agnès Jaoui, amb ruptures de to i certs alts i baixos, la pel·lícula busca la commoció en el comiat, en l’acceptació de la fi. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’:  La malaltia de Sophie Fillières va marcar el rodatge i la postproducció de “Ma vie, ma geule”, però no l’escriptura del guió i, no obstant, la mort travessa la pel·lícula, des de l’inici fins al final, de manera subtil però profunda. (..) És un autoretrat lúcid i gens complaent que amaga sota l’humor (una mica negre), el dibuix amarg de la crisi dels cinquanta. La protagonista (de la qual hi ha una mica d”alter ego’ de la mateixa cineasta) és Barbie Bichette (a qui dóna vida Agnès Jaoui), una dona separada, desconnectada emocionalment dels seus fills i en crisi laboral que es qüestiona la seva pròpia identitat (..). La pel·lícula es divideix en tres actes (..) que encadenen diferents situacions inesperades en què un personal acostament cap a l’absurd introdueix la poesia com a element disruptiu davant del que es pressuposa que el personatge ha de fer en cada situació (..). Fillières va signar amb “Ma vie ma gueule” (no sabem fins a quin punt de manera conscient) una torbadora pel·lícula de comiat. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) Resulta inevitable sentir el pes de la mort al llarg del film, però Fillières defuig qualsevol dramatisme i no pretén arribar al típic moment de catarsi emocional. Més aviat bascula de forma voluntària entre diferents registres: un regust per l’absurd i l’inesperat, una comèdia del desencaixament que Jaoui, en un paper extraordinari, executa de forma commovedora, i el vitalisme moderat de qui vol seguir endavant per trobar el seu lloc al món. A la seva manera, la Barbie és una Cléo als 55 anys que emprèn un trajecte marcada per l’àngel de la mort (que pren l’aparença d’un irreconeixible primer amor) per acabar reconciliant-se amb ella mateixa. Elisabeth Franck-Dumas, a la crítica per a ‘Libération’: Però, com fa Sophie Fillières per recollir-nos així, amb aquest personatge de perfil tan aspre, aquesta dona trencada en mil fragments afilats, el nom i cognom de la qual ens costa captar al principi, abans d’instal·lar-nos tan completament, així que apassionadament darrere seu? Com dimonis aconsegueix desencadenar síncopes de rialles nervioses durant les quals les llàgrimes comencen a fluir inesperadament (..) ?  Barberie Bichette, portada amb orgull i gràcia per Agnès Jaoui, és a “Ma Vie, Ma Gueule” una dona a raig fet, i, com els personatges d’un poema que compon, “se sent d’una certa edat”, és a dir: 55 anys. Amb aquesta edat sembla que li vinguin una cohort de preocupacions, que van des d’insults («vella gossa!») fins a qüestionaments ontològics («Quina és la meva naturalesa?») fins a l’observació definitiva («Ja no sóc la dona que sóc» Jo no hi era ni aleshores”). No té intenció de disculpar-se (si Barberie està al llindar d’alguna cosa, d’una crisi, de la mort, d’un pendent descendent, sembla haver assumit els versos de Dylan Thomas, i no compta pas enfonsar-se suaument en la nit, sinó més aviat enrabiar-se). ‘Do not go gentle into the good night…’ (No entres suaument a la bona nit…) Ràbia, ràbia contra la mort de la llum! (..) Creiem que “Ma Vie Ma Gueule” deixa una impressió tan duradora i galvanitzadora perquè Sophie Fillières ja no hi és, i que amb aquest setè llargmetratge arriba el final d’una filmografia la gràcia de la qual, poesia funambulista, l’havia unit decididament a nosaltres. L’autobiografia hi apareix, certament, quasi per tot arreu, fins i tot desborda com els torrents de llàgrimes que s’hi vessen, però el més bonic és que sorgeix d’una manera universal, exhortant-nos a anar, com Barberie, d’abans, a lluitar fins al final, per triomfar sobre el llop, fins a l’inexorable. Elodie Tamayo, a la crítica per a ‘Cahiers du Cinéma’: (..) Com anar-se’n, al cinema? Quin gest, quin retrat compondre, al final? La resposta de la directora, com ella mateixa, és alhora delicada i directa. El seu autoretrat s’encarna en un ‘alter ego’, una nova figura d’una dona “bordeline”(..). Aquí, es diu Barberie Bichette. Aquesta Barbie (túrica) de cinquanta anys, publicista d’ofici però poeta de vocació, és al fil de la navalla, entre vols de fantasia i abismes paranoics. Agnès Jaoui li dóna una sensibilitat estranya i tranquil·lament preocupada (davat dels seus fills, amics, metges o gent de pas). La seva presència combina el proper i el llunyà (..). La seva veu s’estén. La seva existència esborra tants de rastres com en deixa. (..) Coneixem l’art de Sophie Fillières per jugar el ‘jeu’ -el joc- (en el sentit d’articulació, de juntura). Treballa la separació entre un mateix i un mateix, entre un mateix i els altres, com a “La Belle et la Belle”, on dues actrius interpretaven la mateixa dona a dues edats diferents. Això produeix formes singulars d’enunciació, els diàlegs i monòlegs lliscant cap a direccions inestables (..). Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..)  el cinema de Fillières es caracteritzava per un to de comèdia dramàtica, personal, amb tocs autobiogràfics i amb personatges femenins com a protagonistes. Com a homenatge, en cert sentit, “Ma vie, ma guele” apareix com a obertura de la Quinzena de Cineastes d’aquest any. No perquè no s’ho mereixi, però és sens dubte un títol molt més ‘mainstream’ que els que se solen programar en aquesta secció. (..) Més enllà del que és reconeixible del món neuròtic de Barberie, per moments la quantitat de malentesos i contratemps als quals Jaoui s’enfronta –i en tots posa alguna cara de circumstàncies– acaben tornant-se una mica repetitius, modes de comèdia una mica envellits o en alguns casos fins mancats de ‘timing’ (..). Diego Batlle, a l’article per a ‘Otros Cines’: (..) Barberie Bichette és un personatge tan estimable per moments com irritant en altres. Lluny de la demagògia o la commiseració, la dupla Fillières-Jaoui construeix aquesta antiheroïna desencantada i neuròtica sense llocs comuns, mostrant fins i tot les capes o les zones més fràgils i patètiques sense eufemismes, sense maquillatge (literal i figurat), amb una visceralitat i honestedat tan brutal que per moments incomoda (ella té rampells d’angoixa i de por, arrencades de violència i una certa innegable foscor interior). La pel·lícula -potser per la seva estructura original o pels esmentats avatars del seu final- es veu per moments una mica desarticulada, però fins i tot en els moments menys inspirats o fluids no perd mai de vista l’empatia i la sensibilitat. Un retrat íntim, introspectiu, gairebé confessional, que acaba sent una mena de tribut i llegat per una artista que, com Sophie Fillières, s’enyorarà molt. Altres reaccions.- Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Agnès Jaoui es carrega a l’espatlla l’última pel·lícula de la desapareguda Sophie Fillières, una comèdia tràgica que fa gala de la poètica i humanista singularitat de la cineasta (..). Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: Una dona de mitjana edat s’ensotta i es reconstrueix en l’agredolç darrer llargmetratge de Sophie Fillières. La guionista i directora va morir al cap de poc d’acabar el rodatge d’aquesta comèdia de personatges en clau menor: els fills n’han supervisat el muntatge, però s’hi nota l’absència de l’autora.

Setmana de la Crítica.

De Jonathan MILLET, “Les Fantômes” / “Ghost Trail”. Producció: França, Alemanya, Bèlgica. Durada: 1h46. Guió: Jonathan Millet. Amb Adam Bessa, Tawfeek Barhom, Julia Franz Richter, Hala Rajab. Sinopsi: En Hamid (Adam Bessa) és membre d’una organització secreta que rastreja criminals de guerra sirians amagats a Europa. La seva recerca el porta a Estrasburg, seguint la pista del seu antic botxí. En aquest thriller de caça humana inspirat en fets reals, el passat i el present xoquen, explorant temes de justícia i redempció. Comentari de la Setmana: Un thriller psicològic, aquest primer llargmetratge amb una mecànica implacable revisa els codis de les pel·lícules d’espionatge. Representa el seguiment d’un criminal de guerra per una de les seves víctimes, que mai no ha pogut veure la cara del seu botxí, però en coneix l’olor, la veu, la pell. Una pel·lícula sensorial i elèctrica on la subtilesa de l’actuació de l’actor francotunisià Adam Bessa és sorprenent.  | VI: MK2. DF: Memento. Enllaços: IMDB, AlloCiné.| Pel·lícula d’inauguració de la Setmana de la Crítica.|

Algunes reaccions.

Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Jonathan Millet signa un fascinant primer llargmetratge sobre la venjança, el trauma i l’exili a través de la persecució d’un criminal de guerra sirià amagat a Europa. (..) ‘Em van embenar els ulls, però el conec com ningú’. Al cor del conflicte que assola Síria des del 2011, amagat a l’ombra de la presó de Saidnaya, un torturador anomenat Harfaz es va guanyar una reputació sinistra abans d’esfumar-se, refugiant-se sens dubte a Europa sota una identitat falsa, amagada entre els seus molts compatriotes que han marxat a l’exili. En Hamid (l’excel·lent Adam Bessa), un antic professor de literatura d’Alep al qual li han costat molt car les esperances revolucionàries, busca aquest botxí, també seu, a França. Pertany a una xarxa clandestina que rastreja criminals de guerra al continent. Però les pistes són poques i distants: una fotografia borrosa, testimonis d’àudio commovedors de les víctimes de Harfaz i els records inquietants del propi Hamid de mesos de tortura. Una veu, una olor, una presència, un estil, tots elements violentament intangibles que de vegades porten a en Hamid, amb un ardent desig de venjança i emocions doloroses que l’aclaparen, a intuïcions que poden resultar enganyoses (“Sento que el veig a tot arreu”) i posar en perill tota la xarxa. I passa que ha agafat el rastre d’un home (el carismàtic Tawfeek Barhom), matriculat en un Màster en Química a la Universitat d’Estrasburg amb el nom de Sami Hanna, que podria ser (encara que no hi ha res segur) l’objectiu. Comença una vigilància estreta, posant a prova els nervis d’Hamid… A partir d’aquest tema fascinant, teixit en un marc de gènere-cinema (trobades furtives entre membres de la xarxa en el món real o en un videojoc, tractament d’informació, identitats falses, ombres repetides, l’espasa de Dàmocles d’una trobada cara a cara amb el botxí, etc.), Jonathan Millet aconsegueix una pel·lícula molt original en la seva dimensió existencialista, sobre l’extrema dificultat de fugir els fantasmes d’un passat esclatant (“tots tenim els nostres morts, no?”), sobreviure als traumes més durs, evitant enfonsar-se en l’obsessió autodestructiva, el dol i poder tornar a estimar. Tot plegat en un context de preguntes ètiques sobre com venjar-se i l’angoixa general de viure a l’exili (“tenim un país, hi hem deixat els nostres amics per plorar”). Assistim a un ampli ventall de temes (un guió escrit pel director i Florence Rochat) que la pel·lícula disfressa intel·ligentment en una barreja d’història d’amor i documental, acció metòdica embriagadora i psicologia suggerent, per a un resultat fascinant que és molt prometedor per a la resta de la carrera del cineasta. Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’: (..) és de fet un thriller, una pel·lícula d’espionatge apassionant (o un altre adjectiu -..-), i és correcte que sigui així. Això és perquè no sembla que hagi escollit aquest registre per pur gust pel gènere, per amor a l’estil i al codi, o no només, sinó per raons que provenen de la realitat. D’una banda, el seu personatge, en Hamid, interpretat per l’intens actor francotunesi Adam Bessa, és un refugiat sirià, d’Alep, passat per Alemanya, buscant asil a França (un país on qualsevol vida d’exiliat, obligada a amagar detalls del seu passat, és en si mateixa un thriller d’espies, ambientat en el teló de fons d’una caça humana controlada per l’estat). Aquí les condicions històriques hostils donen material a les formes del gènere. Però d’altra banda, i sobretot, aquest primer llargmetratge de Jonathan Millet (un francès que va viure a Alep) s’inspira en les històries èpiques i reals de grups de sirians a l’exili que, després de la repressió de la revolució, i durant la guerra, va rastrejar pacientment certs torturadors del règim d’Al-Assad basats, sota identitats falses, fora del país. La pel·lícula juga amb la vessant enigmàtica del personatge i de la situació, prendrem el temps d’entendre que en Hamid, ell mateix traumatitzat i supervivent dels abusos a la presó de Saidnaya, forma part d’un d’aquests grups de detectius aficionats decidits a buscar justícia, buscant un botxí anomenat Harfaz. Travessa Estrasburg seguint el rastre d’un sospitós dubtós, persistint a seguir-lo malgrat l’absència d’evidències concloents i els intents de dissuasió dels seus companys, i arriba fins a semblar que s’enfonsa en la seva bogeria posttraumàtica. Hi haurà rebots, en Jonathan Millet treballant hàbilment la relació entre la lentitud i la velocitat, els temps d’espera i els moments de precipitació (buscant un ritme en la línia del “Black Diamond” d’Arthur Harari, cosa que no està malament, i d’un tipus de pel·lícula en què una certa sobrietat serveix per a despertar millor les fantasies i els deliris), d’aquí el clímax tranquil d’una escena de dinar cara a cara, a la Michael Mann, entre perseguidor i perseguit (..). El que veiem és Estrasburg a l’hivern, els carrers, la universitat, el mercat de Nadal, però la pel·lícula està embruixada per la guerra, per Síria i el desert. Sobreïx tot un estrès postraumàtic, el domini propi del qual és el so: des dels enregistraments de testimonis atroços, reactivant els seus propis fantasmes, fins als brunzits de la mescla [de so] per fer sensible l’estat de nervis d’Hamid (la música de Yuksek, en canvi, és redundant, on massa espectres estiren massa les cordes, interferint amb la subtilesa que la pel·lícula en altres aspectes aconsegueix mantenir en equilibri, contra la temptació evident d’afegir capes, de sobreproduir) (..). 

Setmana de la Crítica.

De Federico LUIS, “Simón de la montaña” / “Simon of the Mountain”. Producció: Argentina, Xile, Uruguai. Durada: 1h38. Guió:  Federico Luis, Tomas Murphy, Agustin Toscano. Amb Lorenzo Ferro, Pehuén Pedie, Kiara Supini, Laura Nevole, Agustín Toscano, Camila Hirane. Sinopsi: En Simon té 21 anys. Es presenta com a assistent. Diu que no sap cuinar ni netejar un bany, però sí que sap fer un llit. Fa temps que sembla que s’ha convertit en un altre… Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge del director argentí Federico Luis, qüestiona la nostra visió de la discapacitat amb rara agudesa. Un drama encarnat, i profundament humà, en el qual la vida bull i es dona empentes, juntament amb una sorprenent història iniciàtica que segueix el circuit dels desitjos límit del protagonista. Una travessia de mons, fora dels camins fressats. | VI: Luxbox. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: En Simón viu en un fred i ventós poble de la Patagònia amb la seva mare i l’home d’ella. Té 21 anys, un caminar taciturn i poc interès a comunicar-s’hi o poques maneres de ser comprès a casa seva. No hi ha motius del tot clars –els podrem anar descobrint o suposant amb el pas dels minuts–, però la veritat és que el noi no es troba a gust, no se sent còmode. I fa la impressió que fora, a la vida pública, tampoc. El món el supera, l’envaeix, l’agredeix i ell no sap bé com aturar-se al mig de tot això. Alhora, en Simón té –o es va muntant– una vida paral·lela en què juga a ser un altre, algú diferent. Tractant amb joves que van a una institució d’educació especial per algun tipus de capacitat diferent o discapacitat cognitiva, en Simón (Lorenzo «Toto» Ferro) sembla trobar alguna cosa així com el seu lloc al món, un espai on sembla primar, o tenir més espai , l’estima, l’afecte i la solidaritat. El problema és que, per compartir temps amb ells, en Simón ha de «pretendre» ser-ne un més. Això és: inventar-se una discapacitat. (..) A “Simón de la montaña” el que preval són les sensacions, majoritàriament amables i positives, que el noi va tenint essent aquesta altra persona i estant amb aquests joves amb discapacitats al llarg d’una sèrie d’aventures, algunes força caòtiques i arriscades. (..) L’òpera prima com a realitzador «solista» de Federico Luis (..) no només presenta un realitzador amb un enorme maneig de tots els recursos del cinema, sinó a algú que posa en joc un punt de vista molt particular i en algun sentit inquietant respecte a la relació entre els joves i el món que l’envolta. (..) Captivant, narrada amb molta intel·ligència i subtilesa perquè l’espectador vagi sumant més i més detalls a la pintura del personatge i de la família sense que mai ningú no expliqui res (hi ha algun esdeveniment previ possiblement traumàtic, però no es dóna a entendre una relació de causa-conseqüència) i amb una altra actuació plena d’empatia però alhora enigmàtica de l’actor de “El ángel”, “Simón del desierto” és una notable òpera prima que s’atreveix a furetejar a les sorres movedisses del comportament humà. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: A finals dels noranta, Lars Von Trier va anunciar l’arribada del seu moviment Dogma 95 amb una pel·lícula titulada “Los idiotas”. En ella una sèrie de personatges sense discapacitats, simulaven tenir una sèrie de trastorns neurològics per refugiar-se en un altre món i viure una vida més plàcida que la marcada per la normalitat. En Simón, un noi de 22 anys que viu a prop de la serralada dels Andes, podria ser un d’aquests idiotes si no fos que el malestar i els trastorns mentals de la joventut actual són, potser, diferents. En Simón també simula que és un discapacitat. Utilitza un sonotone per simular una sordesa que mai no ha tingut, mou compulsivament el cap i estableix relacions amb un grup de discapacitats. A l’administració li demanen el carnet de discapacitat i no en té, però rere de la seva actuació s’amaga un fort desequilibri psicològic. Al món de l’alteritat troba una pau que no troba al món real on treballa com a ajudant de mudances. En aquest món es pot convertir en un ‘voyeur’ de les experiències sexuals dels altres, posar la seva vida en risc i simular que no pertany al món de les normes establertes. “Simón de la montaña” està rodada amb gran força visual pel cineasta argentí Federico Luis i interpretada amb inusitada força per Lorenzo Ferro. Al final, tota frontera sobre una pretesa normalitat es dilueix i allò més ocult a l’interior del cervell cobra una inusitada presència fílmica. Diego Batlle, a l’article per a ‘Otros Cines’: (..) L’òpera prima de Federico Luis és una proposta provocadora, desafiadora en molts sentits. I és valuosa tant pel que proposa com pel que evita. No és sensiblera ni demagògica, no és políticament correcta (tampoc allò oposat), condescendent ni paternalista. És un film d’iniciació(ns), un relat iniciàtic ambientat en entorns diferents, per moments difícils, que es posa al lloc dels seus personatges, que adopta els punts de vista, les perspectives, les visions del món, que empatitza amb ells i els entén, encara que en molts casos facin anar lògiques diferents de la nostra. Ens obliga a vèncer pors, prejudicis i rebutjos (..), a entendre els seus brots de violència i agressions, a sumar-nos als seus jocs innocents, els seus flirtejos sexuals, les seves entremaliadures fins i tot quan estan de forma permanent en zona de risc i el que tendeix a sobreeixir en primera instància és una actitud censora cap a ells. La pel·lícula està filmada sense prejudicis (ells s’aprofiten de la culpa dels altres per treure algun privilegi com entrar al cine sense pagar), sensibilitat i noblesa, aconseguint una infreqüent fluïdesa, frescor i naturalitat. La posada de Federico Luis és notable, però més aconseguida encara és la connexió que aconsegueix amb l’elenc, que es mostra davant de càmera com si la càmera no existís. I també és extraordinària la interacció entre aquests nois amb capacitats especials i Lorenzo Ferro, l’únic actor professional d’aquest grup juvenil (de fet, les escenes de Simón amb els adults són força més convencionals).

Cannes Classics. 70 anys d’“Els set samurais”.

“Els set samurais” / “Shichinin no samurai“, d’Akira Kurosawa (1954). Durada: 3h27. Una presentació de Toho Global Ltd. Restauració digital per Toho Co.,Ltd. Per a la restauració 4K, la còpia de 35 mm va ser subministrada per Toho i produïda per Toho Archive Co., Ltd. Imatges i sons digitalitzats respectivament per Aarriscan i Sondor Resonances. Restauració realitzada per celebrar el 70è aniversari de la primera estrena japonesa de la pel·lícula. Distribuït a França per The Jokers Films.  En presència de Shion Komatsu (Toho).

Cannes Classics. Raymond Depardon Fotògraf.

“Les années déclic“, de Raymond Depardon (1984). Durada: 1h07. Una presentació de Les Films du Losange. Restauració 4K realitzada sota la supervisió de Claudine Nougaret i Raymond Depardon al laboratori TransPerfect Media utilitzant el negatiu d’imatge i els negatius magnètics i sonors de 35 mm. En presència de Claudine Nougaret i Raymond Depardon.

Cannes Classics. Documental sobre el cinema.

“Faye“, de Laurent Bouzereau (2024). Producció: EUA. Durada:1h31.  Una producció de Needland Media, Amblin i producció de HBO. Primer llargmetratge documental sobre Faye Dunaway, que parla de la seva carrera, papers a “Bonnie & Clyde”, “Chinatown” i “Network”. S’hi uneixen el seu fill Liam, col·legues i amics com Sharon Stone, Mickey Rourke, James Gray i uns quants més.

Cannes Classics. Còpia restaurada.

“Tasio“, de Montxo Armendáriz (1984). Durada: 1h36. Presentació de la Cinemateca Basca. Restauració 4K a partir del negatiu original finançada pel Govern Basc i supervisada pel director Montxo Armendáriz i amb l’acord de la productora Enrique Cerezo, PC. Estrena en cinemes a França per Tamasa el 2025.  En presència de Montxo Armendáriz.

FOTO DE L’APUNT: “Furiosa: A Mad Max Saga”, de George Miller

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!